Entrades amb l'etiqueta ‘Polítics’

Xoriços

dimecres, 7/12/2011

Sembla que els robatoris estan de moda. Al Parlament de Catalunya tothom en va ple i a la meva escala, també.

L’altre dia van intentar entrar a robar al pis de la meva veïna, que està al mateix replà que el meu. Si no van aconseguir-ho va ser perquè possiblement eren una colla d’aficionats que volien obrir una porta de dos panys i forrellat fent palanca amb un simple tornavís.

Què s’han cregut aquests fastigosos? Perquè no se m’acut altra paraula per designar algú que gosa violar la nostra intimitat tan descaradament. Tan li fa que esberlin una caixa forta, que s’enduguin la tele o que grapegin una planta; no vull ni que puguin mirar les fotos que tinc penjades a la paret. I són tan frescos que ho fan a qualsevol hora del dia, amb qualsevol eina perquè saben que si no ets tu, en serà un altre, perquè poden, perquè ja en són tants, de lladres, que tampoc s’esforçaran gaire a buscar-los.

La repugnància que em fa el seu modus vivendi em neix a la boca de l’estómac; robar als que no són ni rics ni pobres per donar-s’ho a ells mateixos, els mandrosos, els vençuts, els que no mouran un dit per avançar en aquest món on tots maldem per sortir-nos-en de la manera més decent. No s’hi val a dir que hi ha crisi. Jo també la pateixo i no només no robo, sinó que pago els impostos amb els quals es financen tots els serveis públics, als quals aquests ganduls segurament tenen accés.

I mentre escric això, penso en la batalla intel·lectual (si és que mereix aquest nom) que la setmana passada es va instal·lar al Parlament de Catalunya per decidir si Espanya ens roba, ens espolia o ens fa pam i pipa. Per començar, els diria que tan li fa la nomenclatura, que quan una cosa es teva i te la foten, allò és un robatori. Però sobretot els diria que si surten al carrer a preguntar, la gent els dirà que ja estem acostumats a que els del país veí ens robin, que els polítics ens robin, que els dirigents de les entitats financeres robin,… però al que no estem acostumats, ni ens dóna la gana d’acostumar-nos, és que dia rere dia algun lladregot de pa sucat amb oli estigui a punt d’entrar literalment a casa nostra. Tots són uns xoriços, però al menjador de casa, no en volem ni un.

Fins on arribaràs?

dijous, 26/05/2011

La setmana passada vaig anar a veure Senna, el molt recomanable documental sobre el difunt pilot de Fórmula 1, Ayrton Senna. Jo no sóc massa de cotxes, però la peli em va tenir atenta en tot moment, em va fer somriure, em va fer riure i, fins i tot, em va emocionar. La clau de l’èxit? Tractar un tema amb qui més qui menys tothom s’hi pot sentir identificat: fins a on series capaç d’arribar per triomfar? En Senna va ser capaç d’arribar fins a la pròpia mort, superant límits insospitats i lluitant aferrissadament pel podi, tot i els complots que a vegades s’organitzaven contra ell. En el seu cas, la màxima competència que tenia era la d’Alain Prost, un pilot francès que estava disposat a servir-se del favoritisme de què gaudia a la FIA i del joc brut, tan com fes falta.

La peli se situa als anys 80-90, però aquesta trama podria desenvolupar-se perfectament en l’actualitat. Hi ha un moment en què Senna es queixa que Prost no sabia perdre: ‘quan no és el circuit, és el cotxe, i sinó, és culpa de les rodes o de la posició de sortida que li han assignat…’ la qüestió era posar excuses per justificar les seves derrotes. Us sona? Tan debò cert entrenador portuguès fos suspès una temporada igual que Prost ho va ser per criticar a Ferrari, l’equip per qui corria.

Senna deuria estar-ne fart de tant sentir a Prost esgargamellant-se per destacar a costa dels altres, però està clar que tenir un rival tan directe també el va motivar per superar-se cursa rere cursa i demostrar qui era el campió del món. Com Messi; quan juga un partit on el rival l’escalfa massa, es pica, surt corrent i marca tres gols seguits. La competència fa que no ens adormim, ens anima a millorar, a ser creatius i, sovint, ens fa triomfar.

Però la competència també pot ser molt perniciosa. Quan els recursos són limitats i de premi només n’hi ha un, molts s’enceguen i estan disposats a qualsevol cosa. Això els polítics ho tenen molt clar: per tenir més representació, els altres n’han de tenir menys i, enlloc de destacar les seves idees i possibilitats, enlloc de tenir iniciatives constructives, es dediquen a desacreditar la competència en una cursa bulímica per engolir tot el pastís d’escons d’una sola mossegada, com el pilot o l’entrenador de futbol que no saben perdre.

Vist que la competència és inherent a les nostres vides i que ens ajuda a sobreviure a nivell professional, personal o com espècie (sinó, pregunteu-li a Darwin), aprofitem-la constructivament: oblidem-nos de qui portem al darrera o al davant, pitgem l’accelerador, reduïm de marxa abans d’entrar a cada revolt i gaudim de la cursa. Això sí, frenem quan faci falta, no fos cas que, emborratxats d’èxit acabem estavellant-nos contra una paret del circuit.