Entrades amb l'etiqueta ‘Fórmula 1’

Endiumenjada

diumenge, 12/06/2011

Avui tinc ganes d’escriure i penso que aquest ja és motiu suficient per obrir un document i posar-me a repicar tecles. No sempre cal tenir un tema transcendental de què parlar. Decideixo que si el resultat final és mínimament acceptable, el publicaré. Aquesta és la part positiva de ser el teu propi editor. A més, és diumenge i no tinc ganes de pensar.

No tinc feina per fer, l’airet i el sol entren per la finestra, algú mira la Fórmula 1 de fons mentre em remena els peus. D’això se’n diu tranquil·litat. És genial no tenir res a fer quan normalment hi ha tantes tasques picant a la porta, pendents de ser executades.

Intento evitar pensar en aquesta setmana que, per sort, comença un dia més tard. Una reunió pot decidir el meu futur professional per la resta de mesos de l’any. Ja hauria d’estar decidit des de fa un mes i mig, així que millor que no em preocupi perquè potser dimarts tampoc traurem l’entrellat de l’encàrrec. En el transcurs d’aquest temps he passat de pensar que treballaria com a coordinadora de guions d’una sèrie, a pensar que em farien responsable de continguts de la productora en qüestió, a creure que m’hauré de conformar amb una coordinació mal pagada. Demà passat (espero) s’hauran decidit definitivament. I si no és així, guardaré el seny, abocaré la rauxa i em sentiran.

Enfrontem una digestió una mica pesada després d’un dinar familiar i, tot i que avui era un dia per no sopar, ja comencem a tenir gana de nou. Picarem alguna cosa. Total, és diumenge. A Montreal plou i han hagut d’interrompre la cursa. Vaja, sembla que últimament només parlo de Fórmula 1. Ja passa, que els hobbys de la gent que t’envolta acaben tenyint els teus propis. Només espero que algun dia ell també es deixi enredar i compartim una ampolla de vi.

Demà aniré a visitar uns amics que acaben de tenir un nen. El Sasha (o Àlex, que es veu que vol dir el mateix). Només tenen un o dos anys més que jo i em semblen molt valents d’embarcar-se en aquesta aventura de ser adults amb majúscules. Sempre he pensat que des dels 18 anys fins que no es tenen fills, tan sols vius en una mena de pseudo edat adulta. Ara sabran què és ser responsables de veritat. Estic molt contenta per ells, amb una barreja d’enveja de tenir-ho tot tan encaminat i un punt de compassió per les obligacions que els vénen al damunt.

Podria haver baixat a la platja, que tinc a 200 metres ara mateix, però em fa mandra. Aquest és el privilegi dels diumenges: poder dir que no a allò que has desitjat durant tota la setmana. Què coi, durant tot el mes. Bé, durant tot l’any. Com avui, que m’he assabentat que el cap de setmana vinent Underworld actuarà al Sónar, però passaré d’anar-hi perquè prefereixo anar-me’n a Castellterçol a fer un retirament espiritual: muntanya, dormir i carn a la brasa.

Tot i que sense fills (i que així segueixi), potser jo també estic abandonant la pseudo edat adulta i prefereixo la calma abans que el moviment excessiu. O potser simplement és que estic gaudint d’una tarda de diumenge com cal.

Fins on arribaràs?

dijous, 26/05/2011

La setmana passada vaig anar a veure Senna, el molt recomanable documental sobre el difunt pilot de Fórmula 1, Ayrton Senna. Jo no sóc massa de cotxes, però la peli em va tenir atenta en tot moment, em va fer somriure, em va fer riure i, fins i tot, em va emocionar. La clau de l’èxit? Tractar un tema amb qui més qui menys tothom s’hi pot sentir identificat: fins a on series capaç d’arribar per triomfar? En Senna va ser capaç d’arribar fins a la pròpia mort, superant límits insospitats i lluitant aferrissadament pel podi, tot i els complots que a vegades s’organitzaven contra ell. En el seu cas, la màxima competència que tenia era la d’Alain Prost, un pilot francès que estava disposat a servir-se del favoritisme de què gaudia a la FIA i del joc brut, tan com fes falta.

La peli se situa als anys 80-90, però aquesta trama podria desenvolupar-se perfectament en l’actualitat. Hi ha un moment en què Senna es queixa que Prost no sabia perdre: ‘quan no és el circuit, és el cotxe, i sinó, és culpa de les rodes o de la posició de sortida que li han assignat…’ la qüestió era posar excuses per justificar les seves derrotes. Us sona? Tan debò cert entrenador portuguès fos suspès una temporada igual que Prost ho va ser per criticar a Ferrari, l’equip per qui corria.

Senna deuria estar-ne fart de tant sentir a Prost esgargamellant-se per destacar a costa dels altres, però està clar que tenir un rival tan directe també el va motivar per superar-se cursa rere cursa i demostrar qui era el campió del món. Com Messi; quan juga un partit on el rival l’escalfa massa, es pica, surt corrent i marca tres gols seguits. La competència fa que no ens adormim, ens anima a millorar, a ser creatius i, sovint, ens fa triomfar.

Però la competència també pot ser molt perniciosa. Quan els recursos són limitats i de premi només n’hi ha un, molts s’enceguen i estan disposats a qualsevol cosa. Això els polítics ho tenen molt clar: per tenir més representació, els altres n’han de tenir menys i, enlloc de destacar les seves idees i possibilitats, enlloc de tenir iniciatives constructives, es dediquen a desacreditar la competència en una cursa bulímica per engolir tot el pastís d’escons d’una sola mossegada, com el pilot o l’entrenador de futbol que no saben perdre.

Vist que la competència és inherent a les nostres vides i que ens ajuda a sobreviure a nivell professional, personal o com espècie (sinó, pregunteu-li a Darwin), aprofitem-la constructivament: oblidem-nos de qui portem al darrera o al davant, pitgem l’accelerador, reduïm de marxa abans d’entrar a cada revolt i gaudim de la cursa. Això sí, frenem quan faci falta, no fos cas que, emborratxats d’èxit acabem estavellant-nos contra una paret del circuit.