Arxiu del mes: març 2013

Patinada de Polseres Vermelles

dimecres, 20/03/2013

(conté spoilers)

Sóc molt fan de Polseres Vermelles i en general de tot el que escriu l’Albert Espinosa, però acabo de veure el capítol 23 i no m’explico què els ha passat. Quan vaig veure l’anunci ja em va sembla una mica estrany el gir sobtat cap al gènere policial que insinuaven, però com que dins de l’equació s’hi sumava un pastís de marihuana, vaig pensar que potser la cosa giraria entorn els nanos al·lucinant que vivien un thriller imaginari a l’hospital. Havia de ser això.

Però avui he vist el capítol i no, no anava per aquí. El capítol 23 de Polseres Vermelles es desvia de camí i envia la sèrie de vacances durant els 44 minuts que dura l’episodi. Un pres que ha de rebre una sessió de quimioteràpia es vol escapar i pren com a hostatges tots els malalts que hi ha a la sala; si no li donen un cotxe per fugir no deixarà anar a ningú i començarà a matar la gent. Al llarg d’aquesta estona, els Polseres no evolucionen en cap sentit, cap de les seves trames avança, són mers espectadors de la follia del pres i acaben el capítol exactament igual com l’han començat. Les trames d’amor, d’amistat, i sobre la superació personal a prendre pel sac. Tot el que transcorre durant aquesta estona és absolutament prescindible i si el capítol s’eliminés de la temporada no passaria res de res.

D’altra banda, la trama dels aspirants a Polseres i el pastís de marihuana que es mengen és igualment anecdòtic. Tampoc serveix de res. Bé, sí: com que els petits mengen un tros de pastís, comencen a al·lucinar (la marihuana no és ben bé al·lucinògena, però d’acord, això s’accepta) i en Dani decideix anar a salvar els Polseres col·lant-se pel conducte de l’aire. Gràcies a això distreu el pres, que dispara infructuosament contra ell, i això precipita que els policies, per fi, entrin a la sala de quimioteràpia i l’arrestin. Per fer que uns policies irrompin en una sala estic segura que hi ha milions d’altres estratègies més plausibles que  fer menjar un pastís de marihuana a una colla de nens de 8 anys. I no em molesta pel cantó moral de l’assumpte, sinó perquè  la idea és tan arriscada i tan potent, que no li treuen tot el suc que podria tenir i, a sobre, resulta tan gratuïta com la resta de l’episodi.

A part d’aquests problemes estructurals, hi ha altres detalls al llarg del capítol que patinen. Per exemple, el paper del mosso. Si hi ha un mosso a la sala, per molt lligat que estigui, hauria d’intentar fer alguna cosa. Es l’únic representat de la llei i s’està tota l’estona quiet com un estaquirot, sense fer ni dir res per intentar ajudar els nanos (potser perquè quan passen cert número de línies de diàleg, als actors se’ls ha de pagar més). Si volen fer gènere policial, que el facin fins a les últimes conseqüències perquè, per ara, no cola.

Amb tot plegat, em dóna la sensació que aquest capítol ha estat posat amb calçador, escrit en un sol dia, sense pressupost per guió, ni per actors, ni per res, i introduït al mig de la sèrie per esponjar-la, per allargar-la, potser per fer-la més rentable i tot. En tot cas, esperem que no se’ls hagin acabat les idees i que aquest capítol no sigui simptomàtic del que altres vegades ha passat: que no s’ha sabut aturar una sèrie quan estava a la cresta de l’onada i que se l’ha sobreexplotat. Esperem que només hagi estat la patinada d’una sèrie molt bona escrita per un guionista brillant.

La remuntada

dijous, 14/03/2013

Abans d’ahir vaig anar a veure el Barça-Milan al Camp Nou. Vaig arribar 10 minuts tard perquè venia de treballar i, només entrar a l’Estadi, una cosa em va sorprendre. El volum estava molt alt. Vaig pensar que el contrast d’entrar del carrer, absolutament buit, a l’Estadi, absolutament ple, m’havia afectat i que les altres vegades, com que veia el partit començar gradualment, no m’adonava del canvi sonor… Però el partit va continuar al mateix nivell de decibels. Crits, càntics i ànims pels jugadors del Barça i xiulades a punt de rebentar-nos els timpans pels adversaris. En ma vida (i he anat molts cops al Camp Nou) havia presenciat (i protagonitzat) una olla a pressió similar.

A la mitja part, descansant les cordes bucals i recuperant forces amb un entrepà, vaig donar-li conversa a l’israelita que seia al meu costat i que havia vingut expressament des de Tel-Aviv amb el seu nòvio per veure el partit (es veu que a Israel no deuen notar la crisi). Orgullosa, li vaig preguntar què li semblava l’afició culé i ell, desmenjadament, em va contestar que trobava que no animàvem gaire, que érem més aviat avorrits. COM?? Però si hem cantat el ‘ole-le-olala’ tres-cents mil cops! Si fins i tot ha cridat el iaio del davant, que normalment sembla que faci capcinades durant els partits! Em van agafar ganes de contestar-li a l’israelita que es comprés un altre bitllet d’avió per veure jugar el Barça contra, què sé jo, un Celta de Vigo. Llavors sabria el que és un públic avorrit! Però ell va continuar xerrant i em va donar una lliçó ràpida per aficionats al futbol: el públic és tan important com els jugadors. Si no s’anima i es fa caliu, els jugadors perden pistonada. No se senten recolzats i, el més important, no se senten amenaçats que estan jugant davant de milers de persones que tenen la seva confiança i il·lusió dipositada en ells.

Va començar la segona part i el públic va tornar a esgargamellar-se com feia temps que no feien al Camp Nou. La cosa estava tensa. Un gol del Milan i no ens classificàvem. Però per sort, ja en els minuts de descompte, Jordi Alba va marcar el 4 a 0 tan anhelat per rematar la victòria blaugrana. I aleshores em vaig mirar l’israelita de reüll. Potser no havíem cridat tant com els de la Premier o els del Calcio, però aquella victòria del Barça, en part, era gràcies a l’afició i el seu brogit. Havíem jugat el paper imprescindible que el noi m’havia explicat a la mitja part. El de no defallir. Que hem fallat alguns partits importants darrerament? I què? Ser del Barça és el millor que hi ha i els ho havíem dit als jugadors amb l’única via directa de comunicació que teníem: buidar els pulmons mentre ells corrien rere la pilota.

I això em va recordar aquella frase tan repetida de ‘en el futbol com en la vida’. Sí, fa una mica de ràbia, però per mi, en el moment de l’exaltació i la felicitat pròpies d’una remuntada, va ser tota una revelació. I vaig pensar que tan debò quan van maldades nosaltres també poguéssim tenir una petita graderia interna on unes neurones similars a les de ‘La vida es así’ o uns mini-jos cridessin, victoregessin el nostre nom i ens aplaudissin fos quin fos el resultat, recordant-nos que som collonuts i que nosaltres també podem remuntar. Va ser una epifania, petita i cursi si voleu, però que va ressonar-me per dins com les veus de les 94.944 persones que omplíem el camp.