Arxiu del mes: novembre 2011

Tornar enrere

divendres, 18/11/2011

La nostàlgia de tornar a un lloc que et va acollir amb els braços oberts és inevitable. I potser precisament ens agrada tornar-hi per sentir aquesta nostàlgia i retrobar aquell trosset de nosaltres que s’hi va quedar el darrer cop.

Ciutats, persones, cançons… tan se val quin sigui el mecanisme. Com en una pel·lícula, ens hi fixem i per fos encadenat ens traslladem cinc, deu, vint anys enrere. Flashback i canvi d’escena. Com uns avis, expliquem les nostres batalletes als amics que ens acompanyen i la panxa ens fa un salt com quan anem en una muntanya russa i somriem, babaus, davant d’escenes que els altres no poden veure.

Tornar enrere és revifar allò que vam ser, sorprendre’ns amb el que no vam ser i preguntar-nos com seríem si tot plegat passés ara. A mig camí entre la tristesa de la pèrdua, l’alegria del retrobament i la seguretat immobilista del no voler canviar res. Algunes coses han anat com havien d’anar i moltes d’altres aleshores incomprensibles han adquirit un sentit.

Tancant unes setmanes força nostàlgiques em ve al cap la peli del Woody Allen on el protagonista s’encaparra a pensar que el passat va ser millor i, encara que ell es referia a un passat que ni tan sols havia pogut viure, em recordo d’un missatge que se m’oblida massa fàcilment: només existeix el present.

El paradís?!

dissabte, 5/11/2011

‘M’agradaria ser capaç de poder viure aquí’ et sorprens dient quan arribes a la masia on avui toca rodatge. ‘Ser capaç?’. Si t’agrada tant el lloc, com és que no n’ets capaç? Això és la bomba, mira al teu voltant: jardins, arbres, ocellets que canten a les branques i la carretera és tan lluny que ni tan sols et recordes que vius a l’era de l’estrés.

Aquí s’ha aturat el temps. Els nens tenen un descampat enorme per xutar la pilota i s’han construït un rocòdrom particular per escalar, si fa falta, amb el pijama posat. Treus el cap rere algunes portes de la casa per descobrir que, a sobre, tenen connexió a Internet, un jacuzzi al bany i tots els partits del Barça amb Gol TV, per si de cas a algú se li oblida que viu al segle XXI.

‘Com és que he pensat que no seria capaç de viure aquí, si això és el paradís?’, et repeteixes… Potser és que t’has acostumat massa als plaers de l’avern. Els que han nascut al ciment i han anat al cine, i han tornat de festa amb un cop de metro, i han quedat amb els seus amics sense planificar-ho, només amb un ‘fem una birra d’aquí mitja hora?’, no els portis al paradís perquè allà no hi ha teatres, cines, bars, metro, taxis ni amics a cada cantonada. Tenir totes les distraccions a l’abast, poder triar, remenar i obtenir-ho tot immediatament és massa llaminer per renunciar-hi.

Mentre connectes la càmera recorres l’entrada amb la mirada i ja hi veus la teva parella, els teus fills, el gos que sempre has desitjat, uns amics que us vénen a visitar i, de nou, penses que t’agradaria ser capaç de viure en un lloc tan solitari, tan llunyà, tan depriment, tan avorrit i, sobretot, tan aïllat. Aïllat? T’atures. I si els que estan aïllats són els que viuen allà baix, a ciutat?

Enquadres els actors mirant pel visor de la càmera i te’n recordes de Cifra, aquell personatge de Matrix que sap que existeix una realitat molt més autèntica, però que preferia la facilitat de les mentides a les que estava acostumat. Silenci. Tothom als seus llocs. So? Càmera? Acció!