Entrades amb l'etiqueta ‘guionista’

Patinada de Polseres Vermelles

dimecres, 20/03/2013

(conté spoilers)

Sóc molt fan de Polseres Vermelles i en general de tot el que escriu l’Albert Espinosa, però acabo de veure el capítol 23 i no m’explico què els ha passat. Quan vaig veure l’anunci ja em va sembla una mica estrany el gir sobtat cap al gènere policial que insinuaven, però com que dins de l’equació s’hi sumava un pastís de marihuana, vaig pensar que potser la cosa giraria entorn els nanos al·lucinant que vivien un thriller imaginari a l’hospital. Havia de ser això.

Però avui he vist el capítol i no, no anava per aquí. El capítol 23 de Polseres Vermelles es desvia de camí i envia la sèrie de vacances durant els 44 minuts que dura l’episodi. Un pres que ha de rebre una sessió de quimioteràpia es vol escapar i pren com a hostatges tots els malalts que hi ha a la sala; si no li donen un cotxe per fugir no deixarà anar a ningú i començarà a matar la gent. Al llarg d’aquesta estona, els Polseres no evolucionen en cap sentit, cap de les seves trames avança, són mers espectadors de la follia del pres i acaben el capítol exactament igual com l’han començat. Les trames d’amor, d’amistat, i sobre la superació personal a prendre pel sac. Tot el que transcorre durant aquesta estona és absolutament prescindible i si el capítol s’eliminés de la temporada no passaria res de res.

D’altra banda, la trama dels aspirants a Polseres i el pastís de marihuana que es mengen és igualment anecdòtic. Tampoc serveix de res. Bé, sí: com que els petits mengen un tros de pastís, comencen a al·lucinar (la marihuana no és ben bé al·lucinògena, però d’acord, això s’accepta) i en Dani decideix anar a salvar els Polseres col·lant-se pel conducte de l’aire. Gràcies a això distreu el pres, que dispara infructuosament contra ell, i això precipita que els policies, per fi, entrin a la sala de quimioteràpia i l’arrestin. Per fer que uns policies irrompin en una sala estic segura que hi ha milions d’altres estratègies més plausibles que  fer menjar un pastís de marihuana a una colla de nens de 8 anys. I no em molesta pel cantó moral de l’assumpte, sinó perquè  la idea és tan arriscada i tan potent, que no li treuen tot el suc que podria tenir i, a sobre, resulta tan gratuïta com la resta de l’episodi.

A part d’aquests problemes estructurals, hi ha altres detalls al llarg del capítol que patinen. Per exemple, el paper del mosso. Si hi ha un mosso a la sala, per molt lligat que estigui, hauria d’intentar fer alguna cosa. Es l’únic representat de la llei i s’està tota l’estona quiet com un estaquirot, sense fer ni dir res per intentar ajudar els nanos (potser perquè quan passen cert número de línies de diàleg, als actors se’ls ha de pagar més). Si volen fer gènere policial, que el facin fins a les últimes conseqüències perquè, per ara, no cola.

Amb tot plegat, em dóna la sensació que aquest capítol ha estat posat amb calçador, escrit en un sol dia, sense pressupost per guió, ni per actors, ni per res, i introduït al mig de la sèrie per esponjar-la, per allargar-la, potser per fer-la més rentable i tot. En tot cas, esperem que no se’ls hagin acabat les idees i que aquest capítol no sigui simptomàtic del que altres vegades ha passat: que no s’ha sabut aturar una sèrie quan estava a la cresta de l’onada i que se l’ha sobreexplotat. Esperem que només hagi estat la patinada d’una sèrie molt bona escrita per un guionista brillant.

MAMA, JO VULL SER ARTISTA

dimarts , 26/02/2013

A vegades hi ha llibres que els llegeixes i et generen una incontinència literària brutal. Algunes pelis també ho provoquen. Als més artistes els passa amb exposicions d’art o un quadre en concret. De la mateixa manera que els anuncis de la Coca Cola o d’algunes cerveses et farien abraonar-te a la nevera i empassar tot el líquid fresquet d’un sol glop, hi ha obres que, simplement, et convulsen i et generen la necessitat de seguir el seu exemple o, directament, de copiar-los.

Avui potser m’ha passat perquè la peli que he vist anava justament sobre un escriptor. Potser perquè el veia teclejant a la seva màquina d’escriure manual i ell tenia la meva edat i se li havia acabat la inspiració, però al final acabava parint una novel·la que era un gran èxit. I  potser tot era tan perfecte, que m’ha fet enveja. O potser és perquè el guió de la peli m’ha semblat brillant i m’han agafat ganes d’escriure’n un com aquell i més encara quan he vist que l’havia escrit la noia que feia de protagonista, una noia més jove que jo que era guionista, actriu i productora executiva! I encara me n’ha fet més, d’enveja. I no ho he pogut evitar i he assaltat l’ordinador. Jo també estava (o volia estar) carregada d’idees.

Aquests moments en que se t’encén la bombeta de la passió i et bolcaries en cos i ànima a fer una cosa, en el meu cas, escriure, són fantàstics, però són molt mal parits. Els agraeixo, quan vénen, però alhora em fan sentir molt frustrada. Perquè sento el nus a la panxa i els dits se’m mouen frenètics per vomitar el que em passa pel cap, però també sé que la passió se m’acabarà ràpid. Que m’aixecaré a menjar alguna cosa o sortiré a fer alguna contingència de la vida real o que me n’aniré a dormir i l’endemà aquesta urgència s’haurà esvaït. I aleshores -ho confesso- em pregunto: ‘per què no puc ser una artista, jo també?’

I em sembla que no en sóc l’única. L’Instagram, el Facebook, el WordPress o el Twitter són no  són sinó programes fruit de la necessitat d’expressar-nos que molts tenim (a part d’altres finalitats socials). Potser és que ja hem cobert els primers esglaons de la piràmide de Maslow i ja només ens falta cobrir la necessitat de la punta de dalt de tot, la de la creativitat, o potser simplement és que al món on vivim cada dia ens fan més egocèntrics i tenim ganes de deixar la nostra empremta en un lloc o un altre, encara que sigui auto publicant-nos.

No ho sé. En desconec els motius. Però al capdavall, tant me fan. Serem més egocèntrics o en serem menys. Sortirà millor o pitjor. Alguns podran viure’n i d’altres no. Depenent de la constància, de la passió, o -això segur- dels contactes que tinguem. Però mentre disposem d’eines per expressar-nos, fem-ho. Jo me’n vaig a escriure una peli. O potser un conte. Segur que no es produirà ni es publicarà, segur que no arribaré ni a la pàgina 5, però almenys em trauré aquest cuc de la panxa que de tan en tant s’esgargamella cridant ‘mama, jo vull ser artista!’.

Cliffhanger

dijous, 14/02/2013

Cliffhanger (derivat de l’anglès “cliff” (penya-segat) i “hang” (penjar) és un terme que representa les escenes del final d’un episodi d’una sèrie de televisiócòmicpel·lículallibre o qualsevol altre tipus d’obra de la qual s’espera una altra entrega, i que es caracteritzen per generar la intriga o shock necessari per tal que l’audiència s’interessi per conèixer-ne el resultat o desenvolupament a la següent entrega. (font: Viquipèdia)

Un cliffhanger, per traduir-ho el més acuradament possible al català, seria una escena que ens deixa ‘amb l’ai al cor’. S’utilitza en guions, però darrerament he comprovat que també s’utilitza en guionistes. A mi mateixa em va passar la setmana passada. Em van deixar penjant d’un precipici i ni tan sols van tenir la bondat de donar-me unes cordes o un arnés.

Feia set mesos i mig que treballava sense parar, bolcada completament a la feina. Sense vacances d’estiu ni res. Havia arribat a un punt que en tenia tanta, de feina, que havia decidit cancel·lar la meva vida (cancel your life, com diria una famosa guionista americana). Fent gal·la de l’empenta catalana i del sacrifici dels autònoms vaig oblidar-me de la vida social, dels moment d’oci i em vaig prendre un cafè decidida a encetar aquest període de la meva vida treballant fins les tantes de la nit.

Els dies transcorrien a un ritme frenètic, però amb el bon sabor a la boca d’haver pres la decisió correcta. Em felicitaven per les entregues, em van arribar a demanar alguns guions més i fins i tot vaig aconseguir guanyar algunes batalles en què es discutia el preu que els havia de facturar per la feina feta. Estava en ratxa.

Tanmateix, un dilluns, després de destinar tot el cap de setmana a repicar tecles per encàrrec, em va trucar proferint crits d’alarma: atura’t! deixa el que estàs fent! no escriguis ni una sola línia de diàleg més!… Tanquem.

Em va caure com una làpida al damunt. Que tancaven!… I què més? Com pot tancar una empresa a mitja producció d’una sèrie en la que han invertit tant? Com poden deixar-nos amb el cul a l’aire a tants guionistes, storyboardistes, animadors…? Deien que era més habitual del que ens pensàvem. Que passa a les millors productores. Que és la crisi. També hi havia alguns rumors més reconfortants: Algun grup inversor ens rescatarà. Alguna altra productora es quedarà la sèrie. Ens salvaran.

Però de moment, res. La meva vida – i possiblement la de molts dels implicats – ha tornat  a ser el que era abans de començar. Temps lliure, vida social, oci i, sobretot, replantejament de què vull fer amb al meva vida. Té la seva part positiva, però en el fons, estic cagada de por.

Perquè m’he quedat penjant del precipici. No és la primera vegada que m’hi quedo  (altres cops se m’ha acabat la feina), però potser no de manera tan abrupta. Em salvaré o cauré? Tornaré a tenir feina de guionista o ja se m’ha acabat el xollo? Per molt que estigui acostumada a les anades i vingudes d’aquesta professió, l’ai al cor el tinc permanentment. Així doncs, estic pensant que comença a ser hora de buscar un llit elàstic per situar a la vall, per assegurar-me la caiguda, per si finalment caic.

Algú em dóna feina?

Tu a Hollywood i jo a Barcelona

divendres, 7/10/2011

Quan em vaig assabentar que la Melissa Rosenberg era la guionista de Dexter, Ally McBeal i Party of Five (els Tots cinc de la meva infància!!), el cor em va fer un salt i em vaig abraonar sobre l’ordinador per confirmar la meva assistència a la Master Class que va impartir ahir a la seu de l’SGAE i del GAC, a Barcelona.

Estar-se 6 hores amb una guionista de Hollywood que escriu tot el que tu voldries escriure algun dia (la saga de Crepúsculo potser no forma part de la meva ‘wishing list’, però no tampoc li faria fàstics) no té preu.

Melissa Rosenberg, GAC, Barcelona

La dona ens va parlar principalment de Dexter i de Crepúsculo (malaurats Party of Five i Ally McBeal), però també ens va explicar el seu dia a dia, mètode de treball, motivacions i com combatre les distraccions quan treballes a casa. Encara que el seu compte bancari i el meu deuen diferir en uns quants milions de dòlars, em vaig sentir entesa, com si la Melissa ens hagués arropat a tots i ens digués que per molta fama, calés i feina que tinguis, escriure sempre és el mateix: difícil amb ganes. Ella també treballa amb pijama, també té temptacions d’arrasar la nevera, també s’obliga a fer exercici de tan en tant per no esdevenir una persona amb forma de quatre, també s’empipa quan algú li canvia una línia de diàleg que ha trigat una setmana a polir i de vegades també ha de sacrificar la seva vida personal (‘cancel your life’, en les seves pròpies paraules) per poder assumir la feina, sempre tan mal repartida en el temps.

El dia va acabar amb una conversa entre ella i en Martín Piñol (que va confirmar-nos que no sap abandonar la vis còmica ni tan sols quan parla en anglès, molt adequat per despertar un auditori en les crítiques hores de la migdiada potencial). Després de parlar sobre l’ofici de guionista, van centrar-se en el paper de la dona en el món del guió. Encara que crec que va ser més aviat ella qui s’ho va fer venir bé per acabar parlant d’això. El cas és que la Melissa, com a dona, no ho va tenir gaire fàcil per fer-se lloc en la indústria cinematogràfica i, amb el temps, ha esdevingut una feminista d’aquelles abanderades i amb el ganivet a la boca a punt de saltar sobre la jugular de qualsevol mascle que amenaci la seva integritat laboral, física o moral. Jo mai m’he considerat feminista (masclista tampoc, no fotem), però ahir ja estava a punt de vestir-me de color lila i serrar-me els hipotètics talons de les sabates. Resulta que als EE.UU. les dones tan sols representen un 17% del total de guionistes i un 7% del total de directors. No vulguem saber com està la situació a l’altre cantó de l’Atlàntic.

Sigui com sigui, el resum de la Melissa Rosenberg no té contradicció possible: ens hem de posar les piles. I anant una mica més enllà, diria que tan és que siguem dones vs homes, guionistes vs productors, autònoms vs gent amb 14 pagues a l’any o persones a l’atur vs la crisi actual. No s’hi val a fer-se les víctimes. Aquí no regalen res i si volem alguna cosa l’hem de suar, hem de picar portes, insistir, pencar de valent i, amb una mica de sort, ens la guanyarem. I si no ens la guanyem, almenys podrem queixar-nos amb propietat, perquè com a mínim ens haurem mogut. Potser em repeteixo més que la ceba, però a mi em va bé que m’ho recordin. I més, si és un Déu de l’Olimp com la Rosenberg, que baixa al costat dels mortals i ens insisteix que tan és d’on vinguis perquè, en aquest món d’homes, productors, assalariats o amb dificultats per la crisi, tothom ha de suar tinta.