Entrades amb l'etiqueta ‘actors’

Patinada de Polseres Vermelles

dimecres, 20/03/2013

(conté spoilers)

Sóc molt fan de Polseres Vermelles i en general de tot el que escriu l’Albert Espinosa, però acabo de veure el capítol 23 i no m’explico què els ha passat. Quan vaig veure l’anunci ja em va sembla una mica estrany el gir sobtat cap al gènere policial que insinuaven, però com que dins de l’equació s’hi sumava un pastís de marihuana, vaig pensar que potser la cosa giraria entorn els nanos al·lucinant que vivien un thriller imaginari a l’hospital. Havia de ser això.

Però avui he vist el capítol i no, no anava per aquí. El capítol 23 de Polseres Vermelles es desvia de camí i envia la sèrie de vacances durant els 44 minuts que dura l’episodi. Un pres que ha de rebre una sessió de quimioteràpia es vol escapar i pren com a hostatges tots els malalts que hi ha a la sala; si no li donen un cotxe per fugir no deixarà anar a ningú i començarà a matar la gent. Al llarg d’aquesta estona, els Polseres no evolucionen en cap sentit, cap de les seves trames avança, són mers espectadors de la follia del pres i acaben el capítol exactament igual com l’han començat. Les trames d’amor, d’amistat, i sobre la superació personal a prendre pel sac. Tot el que transcorre durant aquesta estona és absolutament prescindible i si el capítol s’eliminés de la temporada no passaria res de res.

D’altra banda, la trama dels aspirants a Polseres i el pastís de marihuana que es mengen és igualment anecdòtic. Tampoc serveix de res. Bé, sí: com que els petits mengen un tros de pastís, comencen a al·lucinar (la marihuana no és ben bé al·lucinògena, però d’acord, això s’accepta) i en Dani decideix anar a salvar els Polseres col·lant-se pel conducte de l’aire. Gràcies a això distreu el pres, que dispara infructuosament contra ell, i això precipita que els policies, per fi, entrin a la sala de quimioteràpia i l’arrestin. Per fer que uns policies irrompin en una sala estic segura que hi ha milions d’altres estratègies més plausibles que  fer menjar un pastís de marihuana a una colla de nens de 8 anys. I no em molesta pel cantó moral de l’assumpte, sinó perquè  la idea és tan arriscada i tan potent, que no li treuen tot el suc que podria tenir i, a sobre, resulta tan gratuïta com la resta de l’episodi.

A part d’aquests problemes estructurals, hi ha altres detalls al llarg del capítol que patinen. Per exemple, el paper del mosso. Si hi ha un mosso a la sala, per molt lligat que estigui, hauria d’intentar fer alguna cosa. Es l’únic representat de la llei i s’està tota l’estona quiet com un estaquirot, sense fer ni dir res per intentar ajudar els nanos (potser perquè quan passen cert número de línies de diàleg, als actors se’ls ha de pagar més). Si volen fer gènere policial, que el facin fins a les últimes conseqüències perquè, per ara, no cola.

Amb tot plegat, em dóna la sensació que aquest capítol ha estat posat amb calçador, escrit en un sol dia, sense pressupost per guió, ni per actors, ni per res, i introduït al mig de la sèrie per esponjar-la, per allargar-la, potser per fer-la més rentable i tot. En tot cas, esperem que no se’ls hagin acabat les idees i que aquest capítol no sigui simptomàtic del que altres vegades ha passat: que no s’ha sabut aturar una sèrie quan estava a la cresta de l’onada i que se l’ha sobreexplotat. Esperem que només hagi estat la patinada d’una sèrie molt bona escrita per un guionista brillant.

Endogàmia Audiovisual

dilluns, 28/02/2011

L’Oriol d’Infidels, el fill de la Joana, és el Roc, el nen que està en coma a Polseres Vermelles, i la infermera que li subministra la quimioteràpia al Lleó a aquesta mateixa sèrie és la mare del Manu d’Infidels, sèrie en què apareix la Mila, la dona del Fàbregues que és amant de la Cruz, i que a la vegada és la dona del cheff Caselles del restaurant de La Riera.

Per si ni tan sols dibuixant un arbre genealògic s’ha entès el galimaties, ho resumiré: actualment hi ha tres sèries de ficció a la graella de TVC que repeteixen tres actors. I en cap cas es tracta de reposicions, cosa que podria reduir la magnitud de la tragèdia.

El problema de tot plegat no són aquests tres actors que encarnen sis personatges (a ells els felicito per haver aconseguit ficar la pota dins el tancat món del càsting català). I el problema tampoc és la direcció de càsting d’aquestes tres sèries (ja m’imagino tot l’equip estirant-se els cabells, veient-se víctimes d’una programació mal gestionada). El problema és que els espectadors comencem a estar farts de veure sempre les mateixes cares. I hi ha un gremi que encara deu estar-ne més fart: actors desconeguts i amb talent que veuen l’entrada a una d’aquestes produccions més difícil que fer oposicions per jutge, actors que resultarien molt més creïbles perquè no els recordaríem fent de fill, de dolent o d’amant a la sèrie dels dimarts, o a la de fa tres anys.

Aprofitant l’avinentesa, escombro cap a casa: el mateix passa en el món del guió. Conec uns quants guionistes carregats de talent a qui poques vegades se’ls dóna oportunitats per allò d’assegurar el projecte amb una firma de renom. Però no es té en compte que de vegades aquestes firmes segures, de tant anar signant contractes, es cansen i quan els arriba un projecte petit no el treballen tant com caldria. Es cert que si els guionistes solapem projectes no fem ballar el cap als espectadors perquè no som tan visibles als seus ulls. Però sí que tenim un rendiment limitat i, arribat a cert punt, la creativitat s’esgota.

Senyors productors, necessitem aire fresc. Cuidar la factura vol dir apostar per la qualitat, i això no va renyit amb ser novell i desconegut. Com a espectadors no volem l’star-system català, volem creure’ns allò que veiem. Com a espectadors no volem les mateixes històries de sempre, volem que ens sorprenguin amb noves idees.

Si us plau, posem punt i final a l’endogàmia audiovisual catalana abans que ens cansem de mirar la televisió.