Arxiu del mes: febrer 2012

Ultres a l’aguait

dimarts , 28/02/2012

Jobbik.jpg Hongria serà durant  molt de temps el país de la UE més amenaçat d’ involució. D’entrada cal no refiar-se de les garanties democràtiques que dóna el primer ministre conservador Viktor Orbán. Cal mirar  més ellà, cap a la dreta, i no perdre de vista com Jobbik –hereus històrics dels feixistes de la Creu Fletxada- intentarà rendibilitzar el seu 17 per 100 de vots cada cop que Fidesz –la dreta governant- s’allunyi dels deliris etnicistes i terroritorials. Quin malson el d’Hongria, on la la dreta extrema i l’extrema dreta sumen el  70 per 100 dels vots. Éc com viatjar al cor de les tenebres a bord de la legitimat del les urnes.  Jobbik no en té prou amb la persecució dels gitanos i el reconeixement de la nacionalitat hongaresa a les minories escampades per Romania, Eslovàquia i Sèrbia. Voldria aprofitar la crisi i portar al carrer l’agitació nacionalista com va passar als anys 30. Els anys 30 és el somni daurat de gent com la de Jobbik, que veuen i viuen aquesta gran despressió com la gran oportunitat d’empènyer Europa cap al túnel del temps.

PC EN EL PUNT DE MIRA

Identificats els perills de la dreta ultra i populista en expansió, caldria observar el drama de l’esquerra. Continuem a Hongria i observem el Partit Socialista. Va ser el primer dels del bloc soviètic que es va fer socialdemòcrata per dirigir la transició. Tampoc no va dubtar a fer-ne una altra metamorfosi -la social-liberal- per adaptar-se millor al fonamentalisme de mercat. Els socialistes  hongaresos s’arrosseguen ara amb una 11 per 100 dels vots mentre damunt d’ells no deixar de planar l’amenaça de passar comptes pel passat comunista. Orbán podria engegar la maquinària en qualsevol moment. Responsabilitats que podrien ser tan polítiques com penals,  com ha passat a Polònia amb el grup del general Jaruzelski. I com podria passar a la República Txeca on el Partit Comunista –que manté el nom i té representació parlamentària- ha estat encausat i amençat d’il.legalització per no haver demanat perdó a les víctimes de l’ocupació soviètica.

EL NACIONAL-COMUNISME

Paradoxalment Hongria, Polònia i la República Txeca, països que van tenir una transició endreçada gràcies al pragmatisme dels comunistes, el comunisme -reconvertit, reformat i finalment residual- podria ser víctima propiciatòria. En canvi mirar cap Romania o Bulgària suposa descobrir un nacionalisme extrem –una extrema dreta en definitiva- empeltat de les restes del comunisme que li va fer de bressol i refugi. És allò que François Fëtjo catal.loga com nacional-comunisme i que Edgar Morin defineix com total-nacionalisme. La  dècada dels 90 els va veure emergir  sobretot a Rússia, de la mà de  Ziugànov i de Jirinovski,  i a Sèrbia, comandat per Milosevic i Seselj.  A Romania la fòrmula la va aplicar el partit Romania Mare de Corneliu Vadim Tudor -poeta de Ceausescu i amic de Le Pen- posant en el mateix punt de mira gitanos i hongaresos de Trassilvània. El recanvi generacional de Vadim Tudor és Gigi Becali,  propietari del club de futbol Steaua de Bucarest.  A Bulgària les espurnes les pot provocar tant del govern que presideix Boiko Boríssov  -que havia estat el guarda-esptalles del dictador comunista Jívkov-, com del grup Ataka, de Volen Síderov. Allà l’enemic és el turc, i també l’occident que els vol qüestionar la seva eslavitat. Jirinovski, Vadim Tudor, Boríssov, Síderov…Tot vells coneguts als soterranis que controlava el KGB.

 

 

 

 

 

 

 

Indignació líquida?

dimecres, 8/02/2012

Foto Gramsci.jpg“Las idees  no viuen sense organització”. La frase la veig escrita en un cartell publicitari, sobreposada a la imatge d’Antonio Gransci, el filòsof que n’és autor. La publicitat és d’una coneguda marca de cervesa.  Tot d’una he associat la frase de Gramsci amb els indignats. Reconec que la gestació, desplegament, suroll i silencis d’aquest moviment em continuen inquietant. Des que va emergir, el 15M ha aconseguit fer-me dubtar de manera pendular. De vegades el  reconec encoratjador i  necessari per barrar el pas a temptacions populistes i a la ràbia desbocada. Però al cap de poc puc percebre’l  confús -populista també ell mateix-,  impotent,  desconnectat de la realitat, i amb un gran dèficit de cohesió. I la frase de Gramsci torna a ressonar:  “Les idees no viuen sense organització”. I em demano quan acabarà el període de “reflexió activa indefnida”, en que es va declarar el moviment  15M el desembre del 2011.

Els sondejos d’opinió pública concideixen en que més del 70 per 100 dels ciutadans de l’estat espanyol comparteixen les posicions d’indignació del 15M. Però a la l’hora de la veritat, la de les urnes, el crit “No ens representen!” adreçat a la classe política, no s’ha traduït ni amb un augment apreciable de l’abstención, ni del vot blanc, ni del nul.  La influència del 15M,  més enllà de les manifestacions, es concreta en accions coratjoses a barris i comunitats, com ara impedir el desnonament d’una família, o de gent gran desprotegida. Tot això es necesssari. Algú ho ha de fer. Però no n’hi prou.

I EL CLAM SOBIRANISTA?

On van els indignats? La pregunta l’exposava fa unes setmanes el sociòleg Manuel Castells que, en un acte de fe que m’agradaria compartir, augurava que 15M acabarà trobant les seves vies a en la mesura que la situació econòmica i social empitjori. Potser sí. Però no puc evitar tornar a Gramsci: “Les idees no viuen sense organització”. I crec que la fe esdevindria esperança si el silenci del “procés de reflexió” indefinida acabés parint una formulació no pas  ideològica, però sí de cohesió d’idees. Un programa curt i possible acompanyat d’una estratègia organitzativa i empès per un lideratge. Encara que aquest lideratge sigui acuradament col.legial.  Programa i lideratge que ara i  aquí no serien credibles si no incorporessin el fort clam de sobirania que s’estén per la societat catalana. Ignorar-lo seria ignorar la realitat.

I,  sinó, no hi haurà més remei que aprofundir en els termors que sobre els indignats expressa Zygmunt Bauman. El pensador de la modernitat líquida alerta que al 15M li sobra emoció i  li falta pensament. Que l’emoció per si mateixa no és capaç de construir gaire coses. Que les manifestacions dels indignats són episòdiques i propenses a la hivernació. Indignació, doncs,  liquida?  Perquè si fos tan líquida com la cervesa publicitada amb el rostre de Gramsci, la fase següent seria trobar-se-la esbravada. I ja res podria evitar l’evaporació.