Agències temeràries?

Standard anf Poor'sAngela Merkel no va poder evitar una ganyota de desdeny quan un periodista li va preguntar com valorava que l’agència Standard & Poor’s acabés de posar sota sospita gairebé tota la zona euro, inclòs el fons de rescat. Faltaven poques hores per al Consell Europeu que havia de salvar l’euro i provocar la fugida endavant del Regne Unit,  i l’únic que li faltava  a la cancellera és que Standard & Poor’s sobrevolés la cimera.

Però és un clàssic que en vigílies d’esdveniments econòmics cabdals les agències de ràting es lliurin a un escalada de dictamens,  qualificacions, desqualificacions, alertes i alarmes que sovint semblen amenaces.  No se sap ben bé si Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch competeixen entre elles  -d’això caldria parlar-ne a fons- o bé és que van d’oligapoli i  prèviament s’han repartit la col.lecció de territoris, estats o corporacions sobre el quals col.locar o retirar les seves inquietants A, dobles o triples.

Ni Merkel, ni  Sarkozi, ni Durao Barroso, ni Van Rompuy  amaguen que els agradaria tenir una agència europea de qualificació, i mentrestant, restringir l’activitat de les tres més famoses. Però no han pogut ni anuciar-ho. El novembre passat, quan semblava que la UE ja tenia coll avall la regulació de les agències, la sessió per informar-ne es va suspendre sine die. Les agències de ràting no es deixen controlar perquè sembla que el seu poder és ara com ara incontrolable.

A “Inside Job”, el documental sobre la crisi guanyador de l’Oscar 2010, no hi apareix cap responsable de Moody’s, ni de Fitch, ni d’Standard & Poor’s. Cap de les tres agències van respondre a la petició del director del film, Charles Ferguson, de donar el seu punt de vista sobre el crash del 2008, desencadenant de la pitjor recessió -probablement depressió- des del final de la Segona Guerra Mundial. La càmera de Ferguson només mostra la declaració al Senat nordamericà d’un representant de Moody’s: “Eren formulacions tècniques publicades com a opinions….Només eren opinions”, insisteix l’enviat de Moody’s. I no deixa clar per què poques setmanes abans del crash, Lehman Brothers gaudia d’una envejable puntuació.

Més tard la comissió del Congrés dels EUA encarregada d’aclarir les causes de la crisi -rèplica de la Comissió Pecora que va investigar el crash del 1929- assenyalaria que les tres agències van tenir responsabilitats  en el daltabaix. Un dictamen parlamentari, fet públic el gener del 2011, que fins ara no ha generat cap diligència contundent de la fiscalia, tot i que no és cap secret que el president Obama en tenia ganes.

DE MAX OTTE A WARREN BUFFET

L’economista alemany Max Otte, un dels pocs visionaris de la crisi, explica al llibre “El crash de la información”(Ed. Ariel, 2010)  que a Standard & Poor’s, Fitch i Moody’s les envolta una cuirassa de secretisme. Otte no disimula la seva impotència per no haver pogut dedicar més quatre pàgines -quatre pàgines comptades- a les activitats de les tres agències. Els analistes i executius que hi treballen estan sotmesos a normes tan estrictes que ningú no sap ben bé com s’elaboren les valoracions. I, és clar,  cal preguntar-se:

Com verifiquen, contrasten i formulen aquests analistes la informació que diuen que obtenen…? Disposen de prou temps -i apliquen prou rigor- per elaborar dictamens que arriben a sacsejar estats i corporacions…? On acaba la feina agosarada i comença la temeritat…? Hi cap la possibilitat de tirar mà de la sospita o/i de la suposició quan hi ha poc marge per desxifrar indicis o fer constatacions…? I com és que Moody’s, en una de les seves valoracions, es va referir a l’estat espanyol com “la república de Espanya”…?  Per què aquesta mena de nyaps? I què es pot dir de la investigació del “New York Times”, firmada pels periodistes Julie Creswell i Graham Bowley, que asseguren que Moody’s va estar avalant l’aparent solvència  de Grècia, fins i tot després del 2004, quan el govern d’Atenes ja havia maquillat els comptes?

No es tracta d’apuntar-se a teories conspiratòries, ni a allò de “matar el missatger” -en aquest cas les agències- i així poder derivar tota la diguem-ne culpa de la crisi fora dels estats i de les societats, que també en són corresponsables. Però ja és hora d’exigir a les tres agències explicacions sobre la seva eficiència. Es deixaran investigar? Potser, potser, el divorci entre la City londinenca i l’eix franco-alemany -que podria treure obstacles a l’aplicació de la taxa Tobin-  afavorirà la desitjada regulació de Moody’s, Standard & Poor’s i Fitch. Per cert que l’accionista majoritari de Moody’s és Berkshire Hathaway, una corporació presidida per l’heterodox i assenyat magnat Warren Buffet que, davant els compulsiu comportament d’agències i mercats no s’ha estat de dir amb ideologitzada ironia: “Això és la lluita de classes, i tant. I els rics l’estem guanyant”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Etiquetes , , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús