Arxiu del mes: desembre 2011

Hongria sense República

dissabte, 31/12/2011

bandera hongaresa

El periodista hongarès József Bodrogí  m’escriu i em confessa com li dol a l’ànima que en virtut de la nova Constitució -vigent des d’aquest 1 de gener del 2012- el seu país  deixa  de dir-se “República d’Hongria”  i queda definit com “Hongria”. Així a seques. L’escalada conservadora del primer ministre Viktor Orbán sacseja tots els contorns de la democràcia hongaresa. Els econòmics, els socials, els europeus, els morals. Fins i tot els mots en surten tocats. I József coneix bé el valor dels mots, del nom de cada cosa.

József és un fill del kadarisme – Kadar era el dictador posat per l’URSS- i de les reformes dels anys 60 que van fer possible que Hongria encaixés bé, cap al finals dels 80, amb la perestroika de Gorbatxov. Era l’únic país de l’Est amb una classe mitjana urbana culta i amb un cens de 400.000 petits empresaris. Però aquella República Popular d’Hongria, d’arrel totalitària, feia nosa als que, com József, havien interioritzat la democràcia, l’havien descobert en els valors de la revolta antisoviètica de la tardor de 1956. Al cap de trenta-tres tardors, el 23 d’octubre del 1989, els hongaresos van “extirpar” l’estrella roja de cinc puntes de la seva bandera i  el mot “Popular” del nom del seu estat,  que va tornar a ser República d’Hongria. Mentre això passava feia gairebé un mes i mig que el govern de Budapest –autoreconvertit del comunisme ligth a la socialdemocràcia- havia obert la frontera amb Austria  i havia permès que milers d’alemanys de l’RDA la travessessin. Havia començat la gran desbandada-estampida que culminaria amb la caiguda del mur de Berlín el 9 de novembre. Hongria n’havia donat el primer impuls.

COM MOURE DOS TERÇOS?

“¿I com potser que el país més liberal i avançat de l’Est hagi esdevingut en un dels més conservadors i endarrerits d’Europa?”, es pregunta  ara József desolat, impotent davant els dos terços de majoria al parlament del govern de Viktor Orbán. Dos terços que han servit per redactar una Constitució amb reminiscències nacionalistes, que eleva la fe cristiana  a única moral possible, i capaç de projectar ombres damunt els vincles d’Hongria amb la Unió Europea. Dos terços “equiparables a una cuirassa de formigó armat -m’explica József- al voltant d’un primer ministre obsessionat pel poder”. Un Orbán nostàlgic dels temps imperials, amb referents ideològics més pròxims a l’autòcrata dels anys 30 Miklos Horthy, que no pas a la dreta liberal hongaresa, pràcticament extingida.

I tot i que József es nega a caure en els pessimisme es pregunta com es podrà moure una estructura construïda sobre dos terços dels vots emesos per una societat decebuda i espantada. Una societat capaç de transferir vots encara més a la dreta, al partit Jobbik –hereu de la Creu Fletxada satèl.lit del nazisme- i als qual els sondejos li atribueixen més del 17 per 100 dels vots, mentre els socialistes en prou feines  arribarien al 12 per 100. Tot això amb la censura, directa o encoberta, funcionant a ple rendiment. Una de les últimes escletxes de llibertat d’expressió que li queden a Hongria és l’emissora  Klub Radio, i tancarà a la primavera. “Perquè –explica trist, József- la direcció estatal de mitjans de comunicació no li renovarà la freqüència”.

 

Agències temeràries?

dijous, 15/12/2011

Standard anf Poor'sAngela Merkel no va poder evitar una ganyota de desdeny quan un periodista li va preguntar com valorava que l’agència Standard & Poor’s acabés de posar sota sospita gairebé tota la zona euro, inclòs el fons de rescat. Faltaven poques hores per al Consell Europeu que havia de salvar l’euro i provocar la fugida endavant del Regne Unit,  i l’únic que li faltava  a la cancellera és que Standard & Poor’s sobrevolés la cimera.

Però és un clàssic que en vigílies d’esdveniments econòmics cabdals les agències de ràting es lliurin a un escalada de dictamens,  qualificacions, desqualificacions, alertes i alarmes que sovint semblen amenaces.  No se sap ben bé si Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch competeixen entre elles  -d’això caldria parlar-ne a fons- o bé és que van d’oligapoli i  prèviament s’han repartit la col.lecció de territoris, estats o corporacions sobre el quals col.locar o retirar les seves inquietants A, dobles o triples.

Ni Merkel, ni  Sarkozi, ni Durao Barroso, ni Van Rompuy  amaguen que els agradaria tenir una agència europea de qualificació, i mentrestant, restringir l’activitat de les tres més famoses. Però no han pogut ni anuciar-ho. El novembre passat, quan semblava que la UE ja tenia coll avall la regulació de les agències, la sessió per informar-ne es va suspendre sine die. Les agències de ràting no es deixen controlar perquè sembla que el seu poder és ara com ara incontrolable.

A “Inside Job”, el documental sobre la crisi guanyador de l’Oscar 2010, no hi apareix cap responsable de Moody’s, ni de Fitch, ni d’Standard & Poor’s. Cap de les tres agències van respondre a la petició del director del film, Charles Ferguson, de donar el seu punt de vista sobre el crash del 2008, desencadenant de la pitjor recessió -probablement depressió- des del final de la Segona Guerra Mundial. La càmera de Ferguson només mostra la declaració al Senat nordamericà d’un representant de Moody’s: “Eren formulacions tècniques publicades com a opinions….Només eren opinions”, insisteix l’enviat de Moody’s. I no deixa clar per què poques setmanes abans del crash, Lehman Brothers gaudia d’una envejable puntuació.

Més tard la comissió del Congrés dels EUA encarregada d’aclarir les causes de la crisi -rèplica de la Comissió Pecora que va investigar el crash del 1929- assenyalaria que les tres agències van tenir responsabilitats  en el daltabaix. Un dictamen parlamentari, fet públic el gener del 2011, que fins ara no ha generat cap diligència contundent de la fiscalia, tot i que no és cap secret que el president Obama en tenia ganes.

DE MAX OTTE A WARREN BUFFET

L’economista alemany Max Otte, un dels pocs visionaris de la crisi, explica al llibre “El crash de la información”(Ed. Ariel, 2010)  que a Standard & Poor’s, Fitch i Moody’s les envolta una cuirassa de secretisme. Otte no disimula la seva impotència per no haver pogut dedicar més quatre pàgines -quatre pàgines comptades- a les activitats de les tres agències. Els analistes i executius que hi treballen estan sotmesos a normes tan estrictes que ningú no sap ben bé com s’elaboren les valoracions. I, és clar,  cal preguntar-se:

Com verifiquen, contrasten i formulen aquests analistes la informació que diuen que obtenen…? Disposen de prou temps -i apliquen prou rigor- per elaborar dictamens que arriben a sacsejar estats i corporacions…? On acaba la feina agosarada i comença la temeritat…? Hi cap la possibilitat de tirar mà de la sospita o/i de la suposició quan hi ha poc marge per desxifrar indicis o fer constatacions…? I com és que Moody’s, en una de les seves valoracions, es va referir a l’estat espanyol com “la república de Espanya”…?  Per què aquesta mena de nyaps? I què es pot dir de la investigació del “New York Times”, firmada pels periodistes Julie Creswell i Graham Bowley, que asseguren que Moody’s va estar avalant l’aparent solvència  de Grècia, fins i tot després del 2004, quan el govern d’Atenes ja havia maquillat els comptes?

No es tracta d’apuntar-se a teories conspiratòries, ni a allò de “matar el missatger” -en aquest cas les agències- i així poder derivar tota la diguem-ne culpa de la crisi fora dels estats i de les societats, que també en són corresponsables. Però ja és hora d’exigir a les tres agències explicacions sobre la seva eficiència. Es deixaran investigar? Potser, potser, el divorci entre la City londinenca i l’eix franco-alemany -que podria treure obstacles a l’aplicació de la taxa Tobin-  afavorirà la desitjada regulació de Moody’s, Standard & Poor’s i Fitch. Per cert que l’accionista majoritari de Moody’s és Berkshire Hathaway, una corporació presidida per l’heterodox i assenyat magnat Warren Buffet que, davant els compulsiu comportament d’agències i mercats no s’ha estat de dir amb ideologitzada ironia: “Això és la lluita de classes, i tant. I els rics l’estem guanyant”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Svieta i Carmencita

dijous, 1/12/2011

Stalin_Svetlana1.jpgFranco i Carmencita.jpgLa Història de vegades té aquestes sincronies. Al mateix temps que se sabia que Svetlana, la filla d’Stalin, havia mort el passat 22 de novembre en un poble de Wisconsin, als EUA, Carmen, la filla de Franco, proclamava que mai acceptarà que el seu pare sigui tret del mausoleu del Valle de los Caídos. El 1961, quan la mòmia d’Stalin va ser retirada del mausoleu de Lenin i dipositada en un nínxol de la muralla del Kremlin, Svetlana no va poder ni va voler imperdir-ne el trasllat.

Tant Svetlana Iósifovna Djugaixvili com Carmen Franco Polo van néixer el febrer de 1926. Carmencita el dia 14 i Svieta el 28. Totes dues van ser nenes afalagades als palaus on vivien i estimades pel seu pare. I ben segur que totes dues -també-  es van estimar el pare sense saber que el pare era un criminal. Molt probablement Carmen encara no ho sap. No ho vol saber.

Svetlana  no va tenir la sort de Carmen i se’n va adonar de la maldat en assabentar-se que la seva mare, Nadiejda,  s’havia suïcidat perquè ja no suportava els maltractes d’Stalin. Maldat que Svetlana patiria en pròpia pell quan el seu pare i dictador va enviar a Sibèria l’home que ella estimava. Perquè era jueu.

“Em va trencar la vida” proclamaria Svetlana no fa gaire, pocs mesos abans de morir. Quan va fugir de Rússia cap als Estats Units el 1967 -on va viure com Svetlana Al.liluieva per preservar el cognom de la seva mare- la seva vida ja era una tempesta d’amargor i de frustracions sentimentals. En la persona d’Svieta no es difícil detectar trets de Carmencita, sí, però també de l’altra Carmen, de la Martínez Bordiu, de la néta. Personatges perseguits per insaciables insatisfaccions heretades de denses penombres familiars, on el poder i la ignorància suplantaven els valors. Ombres del Kremlin, de la datxa de Kuntsevo, del Palacio del Pardo,  del Pazo de Meirás.

Svetlana Djugaixvili ha mort en la misèria i no se sap que va passar amb el diner llarg que li va donar la publicació del llibre  -best seller mundial-  “Vint cartes a un amic” (Editorial Pòrtic, 196 7) on explica com va patir  l’estalinisme, que en el cas d’ella coincidia amb l’autoritat paterna. Una recopilació de records, d’emocions i de sentiments, que no és pas la mena de recull que pugui interessar Carmen Franco. L’únic recull que se li coneix a Carmencita, és el de desenes de medalles i de brillants -susceptibles de pertànyer al patrimoni públic- que va haver de mostrar a la policia quan el 1978 la va interceptar a l’aeroport de Barajas. ” Són meves i les duia a Suïssa per muntar-les en un rellotge” va dir Carmen somrient. I només li van posar una multa de sis milions de pessetes, que mai no va haver de pagar.