MAMA, JO VULL SER ARTISTA

A vegades hi ha llibres que els llegeixes i et generen una incontinència literària brutal. Algunes pelis també ho provoquen. Als més artistes els passa amb exposicions d’art o un quadre en concret. De la mateixa manera que els anuncis de la Coca Cola o d’algunes cerveses et farien abraonar-te a la nevera i empassar tot el líquid fresquet d’un sol glop, hi ha obres que, simplement, et convulsen i et generen la necessitat de seguir el seu exemple o, directament, de copiar-los.

Avui potser m’ha passat perquè la peli que he vist anava justament sobre un escriptor. Potser perquè el veia teclejant a la seva màquina d’escriure manual i ell tenia la meva edat i se li havia acabat la inspiració, però al final acabava parint una novel·la que era un gran èxit. I  potser tot era tan perfecte, que m’ha fet enveja. O potser és perquè el guió de la peli m’ha semblat brillant i m’han agafat ganes d’escriure’n un com aquell i més encara quan he vist que l’havia escrit la noia que feia de protagonista, una noia més jove que jo que era guionista, actriu i productora executiva! I encara me n’ha fet més, d’enveja. I no ho he pogut evitar i he assaltat l’ordinador. Jo també estava (o volia estar) carregada d’idees.

Aquests moments en que se t’encén la bombeta de la passió i et bolcaries en cos i ànima a fer una cosa, en el meu cas, escriure, són fantàstics, però són molt mal parits. Els agraeixo, quan vénen, però alhora em fan sentir molt frustrada. Perquè sento el nus a la panxa i els dits se’m mouen frenètics per vomitar el que em passa pel cap, però també sé que la passió se m’acabarà ràpid. Que m’aixecaré a menjar alguna cosa o sortiré a fer alguna contingència de la vida real o que me n’aniré a dormir i l’endemà aquesta urgència s’haurà esvaït. I aleshores -ho confesso- em pregunto: ‘per què no puc ser una artista, jo també?’

I em sembla que no en sóc l’única. L’Instagram, el Facebook, el WordPress o el Twitter són no  són sinó programes fruit de la necessitat d’expressar-nos que molts tenim (a part d’altres finalitats socials). Potser és que ja hem cobert els primers esglaons de la piràmide de Maslow i ja només ens falta cobrir la necessitat de la punta de dalt de tot, la de la creativitat, o potser simplement és que al món on vivim cada dia ens fan més egocèntrics i tenim ganes de deixar la nostra empremta en un lloc o un altre, encara que sigui auto publicant-nos.

No ho sé. En desconec els motius. Però al capdavall, tant me fan. Serem més egocèntrics o en serem menys. Sortirà millor o pitjor. Alguns podran viure’n i d’altres no. Depenent de la constància, de la passió, o -això segur- dels contactes que tinguem. Però mentre disposem d’eines per expressar-nos, fem-ho. Jo me’n vaig a escriure una peli. O potser un conte. Segur que no es produirà ni es publicarà, segur que no arribaré ni a la pàgina 5, però almenys em trauré aquest cuc de la panxa que de tan en tant s’esgargamella cridant ‘mama, jo vull ser artista!’.

2 comentaris

  • isaak de Ponts

    26/02/2013 12:24

    Aiiii amiga meva, si tens la força, el cul inquiet,aquesta ànima d’escriptora no deixarà de perseguir-te fins que acabis el que sempre et volta pel cap: una vida de cinema, un cinema de vida

  • Cristina Broquetas

    26/02/2013 13:40

    Gràcies pels teus comentaris, Isaac! Sempre fan somriure =)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús