Hem trobat en Sugarman

El concert que en Rodríguez havia programat per demà al Primavera Sound s’ha anul·lat. L’home està esgotat de tant anar d’aquí cap allà oferint concerts als seus recent nascuts fans i ha hagut d’aturar-se i respirar. Ja té ous la cosa que el món es desperti als seus 72 anys per reclamar-li la música que va publicar en fa 40! Esclar que si no fos perquè ha estat un sleeper durant tot aquest temps, no s’hauria construït la llegenda al seu voltant i ara ningú l’aclamaria.

La història d’en Sixto Rodríguez és tan commovedora com qualsevol conte de fades de Disney, però amb l’al·licient que ell és un heroi de carn i ossos. A través del documental que narra el seu sorprenent recorregut musical, Searching for Sugarman, se’ns transmet que tots podem aconseguir els nostres somnis. Encara que siguem un desconegut músic sexagenari de Detroit que ha viscut tota la vida fent de peó, pot ser que de sobte descobrim que som el referent musical de tota una generació en un país de l’altre cantó del món, com Sudàfrica. I pot ser que més tard facin una peli sobre nosaltres, ens descobreixi mig món i ens programin una gira internacional com si fóssim els Rolling Stones.

El mite estava construït i el públic, àvid d’històries com aquesta, no en tenia prou mirant-la al cine, sinó que volien tocar el mite, escoltar la seva música i aplaudir la seva merescuda fama. I els managers es van fregar les mans, van empaquetat en Rodríguez en un avió i el van enviar de gira per satisfer-nos.

París, tres concerts, London, 2 concerts, Barcelona, Amsterdam, Stockholm… Cal exprimir la gallina dels ous d’or, no fos cas que el mite sigui efímer! Però tot i tenir més o menys la mateixa edat, en Sixto no és en Mike Jagger i no s’ha canvia mai la sang de tot el cos, ni s’ha passat la joventut saltant d’escenari en escenari. Al Sixto l’han arrencat del davant de la modesta llar de foc de casa seva i l’han enviat a cantar i a cremar cartutxos. I clar, s’ha posat malalt.

M’encantaria veure en Rodríguez en directe perquè la seva commovedora història em va arribar al cor i la seva música m’encanta. Però a la vegada no puc evitar pensar que tot plegat està una mica fora de lloc. Com si agaféssim la Ventafocs, la Blancaneus o la Bella Dorment i les portéssim de gira fins que agafessin ansietat, insomni o narcolèpsia, respectivament. Potser és millor recordar els nostres herois al final de la història on ‘van viure feliços i van menjar anissos’, que allargar-la innecessàriament i veure que per estimar-los massa, ens els hem carregat.

O potser tot plegat només és la ràbia que em fa no haver aconseguit entrades pel concert que en Rodríguez oferirà el 8 de juliol a Barcelona. Potser si pogués anar-lo a veure tota aquesta reflexió no m’hagués sorgit. Qui sap.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús