Entrades amb l'etiqueta ‘guió’

Patinada de Polseres Vermelles

dimecres, 20/03/2013

(conté spoilers)

Sóc molt fan de Polseres Vermelles i en general de tot el que escriu l’Albert Espinosa, però acabo de veure el capítol 23 i no m’explico què els ha passat. Quan vaig veure l’anunci ja em va sembla una mica estrany el gir sobtat cap al gènere policial que insinuaven, però com que dins de l’equació s’hi sumava un pastís de marihuana, vaig pensar que potser la cosa giraria entorn els nanos al·lucinant que vivien un thriller imaginari a l’hospital. Havia de ser això.

Però avui he vist el capítol i no, no anava per aquí. El capítol 23 de Polseres Vermelles es desvia de camí i envia la sèrie de vacances durant els 44 minuts que dura l’episodi. Un pres que ha de rebre una sessió de quimioteràpia es vol escapar i pren com a hostatges tots els malalts que hi ha a la sala; si no li donen un cotxe per fugir no deixarà anar a ningú i començarà a matar la gent. Al llarg d’aquesta estona, els Polseres no evolucionen en cap sentit, cap de les seves trames avança, són mers espectadors de la follia del pres i acaben el capítol exactament igual com l’han començat. Les trames d’amor, d’amistat, i sobre la superació personal a prendre pel sac. Tot el que transcorre durant aquesta estona és absolutament prescindible i si el capítol s’eliminés de la temporada no passaria res de res.

D’altra banda, la trama dels aspirants a Polseres i el pastís de marihuana que es mengen és igualment anecdòtic. Tampoc serveix de res. Bé, sí: com que els petits mengen un tros de pastís, comencen a al·lucinar (la marihuana no és ben bé al·lucinògena, però d’acord, això s’accepta) i en Dani decideix anar a salvar els Polseres col·lant-se pel conducte de l’aire. Gràcies a això distreu el pres, que dispara infructuosament contra ell, i això precipita que els policies, per fi, entrin a la sala de quimioteràpia i l’arrestin. Per fer que uns policies irrompin en una sala estic segura que hi ha milions d’altres estratègies més plausibles que  fer menjar un pastís de marihuana a una colla de nens de 8 anys. I no em molesta pel cantó moral de l’assumpte, sinó perquè  la idea és tan arriscada i tan potent, que no li treuen tot el suc que podria tenir i, a sobre, resulta tan gratuïta com la resta de l’episodi.

A part d’aquests problemes estructurals, hi ha altres detalls al llarg del capítol que patinen. Per exemple, el paper del mosso. Si hi ha un mosso a la sala, per molt lligat que estigui, hauria d’intentar fer alguna cosa. Es l’únic representat de la llei i s’està tota l’estona quiet com un estaquirot, sense fer ni dir res per intentar ajudar els nanos (potser perquè quan passen cert número de línies de diàleg, als actors se’ls ha de pagar més). Si volen fer gènere policial, que el facin fins a les últimes conseqüències perquè, per ara, no cola.

Amb tot plegat, em dóna la sensació que aquest capítol ha estat posat amb calçador, escrit en un sol dia, sense pressupost per guió, ni per actors, ni per res, i introduït al mig de la sèrie per esponjar-la, per allargar-la, potser per fer-la més rentable i tot. En tot cas, esperem que no se’ls hagin acabat les idees i que aquest capítol no sigui simptomàtic del que altres vegades ha passat: que no s’ha sabut aturar una sèrie quan estava a la cresta de l’onada i que se l’ha sobreexplotat. Esperem que només hagi estat la patinada d’una sèrie molt bona escrita per un guionista brillant.

Cliffhanger

dijous, 14/02/2013

Cliffhanger (derivat de l’anglès “cliff” (penya-segat) i “hang” (penjar) és un terme que representa les escenes del final d’un episodi d’una sèrie de televisiócòmicpel·lículallibre o qualsevol altre tipus d’obra de la qual s’espera una altra entrega, i que es caracteritzen per generar la intriga o shock necessari per tal que l’audiència s’interessi per conèixer-ne el resultat o desenvolupament a la següent entrega. (font: Viquipèdia)

Un cliffhanger, per traduir-ho el més acuradament possible al català, seria una escena que ens deixa ‘amb l’ai al cor’. S’utilitza en guions, però darrerament he comprovat que també s’utilitza en guionistes. A mi mateixa em va passar la setmana passada. Em van deixar penjant d’un precipici i ni tan sols van tenir la bondat de donar-me unes cordes o un arnés.

Feia set mesos i mig que treballava sense parar, bolcada completament a la feina. Sense vacances d’estiu ni res. Havia arribat a un punt que en tenia tanta, de feina, que havia decidit cancel·lar la meva vida (cancel your life, com diria una famosa guionista americana). Fent gal·la de l’empenta catalana i del sacrifici dels autònoms vaig oblidar-me de la vida social, dels moment d’oci i em vaig prendre un cafè decidida a encetar aquest període de la meva vida treballant fins les tantes de la nit.

Els dies transcorrien a un ritme frenètic, però amb el bon sabor a la boca d’haver pres la decisió correcta. Em felicitaven per les entregues, em van arribar a demanar alguns guions més i fins i tot vaig aconseguir guanyar algunes batalles en què es discutia el preu que els havia de facturar per la feina feta. Estava en ratxa.

Tanmateix, un dilluns, després de destinar tot el cap de setmana a repicar tecles per encàrrec, em va trucar proferint crits d’alarma: atura’t! deixa el que estàs fent! no escriguis ni una sola línia de diàleg més!… Tanquem.

Em va caure com una làpida al damunt. Que tancaven!… I què més? Com pot tancar una empresa a mitja producció d’una sèrie en la que han invertit tant? Com poden deixar-nos amb el cul a l’aire a tants guionistes, storyboardistes, animadors…? Deien que era més habitual del que ens pensàvem. Que passa a les millors productores. Que és la crisi. També hi havia alguns rumors més reconfortants: Algun grup inversor ens rescatarà. Alguna altra productora es quedarà la sèrie. Ens salvaran.

Però de moment, res. La meva vida – i possiblement la de molts dels implicats – ha tornat  a ser el que era abans de començar. Temps lliure, vida social, oci i, sobretot, replantejament de què vull fer amb al meva vida. Té la seva part positiva, però en el fons, estic cagada de por.

Perquè m’he quedat penjant del precipici. No és la primera vegada que m’hi quedo  (altres cops se m’ha acabat la feina), però potser no de manera tan abrupta. Em salvaré o cauré? Tornaré a tenir feina de guionista o ja se m’ha acabat el xollo? Per molt que estigui acostumada a les anades i vingudes d’aquesta professió, l’ai al cor el tinc permanentment. Així doncs, estic pensant que comença a ser hora de buscar un llit elàstic per situar a la vall, per assegurar-me la caiguda, per si finalment caic.

Algú em dóna feina?

Per Sant Jordi, un llibre

dissabte, 23/04/2011

Cada vegada que s’apropa Sant Jordi procuro acabar-me el llibre que m’estic llegint perquè sé que a partir del 23 d’abril en tindré 2 o 3 més que faran cua a la tauleta de nit. Aquest any li ha tocat el ‘finiquito’ a L’última nit a Twisted River, la darrera novel·la de John Irving, un autor que, decididament, s’ha convertit en el meu escriptor de capçalera.

De John Irving, se’n podria omplir pàgines i pàgines parlant sobre les teories de les semblances entre la seves novel·les i la seva vida real, o sobre el peculiar univers recurrent a totes les seves obres. Però com que tota aquesta informació es pot trobar fàcilment per Internet, jo prefereixo entretenir-me en la part que més em sobta i m’atrau d’ell: el seu cantó cinematogràfic.

Les novel·les de John Irving són autèntiques bíblies. I no parlo de l’Antic i el Nou Testament (encara que en certa manera potser sí), sinó dels documents que s’elaboren abans de plantejar una bona sèrie de televisió o una bona pel·lícula on es descriuen fil per randa la vida i miracles (mai tan ben dit) dels seus personatges, els seus tics, les seves pors, els seus desitjos, contradiccions, preferències, traumes d’infantesa i tot allò que farà que l’espectador el vegi com una persona de carn i ossos. Una bona pel·lícula (o llibre) neix d’un bon personatge i suposo que això John Irving ho té molt clar.

Després de llegir L’última nit a Twisted River conec més a Danny Baciagalupo que als meus íntims amics, que als meus parents o que a mi mateixa després de trenta sessions de psicoanàlisi. Entenc el recorregut per on m’ha portat l’autor, d’on veníem i on hem arribat, entenc el sentit de les trames, orquestrades com en un llargmetratge de 7 o 10 hores (parlem de llibres força ‘totxos’), amb els seus actes, els seus girs i els seus plantings necessaris per mantenir l’espectador/lector atent en tot moment. Tots els caps estan perfectament tancats, ni una paraula hi és de més o de menys, tot quadra, tot existeix per alguna finalitat. Res és gratuït. Ja els agradaria a la meitat de pelis que s’estrenen en aquest país arribar a aquest nivell de perfecció narrativa.

Arribo a la pàgina 650 de L’última nit a Twisted River i penso que m’agradaria que algun professor m’hagués explicat com s’escriu un guió fent-me llegir una novel·la de John Irving, que m’agradaria que els guions que analitzo fossin escrits per lectors de John Irving, que a mi mateixa m’agradaria arribar a escriure tan bé com John Irving i m’enfado perquè aquest Sant Jordi no hi haurà cap novel·la nova de John Irving disponible per inaugurar temporada a la meva tauleta de nit. Això sí, si vosaltres no sabeu quin llibre començar a llegir us recomano que aneu a comprar L’última nit a Twisted River, sigueu guionistes o no, perquè serà com si veiéssiu una bona peli cada nit i perquè, avui, que és Sant Jordi, us faran el 10% de descompte.