Tornar enrere

La nostàlgia de tornar a un lloc que et va acollir amb els braços oberts és inevitable. I potser precisament ens agrada tornar-hi per sentir aquesta nostàlgia i retrobar aquell trosset de nosaltres que s’hi va quedar el darrer cop.

Ciutats, persones, cançons… tan se val quin sigui el mecanisme. Com en una pel·lícula, ens hi fixem i per fos encadenat ens traslladem cinc, deu, vint anys enrere. Flashback i canvi d’escena. Com uns avis, expliquem les nostres batalletes als amics que ens acompanyen i la panxa ens fa un salt com quan anem en una muntanya russa i somriem, babaus, davant d’escenes que els altres no poden veure.

Tornar enrere és revifar allò que vam ser, sorprendre’ns amb el que no vam ser i preguntar-nos com seríem si tot plegat passés ara. A mig camí entre la tristesa de la pèrdua, l’alegria del retrobament i la seguretat immobilista del no voler canviar res. Algunes coses han anat com havien d’anar i moltes d’altres aleshores incomprensibles han adquirit un sentit.

Tancant unes setmanes força nostàlgiques em ve al cap la peli del Woody Allen on el protagonista s’encaparra a pensar que el passat va ser millor i, encara que ell es referia a un passat que ni tan sols havia pogut viure, em recordo d’un missatge que se m’oblida massa fàcilment: només existeix el present.

1 comentari

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús