Entrades amb l'etiqueta ‘pastís’

Patinada de Polseres Vermelles

dimecres, 20/03/2013

(conté spoilers)

Sóc molt fan de Polseres Vermelles i en general de tot el que escriu l’Albert Espinosa, però acabo de veure el capítol 23 i no m’explico què els ha passat. Quan vaig veure l’anunci ja em va sembla una mica estrany el gir sobtat cap al gènere policial que insinuaven, però com que dins de l’equació s’hi sumava un pastís de marihuana, vaig pensar que potser la cosa giraria entorn els nanos al·lucinant que vivien un thriller imaginari a l’hospital. Havia de ser això.

Però avui he vist el capítol i no, no anava per aquí. El capítol 23 de Polseres Vermelles es desvia de camí i envia la sèrie de vacances durant els 44 minuts que dura l’episodi. Un pres que ha de rebre una sessió de quimioteràpia es vol escapar i pren com a hostatges tots els malalts que hi ha a la sala; si no li donen un cotxe per fugir no deixarà anar a ningú i començarà a matar la gent. Al llarg d’aquesta estona, els Polseres no evolucionen en cap sentit, cap de les seves trames avança, són mers espectadors de la follia del pres i acaben el capítol exactament igual com l’han començat. Les trames d’amor, d’amistat, i sobre la superació personal a prendre pel sac. Tot el que transcorre durant aquesta estona és absolutament prescindible i si el capítol s’eliminés de la temporada no passaria res de res.

D’altra banda, la trama dels aspirants a Polseres i el pastís de marihuana que es mengen és igualment anecdòtic. Tampoc serveix de res. Bé, sí: com que els petits mengen un tros de pastís, comencen a al·lucinar (la marihuana no és ben bé al·lucinògena, però d’acord, això s’accepta) i en Dani decideix anar a salvar els Polseres col·lant-se pel conducte de l’aire. Gràcies a això distreu el pres, que dispara infructuosament contra ell, i això precipita que els policies, per fi, entrin a la sala de quimioteràpia i l’arrestin. Per fer que uns policies irrompin en una sala estic segura que hi ha milions d’altres estratègies més plausibles que  fer menjar un pastís de marihuana a una colla de nens de 8 anys. I no em molesta pel cantó moral de l’assumpte, sinó perquè  la idea és tan arriscada i tan potent, que no li treuen tot el suc que podria tenir i, a sobre, resulta tan gratuïta com la resta de l’episodi.

A part d’aquests problemes estructurals, hi ha altres detalls al llarg del capítol que patinen. Per exemple, el paper del mosso. Si hi ha un mosso a la sala, per molt lligat que estigui, hauria d’intentar fer alguna cosa. Es l’únic representat de la llei i s’està tota l’estona quiet com un estaquirot, sense fer ni dir res per intentar ajudar els nanos (potser perquè quan passen cert número de línies de diàleg, als actors se’ls ha de pagar més). Si volen fer gènere policial, que el facin fins a les últimes conseqüències perquè, per ara, no cola.

Amb tot plegat, em dóna la sensació que aquest capítol ha estat posat amb calçador, escrit en un sol dia, sense pressupost per guió, ni per actors, ni per res, i introduït al mig de la sèrie per esponjar-la, per allargar-la, potser per fer-la més rentable i tot. En tot cas, esperem que no se’ls hagin acabat les idees i que aquest capítol no sigui simptomàtic del que altres vegades ha passat: que no s’ha sabut aturar una sèrie quan estava a la cresta de l’onada i que se l’ha sobreexplotat. Esperem que només hagi estat la patinada d’una sèrie molt bona escrita per un guionista brillant.

Fins on arribaràs?

dijous, 26/05/2011

La setmana passada vaig anar a veure Senna, el molt recomanable documental sobre el difunt pilot de Fórmula 1, Ayrton Senna. Jo no sóc massa de cotxes, però la peli em va tenir atenta en tot moment, em va fer somriure, em va fer riure i, fins i tot, em va emocionar. La clau de l’èxit? Tractar un tema amb qui més qui menys tothom s’hi pot sentir identificat: fins a on series capaç d’arribar per triomfar? En Senna va ser capaç d’arribar fins a la pròpia mort, superant límits insospitats i lluitant aferrissadament pel podi, tot i els complots que a vegades s’organitzaven contra ell. En el seu cas, la màxima competència que tenia era la d’Alain Prost, un pilot francès que estava disposat a servir-se del favoritisme de què gaudia a la FIA i del joc brut, tan com fes falta.

La peli se situa als anys 80-90, però aquesta trama podria desenvolupar-se perfectament en l’actualitat. Hi ha un moment en què Senna es queixa que Prost no sabia perdre: ‘quan no és el circuit, és el cotxe, i sinó, és culpa de les rodes o de la posició de sortida que li han assignat…’ la qüestió era posar excuses per justificar les seves derrotes. Us sona? Tan debò cert entrenador portuguès fos suspès una temporada igual que Prost ho va ser per criticar a Ferrari, l’equip per qui corria.

Senna deuria estar-ne fart de tant sentir a Prost esgargamellant-se per destacar a costa dels altres, però està clar que tenir un rival tan directe també el va motivar per superar-se cursa rere cursa i demostrar qui era el campió del món. Com Messi; quan juga un partit on el rival l’escalfa massa, es pica, surt corrent i marca tres gols seguits. La competència fa que no ens adormim, ens anima a millorar, a ser creatius i, sovint, ens fa triomfar.

Però la competència també pot ser molt perniciosa. Quan els recursos són limitats i de premi només n’hi ha un, molts s’enceguen i estan disposats a qualsevol cosa. Això els polítics ho tenen molt clar: per tenir més representació, els altres n’han de tenir menys i, enlloc de destacar les seves idees i possibilitats, enlloc de tenir iniciatives constructives, es dediquen a desacreditar la competència en una cursa bulímica per engolir tot el pastís d’escons d’una sola mossegada, com el pilot o l’entrenador de futbol que no saben perdre.

Vist que la competència és inherent a les nostres vides i que ens ajuda a sobreviure a nivell professional, personal o com espècie (sinó, pregunteu-li a Darwin), aprofitem-la constructivament: oblidem-nos de qui portem al darrera o al davant, pitgem l’accelerador, reduïm de marxa abans d’entrar a cada revolt i gaudim de la cursa. Això sí, frenem quan faci falta, no fos cas que, emborratxats d’èxit acabem estavellant-nos contra una paret del circuit.