Ultres a l’aguait

Jobbik.jpg Hongria serà durant  molt de temps el país de la UE més amenaçat d’ involució. D’entrada cal no refiar-se de les garanties democràtiques que dóna el primer ministre conservador Viktor Orbán. Cal mirar  més ellà, cap a la dreta, i no perdre de vista com Jobbik –hereus històrics dels feixistes de la Creu Fletxada- intentarà rendibilitzar el seu 17 per 100 de vots cada cop que Fidesz –la dreta governant- s’allunyi dels deliris etnicistes i terroritorials. Quin malson el d’Hongria, on la la dreta extrema i l’extrema dreta sumen el  70 per 100 dels vots. Éc com viatjar al cor de les tenebres a bord de la legitimat del les urnes.  Jobbik no en té prou amb la persecució dels gitanos i el reconeixement de la nacionalitat hongaresa a les minories escampades per Romania, Eslovàquia i Sèrbia. Voldria aprofitar la crisi i portar al carrer l’agitació nacionalista com va passar als anys 30. Els anys 30 és el somni daurat de gent com la de Jobbik, que veuen i viuen aquesta gran despressió com la gran oportunitat d’empènyer Europa cap al túnel del temps.

PC EN EL PUNT DE MIRA

Identificats els perills de la dreta ultra i populista en expansió, caldria observar el drama de l’esquerra. Continuem a Hongria i observem el Partit Socialista. Va ser el primer dels del bloc soviètic que es va fer socialdemòcrata per dirigir la transició. Tampoc no va dubtar a fer-ne una altra metamorfosi -la social-liberal- per adaptar-se millor al fonamentalisme de mercat. Els socialistes  hongaresos s’arrosseguen ara amb una 11 per 100 dels vots mentre damunt d’ells no deixar de planar l’amenaça de passar comptes pel passat comunista. Orbán podria engegar la maquinària en qualsevol moment. Responsabilitats que podrien ser tan polítiques com penals,  com ha passat a Polònia amb el grup del general Jaruzelski. I com podria passar a la República Txeca on el Partit Comunista –que manté el nom i té representació parlamentària- ha estat encausat i amençat d’il.legalització per no haver demanat perdó a les víctimes de l’ocupació soviètica.

EL NACIONAL-COMUNISME

Paradoxalment Hongria, Polònia i la República Txeca, països que van tenir una transició endreçada gràcies al pragmatisme dels comunistes, el comunisme -reconvertit, reformat i finalment residual- podria ser víctima propiciatòria. En canvi mirar cap Romania o Bulgària suposa descobrir un nacionalisme extrem –una extrema dreta en definitiva- empeltat de les restes del comunisme que li va fer de bressol i refugi. És allò que François Fëtjo catal.loga com nacional-comunisme i que Edgar Morin defineix com total-nacionalisme. La  dècada dels 90 els va veure emergir  sobretot a Rússia, de la mà de  Ziugànov i de Jirinovski,  i a Sèrbia, comandat per Milosevic i Seselj.  A Romania la fòrmula la va aplicar el partit Romania Mare de Corneliu Vadim Tudor -poeta de Ceausescu i amic de Le Pen- posant en el mateix punt de mira gitanos i hongaresos de Trassilvània. El recanvi generacional de Vadim Tudor és Gigi Becali,  propietari del club de futbol Steaua de Bucarest.  A Bulgària les espurnes les pot provocar tant del govern que presideix Boiko Boríssov  -que havia estat el guarda-esptalles del dictador comunista Jívkov-, com del grup Ataka, de Volen Síderov. Allà l’enemic és el turc, i també l’occident que els vol qüestionar la seva eslavitat. Jirinovski, Vadim Tudor, Boríssov, Síderov…Tot vells coneguts als soterranis que controlava el KGB.

 

 

 

 

 

 

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús