La remuntada

Abans d’ahir vaig anar a veure el Barça-Milan al Camp Nou. Vaig arribar 10 minuts tard perquè venia de treballar i, només entrar a l’Estadi, una cosa em va sorprendre. El volum estava molt alt. Vaig pensar que el contrast d’entrar del carrer, absolutament buit, a l’Estadi, absolutament ple, m’havia afectat i que les altres vegades, com que veia el partit començar gradualment, no m’adonava del canvi sonor… Però el partit va continuar al mateix nivell de decibels. Crits, càntics i ànims pels jugadors del Barça i xiulades a punt de rebentar-nos els timpans pels adversaris. En ma vida (i he anat molts cops al Camp Nou) havia presenciat (i protagonitzat) una olla a pressió similar.

A la mitja part, descansant les cordes bucals i recuperant forces amb un entrepà, vaig donar-li conversa a l’israelita que seia al meu costat i que havia vingut expressament des de Tel-Aviv amb el seu nòvio per veure el partit (es veu que a Israel no deuen notar la crisi). Orgullosa, li vaig preguntar què li semblava l’afició culé i ell, desmenjadament, em va contestar que trobava que no animàvem gaire, que érem més aviat avorrits. COM?? Però si hem cantat el ‘ole-le-olala’ tres-cents mil cops! Si fins i tot ha cridat el iaio del davant, que normalment sembla que faci capcinades durant els partits! Em van agafar ganes de contestar-li a l’israelita que es comprés un altre bitllet d’avió per veure jugar el Barça contra, què sé jo, un Celta de Vigo. Llavors sabria el que és un públic avorrit! Però ell va continuar xerrant i em va donar una lliçó ràpida per aficionats al futbol: el públic és tan important com els jugadors. Si no s’anima i es fa caliu, els jugadors perden pistonada. No se senten recolzats i, el més important, no se senten amenaçats que estan jugant davant de milers de persones que tenen la seva confiança i il·lusió dipositada en ells.

Va començar la segona part i el públic va tornar a esgargamellar-se com feia temps que no feien al Camp Nou. La cosa estava tensa. Un gol del Milan i no ens classificàvem. Però per sort, ja en els minuts de descompte, Jordi Alba va marcar el 4 a 0 tan anhelat per rematar la victòria blaugrana. I aleshores em vaig mirar l’israelita de reüll. Potser no havíem cridat tant com els de la Premier o els del Calcio, però aquella victòria del Barça, en part, era gràcies a l’afició i el seu brogit. Havíem jugat el paper imprescindible que el noi m’havia explicat a la mitja part. El de no defallir. Que hem fallat alguns partits importants darrerament? I què? Ser del Barça és el millor que hi ha i els ho havíem dit als jugadors amb l’única via directa de comunicació que teníem: buidar els pulmons mentre ells corrien rere la pilota.

I això em va recordar aquella frase tan repetida de ‘en el futbol com en la vida’. Sí, fa una mica de ràbia, però per mi, en el moment de l’exaltació i la felicitat pròpies d’una remuntada, va ser tota una revelació. I vaig pensar que tan debò quan van maldades nosaltres també poguéssim tenir una petita graderia interna on unes neurones similars a les de ‘La vida es así’ o uns mini-jos cridessin, victoregessin el nostre nom i ens aplaudissin fos quin fos el resultat, recordant-nos que som collonuts i que nosaltres també podem remuntar. Va ser una epifania, petita i cursi si voleu, però que va ressonar-me per dins com les veus de les 94.944 persones que omplíem el camp.

 

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús