Entrades amb l'etiqueta ‘nens’

Patinada de Polseres Vermelles

dimecres, 20/03/2013

(conté spoilers)

Sóc molt fan de Polseres Vermelles i en general de tot el que escriu l’Albert Espinosa, però acabo de veure el capítol 23 i no m’explico què els ha passat. Quan vaig veure l’anunci ja em va sembla una mica estrany el gir sobtat cap al gènere policial que insinuaven, però com que dins de l’equació s’hi sumava un pastís de marihuana, vaig pensar que potser la cosa giraria entorn els nanos al·lucinant que vivien un thriller imaginari a l’hospital. Havia de ser això.

Però avui he vist el capítol i no, no anava per aquí. El capítol 23 de Polseres Vermelles es desvia de camí i envia la sèrie de vacances durant els 44 minuts que dura l’episodi. Un pres que ha de rebre una sessió de quimioteràpia es vol escapar i pren com a hostatges tots els malalts que hi ha a la sala; si no li donen un cotxe per fugir no deixarà anar a ningú i començarà a matar la gent. Al llarg d’aquesta estona, els Polseres no evolucionen en cap sentit, cap de les seves trames avança, són mers espectadors de la follia del pres i acaben el capítol exactament igual com l’han començat. Les trames d’amor, d’amistat, i sobre la superació personal a prendre pel sac. Tot el que transcorre durant aquesta estona és absolutament prescindible i si el capítol s’eliminés de la temporada no passaria res de res.

D’altra banda, la trama dels aspirants a Polseres i el pastís de marihuana que es mengen és igualment anecdòtic. Tampoc serveix de res. Bé, sí: com que els petits mengen un tros de pastís, comencen a al·lucinar (la marihuana no és ben bé al·lucinògena, però d’acord, això s’accepta) i en Dani decideix anar a salvar els Polseres col·lant-se pel conducte de l’aire. Gràcies a això distreu el pres, que dispara infructuosament contra ell, i això precipita que els policies, per fi, entrin a la sala de quimioteràpia i l’arrestin. Per fer que uns policies irrompin en una sala estic segura que hi ha milions d’altres estratègies més plausibles que  fer menjar un pastís de marihuana a una colla de nens de 8 anys. I no em molesta pel cantó moral de l’assumpte, sinó perquè  la idea és tan arriscada i tan potent, que no li treuen tot el suc que podria tenir i, a sobre, resulta tan gratuïta com la resta de l’episodi.

A part d’aquests problemes estructurals, hi ha altres detalls al llarg del capítol que patinen. Per exemple, el paper del mosso. Si hi ha un mosso a la sala, per molt lligat que estigui, hauria d’intentar fer alguna cosa. Es l’únic representat de la llei i s’està tota l’estona quiet com un estaquirot, sense fer ni dir res per intentar ajudar els nanos (potser perquè quan passen cert número de línies de diàleg, als actors se’ls ha de pagar més). Si volen fer gènere policial, que el facin fins a les últimes conseqüències perquè, per ara, no cola.

Amb tot plegat, em dóna la sensació que aquest capítol ha estat posat amb calçador, escrit en un sol dia, sense pressupost per guió, ni per actors, ni per res, i introduït al mig de la sèrie per esponjar-la, per allargar-la, potser per fer-la més rentable i tot. En tot cas, esperem que no se’ls hagin acabat les idees i que aquest capítol no sigui simptomàtic del que altres vegades ha passat: que no s’ha sabut aturar una sèrie quan estava a la cresta de l’onada i que se l’ha sobreexplotat. Esperem que només hagi estat la patinada d’una sèrie molt bona escrita per un guionista brillant.

Uh! Oh! No tinc por?

dimarts , 25/10/2011

Fer cua al súper perquè només hi podem anar a comprar a partir de les 7 de la tarda. I a la tele, crisi. L’ansietat de no arribar a final de mes perquè ens han retallat el sou. I a la ràdio, crisi. Demanar un dia de festa només per poder anar al metge. I a les converses, crisi. Portar els fills al cole. Crisi. Una baralla amb la parella. Crisi. Fer rentadores. Els rebuts. La hipoteca. I els nens que criden… Prou!

Ser gran és ben complicat. Obligacions i poques recompenses en un entorn gris, quasi negre, on la negativitat i el pessimisme imperen en tantes interaccions socials, laborals, personals… La il·lusió la tenim amagada en una caixa forta la clau de la qual hem llençat al mar, a un mar on ens neguem a capbussar-nos perquè és massa fred i perquè hem de fer la digestió abans de banyar-nos. Doncs jo aquest cap de setmana he bussejat i he trobat la caixa. Feia anys que no la veia.

Entremig de les cares dels grans, en modus stand-by, segurament cansats de buscar aparcament, de fer cua o de demanar permís per obrir-se pas entre les aglomeracions que poblaven la Festa dels Súpers, hi havia unes altres cares, un metre més avall, que transmetien tot el contrari.

Me’n recordaré molt de la nena que m’ha agafat la mà espontàniament només perquè li he demanat si volia que li féssim una entrevista; de l’emoció que s’imprimia en les respostes desmanegades, expressades amb un ordre gramatical que ni fet expressament; de la mirada vergonyosa d’aquell marrec que s’arrepapava a la cama de sa mare després de refusar sortir a la tele, 20 segons després de demanar precisament sortir-hi; de les bromes que segueixen generant el mateix efecte sorpresa la catorzena vegada que els hi repeteixes; de la cara de babaus que posaven tots a les grades mirant com actuaven els seus ídols que sempre havien vist en dues dimensions, ara de carn i ossos; de les gorges esgargamellades, que mai havien marcat tantes venes com avui, cridant en contra del Sr. Pla.

Afortunadament, molts pares els observaven, compartien l’estat pletòric dels seus fills i, per uns instants, s’oblidaven de la motxilla de responsabilitats que carreguem els adults. Relacionar-se amb els nens és desempellegar-se de tots els complexes que tenim, és treure’ns la màscara del personatge adult que ens hem configurat, és aturar el temps per un moment i posar-te al seu costat, de genolls, esclar, per estar a la seva alçada.

Recomano aquesta pràctica almenys un cop al dia. No cal tenir nens ni anar a jugar amb ells, tan sols cal enterrar la por, agafar la clau i obrir de nou la porta a l’infant que tots hem estat alguna vegada, donar-nos una llaminadura i gaudir-ne com si fos la primera vegada. Se’ns arronsarà la panxa, se’ns posarà la pell de gallina i el cor se’ns dispararà. Recuperar aquella sensació que bategem com ‘m’ho he passat com un crio’ farà que la vida passi més alegrament. La infància  no és una etapa de la vida, la infància també ha de ser una actitud.