Arxiu del mes: febrer 2013

MAMA, JO VULL SER ARTISTA

dimarts , 26/02/2013

A vegades hi ha llibres que els llegeixes i et generen una incontinència literària brutal. Algunes pelis també ho provoquen. Als més artistes els passa amb exposicions d’art o un quadre en concret. De la mateixa manera que els anuncis de la Coca Cola o d’algunes cerveses et farien abraonar-te a la nevera i empassar tot el líquid fresquet d’un sol glop, hi ha obres que, simplement, et convulsen i et generen la necessitat de seguir el seu exemple o, directament, de copiar-los.

Avui potser m’ha passat perquè la peli que he vist anava justament sobre un escriptor. Potser perquè el veia teclejant a la seva màquina d’escriure manual i ell tenia la meva edat i se li havia acabat la inspiració, però al final acabava parint una novel·la que era un gran èxit. I  potser tot era tan perfecte, que m’ha fet enveja. O potser és perquè el guió de la peli m’ha semblat brillant i m’han agafat ganes d’escriure’n un com aquell i més encara quan he vist que l’havia escrit la noia que feia de protagonista, una noia més jove que jo que era guionista, actriu i productora executiva! I encara me n’ha fet més, d’enveja. I no ho he pogut evitar i he assaltat l’ordinador. Jo també estava (o volia estar) carregada d’idees.

Aquests moments en que se t’encén la bombeta de la passió i et bolcaries en cos i ànima a fer una cosa, en el meu cas, escriure, són fantàstics, però són molt mal parits. Els agraeixo, quan vénen, però alhora em fan sentir molt frustrada. Perquè sento el nus a la panxa i els dits se’m mouen frenètics per vomitar el que em passa pel cap, però també sé que la passió se m’acabarà ràpid. Que m’aixecaré a menjar alguna cosa o sortiré a fer alguna contingència de la vida real o que me n’aniré a dormir i l’endemà aquesta urgència s’haurà esvaït. I aleshores -ho confesso- em pregunto: ‘per què no puc ser una artista, jo també?’

I em sembla que no en sóc l’única. L’Instagram, el Facebook, el WordPress o el Twitter són no  són sinó programes fruit de la necessitat d’expressar-nos que molts tenim (a part d’altres finalitats socials). Potser és que ja hem cobert els primers esglaons de la piràmide de Maslow i ja només ens falta cobrir la necessitat de la punta de dalt de tot, la de la creativitat, o potser simplement és que al món on vivim cada dia ens fan més egocèntrics i tenim ganes de deixar la nostra empremta en un lloc o un altre, encara que sigui auto publicant-nos.

No ho sé. En desconec els motius. Però al capdavall, tant me fan. Serem més egocèntrics o en serem menys. Sortirà millor o pitjor. Alguns podran viure’n i d’altres no. Depenent de la constància, de la passió, o -això segur- dels contactes que tinguem. Però mentre disposem d’eines per expressar-nos, fem-ho. Jo me’n vaig a escriure una peli. O potser un conte. Segur que no es produirà ni es publicarà, segur que no arribaré ni a la pàgina 5, però almenys em trauré aquest cuc de la panxa que de tan en tant s’esgargamella cridant ‘mama, jo vull ser artista!’.

Cliffhanger

dijous, 14/02/2013

Cliffhanger (derivat de l’anglès “cliff” (penya-segat) i “hang” (penjar) és un terme que representa les escenes del final d’un episodi d’una sèrie de televisiócòmicpel·lículallibre o qualsevol altre tipus d’obra de la qual s’espera una altra entrega, i que es caracteritzen per generar la intriga o shock necessari per tal que l’audiència s’interessi per conèixer-ne el resultat o desenvolupament a la següent entrega. (font: Viquipèdia)

Un cliffhanger, per traduir-ho el més acuradament possible al català, seria una escena que ens deixa ‘amb l’ai al cor’. S’utilitza en guions, però darrerament he comprovat que també s’utilitza en guionistes. A mi mateixa em va passar la setmana passada. Em van deixar penjant d’un precipici i ni tan sols van tenir la bondat de donar-me unes cordes o un arnés.

Feia set mesos i mig que treballava sense parar, bolcada completament a la feina. Sense vacances d’estiu ni res. Havia arribat a un punt que en tenia tanta, de feina, que havia decidit cancel·lar la meva vida (cancel your life, com diria una famosa guionista americana). Fent gal·la de l’empenta catalana i del sacrifici dels autònoms vaig oblidar-me de la vida social, dels moment d’oci i em vaig prendre un cafè decidida a encetar aquest període de la meva vida treballant fins les tantes de la nit.

Els dies transcorrien a un ritme frenètic, però amb el bon sabor a la boca d’haver pres la decisió correcta. Em felicitaven per les entregues, em van arribar a demanar alguns guions més i fins i tot vaig aconseguir guanyar algunes batalles en què es discutia el preu que els havia de facturar per la feina feta. Estava en ratxa.

Tanmateix, un dilluns, després de destinar tot el cap de setmana a repicar tecles per encàrrec, em va trucar proferint crits d’alarma: atura’t! deixa el que estàs fent! no escriguis ni una sola línia de diàleg més!… Tanquem.

Em va caure com una làpida al damunt. Que tancaven!… I què més? Com pot tancar una empresa a mitja producció d’una sèrie en la que han invertit tant? Com poden deixar-nos amb el cul a l’aire a tants guionistes, storyboardistes, animadors…? Deien que era més habitual del que ens pensàvem. Que passa a les millors productores. Que és la crisi. També hi havia alguns rumors més reconfortants: Algun grup inversor ens rescatarà. Alguna altra productora es quedarà la sèrie. Ens salvaran.

Però de moment, res. La meva vida – i possiblement la de molts dels implicats – ha tornat  a ser el que era abans de començar. Temps lliure, vida social, oci i, sobretot, replantejament de què vull fer amb al meva vida. Té la seva part positiva, però en el fons, estic cagada de por.

Perquè m’he quedat penjant del precipici. No és la primera vegada que m’hi quedo  (altres cops se m’ha acabat la feina), però potser no de manera tan abrupta. Em salvaré o cauré? Tornaré a tenir feina de guionista o ja se m’ha acabat el xollo? Per molt que estigui acostumada a les anades i vingudes d’aquesta professió, l’ai al cor el tinc permanentment. Així doncs, estic pensant que comença a ser hora de buscar un llit elàstic per situar a la vall, per assegurar-me la caiguda, per si finalment caic.

Algú em dóna feina?