Xoriços

Sembla que els robatoris estan de moda. Al Parlament de Catalunya tothom en va ple i a la meva escala, també.

L’altre dia van intentar entrar a robar al pis de la meva veïna, que està al mateix replà que el meu. Si no van aconseguir-ho va ser perquè possiblement eren una colla d’aficionats que volien obrir una porta de dos panys i forrellat fent palanca amb un simple tornavís.

Què s’han cregut aquests fastigosos? Perquè no se m’acut altra paraula per designar algú que gosa violar la nostra intimitat tan descaradament. Tan li fa que esberlin una caixa forta, que s’enduguin la tele o que grapegin una planta; no vull ni que puguin mirar les fotos que tinc penjades a la paret. I són tan frescos que ho fan a qualsevol hora del dia, amb qualsevol eina perquè saben que si no ets tu, en serà un altre, perquè poden, perquè ja en són tants, de lladres, que tampoc s’esforçaran gaire a buscar-los.

La repugnància que em fa el seu modus vivendi em neix a la boca de l’estómac; robar als que no són ni rics ni pobres per donar-s’ho a ells mateixos, els mandrosos, els vençuts, els que no mouran un dit per avançar en aquest món on tots maldem per sortir-nos-en de la manera més decent. No s’hi val a dir que hi ha crisi. Jo també la pateixo i no només no robo, sinó que pago els impostos amb els quals es financen tots els serveis públics, als quals aquests ganduls segurament tenen accés.

I mentre escric això, penso en la batalla intel·lectual (si és que mereix aquest nom) que la setmana passada es va instal·lar al Parlament de Catalunya per decidir si Espanya ens roba, ens espolia o ens fa pam i pipa. Per començar, els diria que tan li fa la nomenclatura, que quan una cosa es teva i te la foten, allò és un robatori. Però sobretot els diria que si surten al carrer a preguntar, la gent els dirà que ja estem acostumats a que els del país veí ens robin, que els polítics ens robin, que els dirigents de les entitats financeres robin,… però al que no estem acostumats, ni ens dóna la gana d’acostumar-nos, és que dia rere dia algun lladregot de pa sucat amb oli estigui a punt d’entrar literalment a casa nostra. Tots són uns xoriços, però al menjador de casa, no en volem ni un.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús