Svieta i Carmencita

Stalin_Svetlana1.jpgFranco i Carmencita.jpgLa Història de vegades té aquestes sincronies. Al mateix temps que se sabia que Svetlana, la filla d’Stalin, havia mort el passat 22 de novembre en un poble de Wisconsin, als EUA, Carmen, la filla de Franco, proclamava que mai acceptarà que el seu pare sigui tret del mausoleu del Valle de los Caídos. El 1961, quan la mòmia d’Stalin va ser retirada del mausoleu de Lenin i dipositada en un nínxol de la muralla del Kremlin, Svetlana no va poder ni va voler imperdir-ne el trasllat.

Tant Svetlana Iósifovna Djugaixvili com Carmen Franco Polo van néixer el febrer de 1926. Carmencita el dia 14 i Svieta el 28. Totes dues van ser nenes afalagades als palaus on vivien i estimades pel seu pare. I ben segur que totes dues -també-  es van estimar el pare sense saber que el pare era un criminal. Molt probablement Carmen encara no ho sap. No ho vol saber.

Svetlana  no va tenir la sort de Carmen i se’n va adonar de la maldat en assabentar-se que la seva mare, Nadiejda,  s’havia suïcidat perquè ja no suportava els maltractes d’Stalin. Maldat que Svetlana patiria en pròpia pell quan el seu pare i dictador va enviar a Sibèria l’home que ella estimava. Perquè era jueu.

“Em va trencar la vida” proclamaria Svetlana no fa gaire, pocs mesos abans de morir. Quan va fugir de Rússia cap als Estats Units el 1967 -on va viure com Svetlana Al.liluieva per preservar el cognom de la seva mare- la seva vida ja era una tempesta d’amargor i de frustracions sentimentals. En la persona d’Svieta no es difícil detectar trets de Carmencita, sí, però també de l’altra Carmen, de la Martínez Bordiu, de la néta. Personatges perseguits per insaciables insatisfaccions heretades de denses penombres familiars, on el poder i la ignorància suplantaven els valors. Ombres del Kremlin, de la datxa de Kuntsevo, del Palacio del Pardo,  del Pazo de Meirás.

Svetlana Djugaixvili ha mort en la misèria i no se sap que va passar amb el diner llarg que li va donar la publicació del llibre  -best seller mundial-  “Vint cartes a un amic” (Editorial Pòrtic, 196 7) on explica com va patir  l’estalinisme, que en el cas d’ella coincidia amb l’autoritat paterna. Una recopilació de records, d’emocions i de sentiments, que no és pas la mena de recull que pugui interessar Carmen Franco. L’únic recull que se li coneix a Carmencita, és el de desenes de medalles i de brillants -susceptibles de pertànyer al patrimoni públic- que va haver de mostrar a la policia quan el 1978 la va interceptar a l’aeroport de Barajas. ” Són meves i les duia a Suïssa per muntar-les en un rellotge” va dir Carmen somrient. I només li van posar una multa de sis milions de pessetes, que mai no va haver de pagar.

1 comentari

  • OCA

    05/12/2011 17:59

    Benvolgut Llibert: I encara volen exportar “la democràcia i la Transició Espanyola” a certs països, tot vanagloriant-se que ha estat un procés del tot immaculat.
    Un cop més, l’estat espanyol, en general, la família del Franco en particular, lamentable

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús