Marina Sallier. Una dona contra Putin

dilluns, 2/04/2012

Marina-Salie.jpgMarina Sallier va morir el 21 de març passat just quan es complien vint anys de la seva incansable lluita contra Putin, a qui acusava de l’apropiació de millions de dòlars. El Putin denunciat per Marina Sallier no és el d’ara, l’amo del Kremlin,  sinó el que el 1992 era vicealcalde de Sant Petersburg quan ella era regidora del consistori. Temps en què Marina proclamava les seves conviccions liberals -gairebé ultraliberals, thatcherianes- amb el rigor propi d’una científica. Marina Sallier era geògrafa.

La vaig conèixer el març del 2000,  ha fet dotze anys. Li havia demanat una entrevista sobre el seu tema:  els indicis de corrupció de Putin a l’ajuntament de Sant Petersburg. Només entrar en aquell petit apartament del carrer Strelétskaia de Moscou, Marina Sallier em va impactar:  la fesomia, els posats i els gestos m’eren propers. Em recordaven l’escriptora Maria Aurèlia Capmany. De seguida vaig adonar-me que aquella dona indignada, irreductible i cridanera, representava una dissidència en exitinció. Que tot i que faltaven pocs dies perquè un kagebista com Putin fos elegit president de Rússia -per primera vegada i amb una gran majoria- ella estava disposada a continuar denunciant-lo, i a arriscar-se a les represàlies. Com quan en temps soviètics s’arriscava a anar a la presó per redactar i escampar fulls subversius.

Marina tenia a punt a sobre la taula del despatx  els documents que segons ella provaven que deu anys abans, el 1990, Vladímir Putin s’havia embutxacat uns 800 milions de dòlars provinents de l’exportació de gas i petroli a països occidentals. L’estat –aleshores l’URSS- havia aurtortitzat als ajuntaments a vendre una part de les partides d’hidrocarburs que tenien assignades, i amb els diners recaptats comprar aliments per omplir les botigues. Però a Sant Petersburg –que aleshores encara es deia Leningrad-  els queviures mai no van arribar tot i que els hidrocarburs sí que havien sortit. On van anar a parar els diners de l’exportació? Aquells 800 milions de dòlars, segons Marina Sallier i el també regidor Iuri Glàdkov? Era Putin qui havia de saber-ho com a responsable que era de l’operació comercial.

BLANQUEIG, FBI,  11-S

L’any 2001, l’FBI va iniciar una investigació sobre una presumpta operació de blanqueig de dòllars provinents de Rússia, que es remuntava als primers anys 90,  i que deixava pistes a la vora del Kremlin. La notícia es va publicar els primers dies de setembre del 2001. Però després del suport logístic per poder entrar a l’Afganistan que Putin va  donar a Bush arran de l’11-S, de la investigació del blanqueig de dòlars russos ja no se’n tornaria a parlar.

Així, el març del 2000, en aquell petit apartament de Moscou, a pocs dies d’unes eleccions  que marcarien el destí de Rússia,  Marina Sallier m’explicava com d’impresentable i persona de poc fiar era aquell Putin. Insistia que tot i que a Leningrad  havia estat el protegit de l’alcalde Anatoli Sobtxak -un demòcrata provinent del PCUS,  com Ieltsin- mai es va saber ben bé  qui de debò  era Putin: si el reformista que exercia de vicealcalde, o bé  un dels kagebistes  més poderosos de l’RDA fins la caiguda del mur. Per a Marina Sallier, és clar, l’autèntic Putin era el segon. Les denúncies sobre els 800 milions acabarien dormint als calaixos de fiscals i jutges, i els documents que acusaven Putin serien eliminats del web que Marina havia obert a Internet.

Al replà de l’escala, acomidant-nos, més somrient que una hora abans,  em va donar la seva tarja. Me la va fer llegir i em va insisitir que, sisplau, escrivís bé el seu cognom: Sa-lli-er, amb dues eles i erra final, i no pas Sa-li-é com sortia a molts diaris occidentals. A la tarja, a sota del seu nom, es llegeix la frase que era l’emblema de Marina: “Women for life without wars and violence”.  Mentre la seva imatge desapareixia al replà, no vaig poder evitar pensar que aquella dona, en la seva honorable ingenuïtat,  potser no havia imaginat uns anys abans –cap al final de l’URSS, quan la perestroika-  que la mateixa burocàcia que l’havia perseguit  -a ella i als seus companys- esdevindria classe propietarària capaç de robar i d’enriquir-s en nom dels valors liberals i del lliure mercat. Ni Marina tampoc s’hauria pogut pensar  mai que l’odiat KGB, reconvertit,  i instal.lat al cap damunt de l’estat, arribaria a guanyar-li la batalla de la veritat.

 

 

 

 

 

 

 

El “La, la, la” postsoviètic

dimarts , 20/03/2012

eurovision-baku2012.jpgArmènia ha refusat participar en el festival de la cançó d’Eurovisió que es farà a l’Azerbaitjan l’ últim cap de setmana de maig. Tant el govern com els artistes que hi havien d’anar es neguen a posar el peus a Bakú per dos motius: el contenciós de l’Alt Karabakh –la regió de majoria armènia en territori de l’Azerbaitjan- està estancat i,  també, perquè la delegació armènia no se sent segura en territori àzeri. Hi ha un tercer motiu, que no es diu però que s’entreveu: som en vigílies del centenari del genocidi dels armenis a mans dels turc otamans –es commemorarà el 2015- i Armènia no vol deixar passar l’oportunitat de recordar que l’Azerbaitjan és un país culturalment i lingüísticament turc. Un estat -dit pas- amb els drets civils sota mínims, tot i haver triplicat el PIB i ser un autèntic emergent gràcies a les immenses reserves de gas i de petroli del Mar Caspi.

La incorporació a Eurovisió al llarg del últims vint anys de les repúbliques de l’URSS i del Pacte de Varsòvia ha fet que el festival hagi recuperat part –només part- de la seva condició d’escenari on les cançons eren alhora negoci i expressió  d‘intrigues i de greuges. Greuges nacional,  i naciolnalistes,  que treien el cap en aquella Europa dels 60 encara a mig fer, sobretot en el cabdal moment de les votacions. L’emprenyada  de la Gran Bretanya  la podia provocar l’hegemonia de cançons franceses, si un mateix any, a França, Luxemburg i Mònaco s’hi afegien  Bèlgica –on francès i neerlandès s’alternen- i  Suïssa – on el fracès és una de les llengües oficials-. Eren els temps en que la França del general De Gaulle vetava la incorporació del Regne Unit al Mercat Comú,  i Londres no ho païa. Amb Alemanya no era el mateix,  però a molts no els feia cap gràcia que, a més de la de l’RFA i  la d’Aústria,  la canço de Suïssa  sonés en alemany.  Però els britànics encara es podien emprenyar més si els vots d’Irlanda –tot i presentar la cançó en anglès- anava a parar a qualsevol menys al Regne Unit,  per tal d’expressar el malestar pel conflicte de l’Ulster. Ara els britànics ja no pateixen gens perquè moltes de les cançons del festival s’interpreten en anglès, com  “Running Scared”, la d’Azerbaitjan guanyadora l’any passat. La lògica  lingüística del mercat s’ha imposat a la de l’estat-nació.

EL CAMÍ DE L’OPUS DEI

El festival d’Eurovisió també podia ser detonant de conflictes en clau interna, també amb càrrega nacional i nacionalista. Manuel Fraga li va fer pagar molt cara a Joan Manuel Serrat la gosadia d’exigir, sí o sí,  inerpretar en català el “La,la,la”, la cançó selecionada per Espanya el 1968.  Gran desafiament a la unitat nacional. Van fer fora Serrat -que durant uns quants anys va estar prohibit a territori espanyol- i van presentar Massiel a corre-cuita. I va guanyar. I per sempre més el “La,la,la”  quedaria associat als drets de la llengua catalana,  a l’obsessió nacional-lingüística espanyola, i a la lluita per drets democràtics  més elementals. Al cap de tres anys Fraga ja no era ministre -per haver-se enfrontat a l’Opus Dei arran de l’afer Matesa- i el festival de 1971 escoltaria la veu de Karina interpretant “En un mundo nuevo”, el món nou que hauria d’arribar “al fin del camino”, el camí somiat per Josemaría Escribá de Balaguer, i que en lectura de Manuel Vázquez Montalbán expressava l’hegemonia ideològica, fins i tot eurovisiva, de la tecnocràcia opusdeista en l’últim tram de la dictadura.

Ja  avançada la dècada del 90 i entrat al segle XXI el festival esdevindria més que escenari,  decorat de les intrigues de l’Est. Un rerafons de complicitats  i enfrontaments històrics  emergirien en el tauler ja digital de les votacions. Hongria encara ressentida amb Romania per la qüestió dels hongaresos de Transsilvània.  Croàcia picant l’ullet a Alemanya i no oblidant els atacs serbis. O bé Sèrbia –amb el vot de Rússia assegurat- esperant ser reconeguda com a víctima i no pas com agressora. I mentrestant Rússia ignorant Letònia, on la el rus es tractat com idioma estranger  tot i ser la llengua pròpia de 40 per 100 de la població. La imatge, doncs, dels artistes armenis anunciant  solemnement la seva renuncia a anar  a un Bakú, i refrescant la memòria del per què de la seva l’enemistat amb els turcs,  és un episodi més d’aquest culebrot eurovisiu postsoviètic per entregues,  incubat a l’ombra del mur de Berlín.

 

 

Ultres a l’aguait

dimarts , 28/02/2012

Jobbik.jpg Hongria serà durant  molt de temps el país de la UE més amenaçat d’ involució. D’entrada cal no refiar-se de les garanties democràtiques que dóna el primer ministre conservador Viktor Orbán. Cal mirar  més ellà, cap a la dreta, i no perdre de vista com Jobbik –hereus històrics dels feixistes de la Creu Fletxada- intentarà rendibilitzar el seu 17 per 100 de vots cada cop que Fidesz –la dreta governant- s’allunyi dels deliris etnicistes i terroritorials. Quin malson el d’Hongria, on la la dreta extrema i l’extrema dreta sumen el  70 per 100 dels vots. Éc com viatjar al cor de les tenebres a bord de la legitimat del les urnes.  Jobbik no en té prou amb la persecució dels gitanos i el reconeixement de la nacionalitat hongaresa a les minories escampades per Romania, Eslovàquia i Sèrbia. Voldria aprofitar la crisi i portar al carrer l’agitació nacionalista com va passar als anys 30. Els anys 30 és el somni daurat de gent com la de Jobbik, que veuen i viuen aquesta gran despressió com la gran oportunitat d’empènyer Europa cap al túnel del temps.

PC EN EL PUNT DE MIRA

Identificats els perills de la dreta ultra i populista en expansió, caldria observar el drama de l’esquerra. Continuem a Hongria i observem el Partit Socialista. Va ser el primer dels del bloc soviètic que es va fer socialdemòcrata per dirigir la transició. Tampoc no va dubtar a fer-ne una altra metamorfosi -la social-liberal- per adaptar-se millor al fonamentalisme de mercat. Els socialistes  hongaresos s’arrosseguen ara amb una 11 per 100 dels vots mentre damunt d’ells no deixar de planar l’amenaça de passar comptes pel passat comunista. Orbán podria engegar la maquinària en qualsevol moment. Responsabilitats que podrien ser tan polítiques com penals,  com ha passat a Polònia amb el grup del general Jaruzelski. I com podria passar a la República Txeca on el Partit Comunista –que manté el nom i té representació parlamentària- ha estat encausat i amençat d’il.legalització per no haver demanat perdó a les víctimes de l’ocupació soviètica.

EL NACIONAL-COMUNISME

Paradoxalment Hongria, Polònia i la República Txeca, països que van tenir una transició endreçada gràcies al pragmatisme dels comunistes, el comunisme -reconvertit, reformat i finalment residual- podria ser víctima propiciatòria. En canvi mirar cap Romania o Bulgària suposa descobrir un nacionalisme extrem –una extrema dreta en definitiva- empeltat de les restes del comunisme que li va fer de bressol i refugi. És allò que François Fëtjo catal.loga com nacional-comunisme i que Edgar Morin defineix com total-nacionalisme. La  dècada dels 90 els va veure emergir  sobretot a Rússia, de la mà de  Ziugànov i de Jirinovski,  i a Sèrbia, comandat per Milosevic i Seselj.  A Romania la fòrmula la va aplicar el partit Romania Mare de Corneliu Vadim Tudor -poeta de Ceausescu i amic de Le Pen- posant en el mateix punt de mira gitanos i hongaresos de Trassilvània. El recanvi generacional de Vadim Tudor és Gigi Becali,  propietari del club de futbol Steaua de Bucarest.  A Bulgària les espurnes les pot provocar tant del govern que presideix Boiko Boríssov  -que havia estat el guarda-esptalles del dictador comunista Jívkov-, com del grup Ataka, de Volen Síderov. Allà l’enemic és el turc, i també l’occident que els vol qüestionar la seva eslavitat. Jirinovski, Vadim Tudor, Boríssov, Síderov…Tot vells coneguts als soterranis que controlava el KGB.

 

 

 

 

 

 

 

Indignació líquida?

dimecres, 8/02/2012

Foto Gramsci.jpg“Las idees  no viuen sense organització”. La frase la veig escrita en un cartell publicitari, sobreposada a la imatge d’Antonio Gransci, el filòsof que n’és autor. La publicitat és d’una coneguda marca de cervesa.  Tot d’una he associat la frase de Gramsci amb els indignats. Reconec que la gestació, desplegament, suroll i silencis d’aquest moviment em continuen inquietant. Des que va emergir, el 15M ha aconseguit fer-me dubtar de manera pendular. De vegades el  reconec encoratjador i  necessari per barrar el pas a temptacions populistes i a la ràbia desbocada. Però al cap de poc puc percebre’l  confús -populista també ell mateix-,  impotent,  desconnectat de la realitat, i amb un gran dèficit de cohesió. I la frase de Gramsci torna a ressonar:  “Les idees no viuen sense organització”. I em demano quan acabarà el període de “reflexió activa indefnida”, en que es va declarar el moviment  15M el desembre del 2011.

Els sondejos d’opinió pública concideixen en que més del 70 per 100 dels ciutadans de l’estat espanyol comparteixen les posicions d’indignació del 15M. Però a la l’hora de la veritat, la de les urnes, el crit “No ens representen!” adreçat a la classe política, no s’ha traduït ni amb un augment apreciable de l’abstención, ni del vot blanc, ni del nul.  La influència del 15M,  més enllà de les manifestacions, es concreta en accions coratjoses a barris i comunitats, com ara impedir el desnonament d’una família, o de gent gran desprotegida. Tot això es necesssari. Algú ho ha de fer. Però no n’hi prou.

I EL CLAM SOBIRANISTA?

On van els indignats? La pregunta l’exposava fa unes setmanes el sociòleg Manuel Castells que, en un acte de fe que m’agradaria compartir, augurava que 15M acabarà trobant les seves vies a en la mesura que la situació econòmica i social empitjori. Potser sí. Però no puc evitar tornar a Gramsci: “Les idees no viuen sense organització”. I crec que la fe esdevindria esperança si el silenci del “procés de reflexió” indefinida acabés parint una formulació no pas  ideològica, però sí de cohesió d’idees. Un programa curt i possible acompanyat d’una estratègia organitzativa i empès per un lideratge. Encara que aquest lideratge sigui acuradament col.legial.  Programa i lideratge que ara i  aquí no serien credibles si no incorporessin el fort clam de sobirania que s’estén per la societat catalana. Ignorar-lo seria ignorar la realitat.

I,  sinó, no hi haurà més remei que aprofundir en els termors que sobre els indignats expressa Zygmunt Bauman. El pensador de la modernitat líquida alerta que al 15M li sobra emoció i  li falta pensament. Que l’emoció per si mateixa no és capaç de construir gaire coses. Que les manifestacions dels indignats són episòdiques i propenses a la hivernació. Indignació, doncs,  liquida?  Perquè si fos tan líquida com la cervesa publicitada amb el rostre de Gramsci, la fase següent seria trobar-se-la esbravada. I ja res podria evitar l’evaporació.

Fukuyama, del final al futur

dimecres, 18/01/2012

Cal un debat profund sobre com  el capitalisme global està erosionant les classes mitjanes i dimages.jpgesgastant la democràcia liberal. No ho proposa cap guru keynesià ni socialdemòcrata sinó Francis Fukuyama, el pensador nordamericà que ara fa vint  anys va publicar “El final de la història”, un controvertit assasig escrit des de posicions gairebé neoliberals. Les propostes actuals Fukuyama les exposa a “El futur de la història”,  que publica la revista “Foreign Affairs” aquest gener del 2012. Un assaig que -el títol ho diu- entronca amb el de fa vint anys plantejant  una certa continuïtat crítica. Fukuyama ve a dir que no hi va haver final, al temps que assegura que el futur que ens espera és d’una gran complexitat i incertesa.

Tot i que comença rebutjant el dogma de Marx segons el qual les condicions socio-econòmiques determinen les ideologies, Fukuyama alerta que les idees no són poderoses sinó representen les preocupacions de bona part de la societat. I la mirada del pensador nordamericà detecta  d’entrada, que el malestar de la crisi l’està capitalitzant més el populisme de dretes –el Tea Party als EUA;  o bé el Fidesz a Hongria- que no pas el que ell anomena “populisme d’esquerres”.  Per a Fukuyama populisme és qualsevol mena d’acitvisme mobilitzador i el d’esquerres inclou tant  la socialdemocràcia paralítica com el progressisme que en vol ser alternativa des d’un multiculturalisme que sovint desemboca en bonisme ineficient. Setanta anys sense cap innovació, es lamenta Fukuyama mirant l’espai de l’esquerra.

I tot seguit no es pot estar d’exposar tota la col.lecció de riscos i perills que copsa en l’horitzó dels nostres temps. Els ciutadans, els nordamericans sobretot  -diu Fukuyama-,  es poden permetre “smartphones” a bon preu, roba esportiva baratíssima i capbussar-se a Facebook, però cada cop menys tenen accés a una casa de propietat, a una assegurança de salut, o a una pensió de jubilació confortable. Fukuyama dóna dades: els beneficis de les més recents onades d’innovació tecnològica ha anat a parar especialment als sectors de la societat -a les elits- amb més possibilitats d’educació, de formació. No pas tothom gent de talent. Les xifres cremen: el 1974 un 1 per 100 de les famílies més riques dels EUA acaparava el 9 per 100 del PIB; el 2007 aquest 1 per 100 ja s’enduia el 23 per 100 del PIB. Les desigualtats sempre han existit-puntualitza Fukuyama- però dins actual món tecnològic es desborden.

EL COR DE LES TENEBRES

El  Francis Fukuyama, doncs, d’ “El futur de la història” és lluny d’aquell intel.lectual mimat per Washington, proclamador del “final de la història” i que arribaria al arrenglerar-se amb Robert Kagan, Richard Perle i Paul Wolfowicz, el nucli dur dels pensadors neocon de Bush impulsors de  la guerra d’Iraq. Haver viatjat al fons de les tenembres”, haver “remuntat el riu” a la manera conrrediana,  en companyia de gent diguem-ne “especial”, dóna a Fukuyama un plus de rigor, de credibilitat.

Des de fa gairebé quatre anys, poc abans del crash del 2008, Francis Fukuyama ja exhibia en el seu llibre “America en la cruïlla” un cert viratge d’idees i fins i tot de conviccions. Elogiava apectes de la politica social de Bill Clinton mentre acusava la dreta de miope per no voler reconèixer la necessitat de pujar els impostos, per fer més sòlid el sector públic i axí combatre millor les desigualtats. Alhora, com a liberal, Fukuyama continuava -i continua-  renyant l’esquerra per no voler acceptar els avantatges de privatitzar part de la seguretat social, o de retardar la jubilació.  Ara, en plena crisi, i fent  un esforç de positivitat, Fukuyama no renuncia a imaginar que els avenços tecnologics i científics acabin donant feina,  i frenant l’ensorrament de la classe mitjana treballadora. Però és més una qüestió de fe que no pas un reflex de la realitat empírica dels últims 30 anys.  Tot apunta, acaba Fukuyama, a que les desigualtats continuaran augmentant i la democràcia trontollarà perillosament.

 

 

 

 

 

 

Hongria sense República

dissabte, 31/12/2011

bandera hongaresa

El periodista hongarès József Bodrogí  m’escriu i em confessa com li dol a l’ànima que en virtut de la nova Constitució -vigent des d’aquest 1 de gener del 2012- el seu país  deixa  de dir-se “República d’Hongria”  i queda definit com “Hongria”. Així a seques. L’escalada conservadora del primer ministre Viktor Orbán sacseja tots els contorns de la democràcia hongaresa. Els econòmics, els socials, els europeus, els morals. Fins i tot els mots en surten tocats. I József coneix bé el valor dels mots, del nom de cada cosa.

József és un fill del kadarisme – Kadar era el dictador posat per l’URSS- i de les reformes dels anys 60 que van fer possible que Hongria encaixés bé, cap al finals dels 80, amb la perestroika de Gorbatxov. Era l’únic país de l’Est amb una classe mitjana urbana culta i amb un cens de 400.000 petits empresaris. Però aquella República Popular d’Hongria, d’arrel totalitària, feia nosa als que, com József, havien interioritzat la democràcia, l’havien descobert en els valors de la revolta antisoviètica de la tardor de 1956. Al cap de trenta-tres tardors, el 23 d’octubre del 1989, els hongaresos van “extirpar” l’estrella roja de cinc puntes de la seva bandera i  el mot “Popular” del nom del seu estat,  que va tornar a ser República d’Hongria. Mentre això passava feia gairebé un mes i mig que el govern de Budapest –autoreconvertit del comunisme ligth a la socialdemocràcia- havia obert la frontera amb Austria  i havia permès que milers d’alemanys de l’RDA la travessessin. Havia començat la gran desbandada-estampida que culminaria amb la caiguda del mur de Berlín el 9 de novembre. Hongria n’havia donat el primer impuls.

COM MOURE DOS TERÇOS?

“¿I com potser que el país més liberal i avançat de l’Est hagi esdevingut en un dels més conservadors i endarrerits d’Europa?”, es pregunta  ara József desolat, impotent davant els dos terços de majoria al parlament del govern de Viktor Orbán. Dos terços que han servit per redactar una Constitució amb reminiscències nacionalistes, que eleva la fe cristiana  a única moral possible, i capaç de projectar ombres damunt els vincles d’Hongria amb la Unió Europea. Dos terços “equiparables a una cuirassa de formigó armat -m’explica József- al voltant d’un primer ministre obsessionat pel poder”. Un Orbán nostàlgic dels temps imperials, amb referents ideològics més pròxims a l’autòcrata dels anys 30 Miklos Horthy, que no pas a la dreta liberal hongaresa, pràcticament extingida.

I tot i que József es nega a caure en els pessimisme es pregunta com es podrà moure una estructura construïda sobre dos terços dels vots emesos per una societat decebuda i espantada. Una societat capaç de transferir vots encara més a la dreta, al partit Jobbik –hereu de la Creu Fletxada satèl.lit del nazisme- i als qual els sondejos li atribueixen més del 17 per 100 dels vots, mentre els socialistes en prou feines  arribarien al 12 per 100. Tot això amb la censura, directa o encoberta, funcionant a ple rendiment. Una de les últimes escletxes de llibertat d’expressió que li queden a Hongria és l’emissora  Klub Radio, i tancarà a la primavera. “Perquè –explica trist, József- la direcció estatal de mitjans de comunicació no li renovarà la freqüència”.

 

Agències temeràries?

dijous, 15/12/2011

Standard anf Poor'sAngela Merkel no va poder evitar una ganyota de desdeny quan un periodista li va preguntar com valorava que l’agència Standard & Poor’s acabés de posar sota sospita gairebé tota la zona euro, inclòs el fons de rescat. Faltaven poques hores per al Consell Europeu que havia de salvar l’euro i provocar la fugida endavant del Regne Unit,  i l’únic que li faltava  a la cancellera és que Standard & Poor’s sobrevolés la cimera.

Però és un clàssic que en vigílies d’esdveniments econòmics cabdals les agències de ràting es lliurin a un escalada de dictamens,  qualificacions, desqualificacions, alertes i alarmes que sovint semblen amenaces.  No se sap ben bé si Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch competeixen entre elles  -d’això caldria parlar-ne a fons- o bé és que van d’oligapoli i  prèviament s’han repartit la col.lecció de territoris, estats o corporacions sobre el quals col.locar o retirar les seves inquietants A, dobles o triples.

Ni Merkel, ni  Sarkozi, ni Durao Barroso, ni Van Rompuy  amaguen que els agradaria tenir una agència europea de qualificació, i mentrestant, restringir l’activitat de les tres més famoses. Però no han pogut ni anuciar-ho. El novembre passat, quan semblava que la UE ja tenia coll avall la regulació de les agències, la sessió per informar-ne es va suspendre sine die. Les agències de ràting no es deixen controlar perquè sembla que el seu poder és ara com ara incontrolable.

A “Inside Job”, el documental sobre la crisi guanyador de l’Oscar 2010, no hi apareix cap responsable de Moody’s, ni de Fitch, ni d’Standard & Poor’s. Cap de les tres agències van respondre a la petició del director del film, Charles Ferguson, de donar el seu punt de vista sobre el crash del 2008, desencadenant de la pitjor recessió -probablement depressió- des del final de la Segona Guerra Mundial. La càmera de Ferguson només mostra la declaració al Senat nordamericà d’un representant de Moody’s: “Eren formulacions tècniques publicades com a opinions….Només eren opinions”, insisteix l’enviat de Moody’s. I no deixa clar per què poques setmanes abans del crash, Lehman Brothers gaudia d’una envejable puntuació.

Més tard la comissió del Congrés dels EUA encarregada d’aclarir les causes de la crisi -rèplica de la Comissió Pecora que va investigar el crash del 1929- assenyalaria que les tres agències van tenir responsabilitats  en el daltabaix. Un dictamen parlamentari, fet públic el gener del 2011, que fins ara no ha generat cap diligència contundent de la fiscalia, tot i que no és cap secret que el president Obama en tenia ganes.

DE MAX OTTE A WARREN BUFFET

L’economista alemany Max Otte, un dels pocs visionaris de la crisi, explica al llibre “El crash de la información”(Ed. Ariel, 2010)  que a Standard & Poor’s, Fitch i Moody’s les envolta una cuirassa de secretisme. Otte no disimula la seva impotència per no haver pogut dedicar més quatre pàgines -quatre pàgines comptades- a les activitats de les tres agències. Els analistes i executius que hi treballen estan sotmesos a normes tan estrictes que ningú no sap ben bé com s’elaboren les valoracions. I, és clar,  cal preguntar-se:

Com verifiquen, contrasten i formulen aquests analistes la informació que diuen que obtenen…? Disposen de prou temps -i apliquen prou rigor- per elaborar dictamens que arriben a sacsejar estats i corporacions…? On acaba la feina agosarada i comença la temeritat…? Hi cap la possibilitat de tirar mà de la sospita o/i de la suposició quan hi ha poc marge per desxifrar indicis o fer constatacions…? I com és que Moody’s, en una de les seves valoracions, es va referir a l’estat espanyol com “la república de Espanya”…?  Per què aquesta mena de nyaps? I què es pot dir de la investigació del “New York Times”, firmada pels periodistes Julie Creswell i Graham Bowley, que asseguren que Moody’s va estar avalant l’aparent solvència  de Grècia, fins i tot després del 2004, quan el govern d’Atenes ja havia maquillat els comptes?

No es tracta d’apuntar-se a teories conspiratòries, ni a allò de “matar el missatger” -en aquest cas les agències- i així poder derivar tota la diguem-ne culpa de la crisi fora dels estats i de les societats, que també en són corresponsables. Però ja és hora d’exigir a les tres agències explicacions sobre la seva eficiència. Es deixaran investigar? Potser, potser, el divorci entre la City londinenca i l’eix franco-alemany -que podria treure obstacles a l’aplicació de la taxa Tobin-  afavorirà la desitjada regulació de Moody’s, Standard & Poor’s i Fitch. Per cert que l’accionista majoritari de Moody’s és Berkshire Hathaway, una corporació presidida per l’heterodox i assenyat magnat Warren Buffet que, davant els compulsiu comportament d’agències i mercats no s’ha estat de dir amb ideologitzada ironia: “Això és la lluita de classes, i tant. I els rics l’estem guanyant”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Svieta i Carmencita

dijous, 1/12/2011

Stalin_Svetlana1.jpgFranco i Carmencita.jpgLa Història de vegades té aquestes sincronies. Al mateix temps que se sabia que Svetlana, la filla d’Stalin, havia mort el passat 22 de novembre en un poble de Wisconsin, als EUA, Carmen, la filla de Franco, proclamava que mai acceptarà que el seu pare sigui tret del mausoleu del Valle de los Caídos. El 1961, quan la mòmia d’Stalin va ser retirada del mausoleu de Lenin i dipositada en un nínxol de la muralla del Kremlin, Svetlana no va poder ni va voler imperdir-ne el trasllat.

Tant Svetlana Iósifovna Djugaixvili com Carmen Franco Polo van néixer el febrer de 1926. Carmencita el dia 14 i Svieta el 28. Totes dues van ser nenes afalagades als palaus on vivien i estimades pel seu pare. I ben segur que totes dues -també-  es van estimar el pare sense saber que el pare era un criminal. Molt probablement Carmen encara no ho sap. No ho vol saber.

Svetlana  no va tenir la sort de Carmen i se’n va adonar de la maldat en assabentar-se que la seva mare, Nadiejda,  s’havia suïcidat perquè ja no suportava els maltractes d’Stalin. Maldat que Svetlana patiria en pròpia pell quan el seu pare i dictador va enviar a Sibèria l’home que ella estimava. Perquè era jueu.

“Em va trencar la vida” proclamaria Svetlana no fa gaire, pocs mesos abans de morir. Quan va fugir de Rússia cap als Estats Units el 1967 -on va viure com Svetlana Al.liluieva per preservar el cognom de la seva mare- la seva vida ja era una tempesta d’amargor i de frustracions sentimentals. En la persona d’Svieta no es difícil detectar trets de Carmencita, sí, però també de l’altra Carmen, de la Martínez Bordiu, de la néta. Personatges perseguits per insaciables insatisfaccions heretades de denses penombres familiars, on el poder i la ignorància suplantaven els valors. Ombres del Kremlin, de la datxa de Kuntsevo, del Palacio del Pardo,  del Pazo de Meirás.

Svetlana Djugaixvili ha mort en la misèria i no se sap que va passar amb el diner llarg que li va donar la publicació del llibre  -best seller mundial-  “Vint cartes a un amic” (Editorial Pòrtic, 196 7) on explica com va patir  l’estalinisme, que en el cas d’ella coincidia amb l’autoritat paterna. Una recopilació de records, d’emocions i de sentiments, que no és pas la mena de recull que pugui interessar Carmen Franco. L’únic recull que se li coneix a Carmencita, és el de desenes de medalles i de brillants -susceptibles de pertànyer al patrimoni públic- que va haver de mostrar a la policia quan el 1978 la va interceptar a l’aeroport de Barajas. ” Són meves i les duia a Suïssa per muntar-les en un rellotge” va dir Carmen somrient. I només li van posar una multa de sis milions de pessetes, que mai no va haver de pagar.

Tadjikistan, de l’11s a la poligamia

dimarts , 29/11/2011

-1.jpg Tadjikistan només apareix en l’escenari de  l’actualitat -i gairebé sempre en un racó- quan el sacseja la violència o el remou la desgràcia. Des de Tadjikistan es va desplegar -amb el vist i plau de Moscou- l’operació aliada  contra l’Afganistan dels talibans i d’Al Qaida, com a resposta a la matança de l’11S aNova York i Washington, i hi  van sortir el grups de mujaidins que van ocupar Kabul. Passats deu anys, l’ex-república soviètica continua sent -de fet- un protectorat rus. Fins el punt que les unitats de l’antic exèrcit roig s’hi estaran fins l’any 2063. És la garantia que té el Kremlin de mantenir les seves fronteres protegides del fonamentalisme islàmic.

L”home clau d’aquest dispositiu de seguretat geopolítica és el president tadjik Emmomali Rakhmònov, un home de la vella nomenklatura soviètica, guanyador de la guerra civil -entre islamistes i liberals laics d’una banda, i pro-russsos de l’altra- que va ensagnantar el  país entre 1992 i 1997.

Tot i els seus origens Rakhmònov té prou capacitat d’adaptació com per ser l’home de Moscou i alhora l’impulsor el projecte de construcció a Duixambé, la capital, de la que serà la mesquita més gran del món musulmà: podrà acollir més de 15.000 fidels. Es dóna per descomptat que la mesquita de Duixambé serà més grandiosa que la de Kiptxak, al Turkmenistan, on hi caben unes 10.000 persones.

Del 70 per 100 d’aquesta’obra gegantina se’n fa càrrec Qatar amb una donació de 70 milions de dòlars. Una quantitat que hauria anat millor  invertir-la en plans contra la pobresa. Misèria que està provocant el retorn de la societat tadjik a la poligàmia: davant l’emigració massiva d’homes joves, les dones s’estimen més collir-se a un màrit polígam que no pas veure’s atrapades en la prostitució.

Però la pobresa colpeja sobretot els més petits. Segons l’OIT, Tadjikistan és un dels països amb més nens sotsmesos al treball il.legal. Es calcula que en una població de sis milions d’habitants uns 200.000 nens entre cinc i catotze anys treballen en situació prècaria, i uns 65.000 de franc. Molts d’aquests nens i les seves famílies veuen en les escoles i les xarxes de serveis socials dels islamistes una autèntica redempció. I per això el president Rakhmònov i la seva nomenklatura, a l’hora que vigila i assetja els islamistes -i sobretot la seva diguem-ne societat civil- procura estar a bones amb la gent, amb la població de majoritariament musulmana. I a Rakhmònov aquesta tàctica fins ara li ha anat la mar de bé a la vista dels percentages sorgits de les urnes: en les últimes eleccions els islamistes no van superar el 7 per 100 dels vots.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

a