Indignació líquida?

Foto Gramsci.jpg“Las idees  no viuen sense organització”. La frase la veig escrita en un cartell publicitari, sobreposada a la imatge d’Antonio Gransci, el filòsof que n’és autor. La publicitat és d’una coneguda marca de cervesa.  Tot d’una he associat la frase de Gramsci amb els indignats. Reconec que la gestació, desplegament, suroll i silencis d’aquest moviment em continuen inquietant. Des que va emergir, el 15M ha aconseguit fer-me dubtar de manera pendular. De vegades el  reconec encoratjador i  necessari per barrar el pas a temptacions populistes i a la ràbia desbocada. Però al cap de poc puc percebre’l  confús -populista també ell mateix-,  impotent,  desconnectat de la realitat, i amb un gran dèficit de cohesió. I la frase de Gramsci torna a ressonar:  “Les idees no viuen sense organització”. I em demano quan acabarà el període de “reflexió activa indefnida”, en que es va declarar el moviment  15M el desembre del 2011.

Els sondejos d’opinió pública concideixen en que més del 70 per 100 dels ciutadans de l’estat espanyol comparteixen les posicions d’indignació del 15M. Però a la l’hora de la veritat, la de les urnes, el crit “No ens representen!” adreçat a la classe política, no s’ha traduït ni amb un augment apreciable de l’abstención, ni del vot blanc, ni del nul.  La influència del 15M,  més enllà de les manifestacions, es concreta en accions coratjoses a barris i comunitats, com ara impedir el desnonament d’una família, o de gent gran desprotegida. Tot això es necesssari. Algú ho ha de fer. Però no n’hi prou.

I EL CLAM SOBIRANISTA?

On van els indignats? La pregunta l’exposava fa unes setmanes el sociòleg Manuel Castells que, en un acte de fe que m’agradaria compartir, augurava que 15M acabarà trobant les seves vies a en la mesura que la situació econòmica i social empitjori. Potser sí. Però no puc evitar tornar a Gramsci: “Les idees no viuen sense organització”. I crec que la fe esdevindria esperança si el silenci del “procés de reflexió” indefinida acabés parint una formulació no pas  ideològica, però sí de cohesió d’idees. Un programa curt i possible acompanyat d’una estratègia organitzativa i empès per un lideratge. Encara que aquest lideratge sigui acuradament col.legial.  Programa i lideratge que ara i  aquí no serien credibles si no incorporessin el fort clam de sobirania que s’estén per la societat catalana. Ignorar-lo seria ignorar la realitat.

I,  sinó, no hi haurà més remei que aprofundir en els termors que sobre els indignats expressa Zygmunt Bauman. El pensador de la modernitat líquida alerta que al 15M li sobra emoció i  li falta pensament. Que l’emoció per si mateixa no és capaç de construir gaire coses. Que les manifestacions dels indignats són episòdiques i propenses a la hivernació. Indignació, doncs,  liquida?  Perquè si fos tan líquida com la cervesa publicitada amb el rostre de Gramsci, la fase següent seria trobar-se-la esbravada. I ja res podria evitar l’evaporació.

3 comentaris

  • plujademais

    13/02/2012 0:51

    Potser és a l’inrevés… De l’espontaneitat s’està a passant a uns lideratges, encara que siguin lideratges pel simple fet de tenir més temps per fer “l’indignat”, i podem trobar coses tan surrealites com un comunicat dels anomenats AcampadaBcn de suport a Garzón, de qui diuen “ha demostrat al llarg d’aquests anys la seva integritat a l’hora de defensar una justícia sense amos”. Potser no recorden les seves actuacions condemnables contra l’independentisme basc i català, el seu pas pel PSOE com a número dos al Congrés, etc…

  • Albert Bradomin

    03/03/2012 23:07

    Estic d’acord amb el maniqueísme amb el que es jutja el tema Garzón. Aquesta persona i la seva actuació professional és el simptoma de tot un sistema, talment com ho és el rei d’Espanya. El sistema judicial ha escollit un boc expiatori. La seva forma d’actuar era coneguda i tol.lerada. Sempre amb un biaix polític i ideològic molt concret. Una cosa és evident: la sentència que el condemna per el seu ús de les escoltes, que vé de lluny però que només molt temps desprès s’ha convertit en un possible delicte. Ells ho sabíen, i ell era “un dels seus”. Es increïble tot el sidral esquerrà al voltant del cas del Franquisme. Una cosa encara em molesta més: la Rigoberta Menchú ja s’ha deixat veure. Vaig trobar-me aquesta persona en un avió i és un cas encara més increïble. Per avui callo.

  • Oriol Arcas

    20/03/2012 21:20

    “La publicitat és d’una coneguda marca de cervesa”? El BarnaSants és un festival de música d’autor, amb una marcada tradició de cartells amb icones socialistes i marxistes (en una edició anterior es podia veure un gran Marx). Patrocinat per Estrella Damm, sí, però no cal reduir el projecte al patrocinador per arrodonir l’article…

    A banda d’això, d’acord amb algunes de les reflexions.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús