Entrades amb l'etiqueta ‘èxit’

MAMA, JO VULL SER ARTISTA

dimarts , 26/02/2013

A vegades hi ha llibres que els llegeixes i et generen una incontinència literària brutal. Algunes pelis també ho provoquen. Als més artistes els passa amb exposicions d’art o un quadre en concret. De la mateixa manera que els anuncis de la Coca Cola o d’algunes cerveses et farien abraonar-te a la nevera i empassar tot el líquid fresquet d’un sol glop, hi ha obres que, simplement, et convulsen i et generen la necessitat de seguir el seu exemple o, directament, de copiar-los.

Avui potser m’ha passat perquè la peli que he vist anava justament sobre un escriptor. Potser perquè el veia teclejant a la seva màquina d’escriure manual i ell tenia la meva edat i se li havia acabat la inspiració, però al final acabava parint una novel·la que era un gran èxit. I  potser tot era tan perfecte, que m’ha fet enveja. O potser és perquè el guió de la peli m’ha semblat brillant i m’han agafat ganes d’escriure’n un com aquell i més encara quan he vist que l’havia escrit la noia que feia de protagonista, una noia més jove que jo que era guionista, actriu i productora executiva! I encara me n’ha fet més, d’enveja. I no ho he pogut evitar i he assaltat l’ordinador. Jo també estava (o volia estar) carregada d’idees.

Aquests moments en que se t’encén la bombeta de la passió i et bolcaries en cos i ànima a fer una cosa, en el meu cas, escriure, són fantàstics, però són molt mal parits. Els agraeixo, quan vénen, però alhora em fan sentir molt frustrada. Perquè sento el nus a la panxa i els dits se’m mouen frenètics per vomitar el que em passa pel cap, però també sé que la passió se m’acabarà ràpid. Que m’aixecaré a menjar alguna cosa o sortiré a fer alguna contingència de la vida real o que me n’aniré a dormir i l’endemà aquesta urgència s’haurà esvaït. I aleshores -ho confesso- em pregunto: ‘per què no puc ser una artista, jo també?’

I em sembla que no en sóc l’única. L’Instagram, el Facebook, el WordPress o el Twitter són no  són sinó programes fruit de la necessitat d’expressar-nos que molts tenim (a part d’altres finalitats socials). Potser és que ja hem cobert els primers esglaons de la piràmide de Maslow i ja només ens falta cobrir la necessitat de la punta de dalt de tot, la de la creativitat, o potser simplement és que al món on vivim cada dia ens fan més egocèntrics i tenim ganes de deixar la nostra empremta en un lloc o un altre, encara que sigui auto publicant-nos.

No ho sé. En desconec els motius. Però al capdavall, tant me fan. Serem més egocèntrics o en serem menys. Sortirà millor o pitjor. Alguns podran viure’n i d’altres no. Depenent de la constància, de la passió, o -això segur- dels contactes que tinguem. Però mentre disposem d’eines per expressar-nos, fem-ho. Jo me’n vaig a escriure una peli. O potser un conte. Segur que no es produirà ni es publicarà, segur que no arribaré ni a la pàgina 5, però almenys em trauré aquest cuc de la panxa que de tan en tant s’esgargamella cridant ‘mama, jo vull ser artista!’.

Fins on arribaràs?

dijous, 26/05/2011

La setmana passada vaig anar a veure Senna, el molt recomanable documental sobre el difunt pilot de Fórmula 1, Ayrton Senna. Jo no sóc massa de cotxes, però la peli em va tenir atenta en tot moment, em va fer somriure, em va fer riure i, fins i tot, em va emocionar. La clau de l’èxit? Tractar un tema amb qui més qui menys tothom s’hi pot sentir identificat: fins a on series capaç d’arribar per triomfar? En Senna va ser capaç d’arribar fins a la pròpia mort, superant límits insospitats i lluitant aferrissadament pel podi, tot i els complots que a vegades s’organitzaven contra ell. En el seu cas, la màxima competència que tenia era la d’Alain Prost, un pilot francès que estava disposat a servir-se del favoritisme de què gaudia a la FIA i del joc brut, tan com fes falta.

La peli se situa als anys 80-90, però aquesta trama podria desenvolupar-se perfectament en l’actualitat. Hi ha un moment en què Senna es queixa que Prost no sabia perdre: ‘quan no és el circuit, és el cotxe, i sinó, és culpa de les rodes o de la posició de sortida que li han assignat…’ la qüestió era posar excuses per justificar les seves derrotes. Us sona? Tan debò cert entrenador portuguès fos suspès una temporada igual que Prost ho va ser per criticar a Ferrari, l’equip per qui corria.

Senna deuria estar-ne fart de tant sentir a Prost esgargamellant-se per destacar a costa dels altres, però està clar que tenir un rival tan directe també el va motivar per superar-se cursa rere cursa i demostrar qui era el campió del món. Com Messi; quan juga un partit on el rival l’escalfa massa, es pica, surt corrent i marca tres gols seguits. La competència fa que no ens adormim, ens anima a millorar, a ser creatius i, sovint, ens fa triomfar.

Però la competència també pot ser molt perniciosa. Quan els recursos són limitats i de premi només n’hi ha un, molts s’enceguen i estan disposats a qualsevol cosa. Això els polítics ho tenen molt clar: per tenir més representació, els altres n’han de tenir menys i, enlloc de destacar les seves idees i possibilitats, enlloc de tenir iniciatives constructives, es dediquen a desacreditar la competència en una cursa bulímica per engolir tot el pastís d’escons d’una sola mossegada, com el pilot o l’entrenador de futbol que no saben perdre.

Vist que la competència és inherent a les nostres vides i que ens ajuda a sobreviure a nivell professional, personal o com espècie (sinó, pregunteu-li a Darwin), aprofitem-la constructivament: oblidem-nos de qui portem al darrera o al davant, pitgem l’accelerador, reduïm de marxa abans d’entrar a cada revolt i gaudim de la cursa. Això sí, frenem quan faci falta, no fos cas que, emborratxats d’èxit acabem estavellant-nos contra una paret del circuit.