Arxiu del mes: desembre 2011

Hipocresia, mentides i parafernàlia

dimarts , 20/12/2011

En l’entrada anterior parlava de ‘Lladres’. I en aquesta volia fer un ‘Lladres vol. II’, però al final em decanto per la hipocresia, les mentides i la parafernàlia, que en definitiva també són un robatori, però a nivell moral.

La idea m’ha vingut mentre llegia a l’edició de l’Ara d’aquest dissabte que finalment Urdangarín ha estat inclòs a la felicitació nadalenca de ses majestats els reis tot i la seva presumpta apropiació de fons públics. Em fa gràcia l’oxímoron d’aquesta acusació perquè, al cap i a la fi, això és el que precisament ha estat fent la monarquia al llarg dels segles, a través dels diners que reben cada any dels contribuents.

Més enllà de robatoris socialment acceptats, en la llarga dinastia de Borbons, descendència directa del nostre amic Felip V, ja hi destaca un divorci, una princesa descendent de classe obrera i un presumpte lladre a dues bandes, a la penúltima fila del seu arbre genealògic. Em pregunto quantes escenes dignes de fulletó, quantes mentides i quants secrets més es desvetllaran abans d’adonar-se que ells mateixos són els pàries de la cort.

L’única part de la família que salvaria és la dels més petits. Veure els fills de l’Urdangarín posant a la foto em fa una pena immensa. Em recorda que viuen en la hipocresia d’una mena de conte de fades ple de prínceps, reis, reines, misses, cavalls, esquís i sang blava. Una vida on és obligatori ser creient i demostrar-ho a la premsa tot portant una creu d’un pam i mig al pit, testimoni de la rectitud i el protocol que respecten i, sobretot, testimoni que són esclaus del seu llinatge.

Amb tot plegat, no puc evitar trobat una similitud entre aquesta reialesa obsoleta i els lords i les ladys de la sèrie de Downton Abbey que, si no heu vist, us recomano fervorosament. Allà, arriba la primera guerra mundial i s’adonen que les diferències entre classes han de ser llimades per assegurar la supervivència de la societat i, a la vegada, per garantir la llibertat i felicitat de les generacions que vénen. Esperem que la crisi que estem vivint nosaltres ens serveixi a per adonar-nos que hi ha molta parafernàlia que sobra i que càrrecs com els de la reialesa haurien de ser els primers a retallar-se.

(I tot i que a alguns els agradaria, no demano retallades tan explícites com la que li van fer a Maria Antonieta).

 

Xoriços

dimecres, 7/12/2011

Sembla que els robatoris estan de moda. Al Parlament de Catalunya tothom en va ple i a la meva escala, també.

L’altre dia van intentar entrar a robar al pis de la meva veïna, que està al mateix replà que el meu. Si no van aconseguir-ho va ser perquè possiblement eren una colla d’aficionats que volien obrir una porta de dos panys i forrellat fent palanca amb un simple tornavís.

Què s’han cregut aquests fastigosos? Perquè no se m’acut altra paraula per designar algú que gosa violar la nostra intimitat tan descaradament. Tan li fa que esberlin una caixa forta, que s’enduguin la tele o que grapegin una planta; no vull ni que puguin mirar les fotos que tinc penjades a la paret. I són tan frescos que ho fan a qualsevol hora del dia, amb qualsevol eina perquè saben que si no ets tu, en serà un altre, perquè poden, perquè ja en són tants, de lladres, que tampoc s’esforçaran gaire a buscar-los.

La repugnància que em fa el seu modus vivendi em neix a la boca de l’estómac; robar als que no són ni rics ni pobres per donar-s’ho a ells mateixos, els mandrosos, els vençuts, els que no mouran un dit per avançar en aquest món on tots maldem per sortir-nos-en de la manera més decent. No s’hi val a dir que hi ha crisi. Jo també la pateixo i no només no robo, sinó que pago els impostos amb els quals es financen tots els serveis públics, als quals aquests ganduls segurament tenen accés.

I mentre escric això, penso en la batalla intel·lectual (si és que mereix aquest nom) que la setmana passada es va instal·lar al Parlament de Catalunya per decidir si Espanya ens roba, ens espolia o ens fa pam i pipa. Per començar, els diria que tan li fa la nomenclatura, que quan una cosa es teva i te la foten, allò és un robatori. Però sobretot els diria que si surten al carrer a preguntar, la gent els dirà que ja estem acostumats a que els del país veí ens robin, que els polítics ens robin, que els dirigents de les entitats financeres robin,… però al que no estem acostumats, ni ens dóna la gana d’acostumar-nos, és que dia rere dia algun lladregot de pa sucat amb oli estigui a punt d’entrar literalment a casa nostra. Tots són uns xoriços, però al menjador de casa, no en volem ni un.