El “La, la, la” postsoviètic

eurovision-baku2012.jpgArmènia ha refusat participar en el festival de la cançó d’Eurovisió que es farà a l’Azerbaitjan l’ últim cap de setmana de maig. Tant el govern com els artistes que hi havien d’anar es neguen a posar el peus a Bakú per dos motius: el contenciós de l’Alt Karabakh –la regió de majoria armènia en territori de l’Azerbaitjan- està estancat i,  també, perquè la delegació armènia no se sent segura en territori àzeri. Hi ha un tercer motiu, que no es diu però que s’entreveu: som en vigílies del centenari del genocidi dels armenis a mans dels turc otamans –es commemorarà el 2015- i Armènia no vol deixar passar l’oportunitat de recordar que l’Azerbaitjan és un país culturalment i lingüísticament turc. Un estat -dit pas- amb els drets civils sota mínims, tot i haver triplicat el PIB i ser un autèntic emergent gràcies a les immenses reserves de gas i de petroli del Mar Caspi.

La incorporació a Eurovisió al llarg del últims vint anys de les repúbliques de l’URSS i del Pacte de Varsòvia ha fet que el festival hagi recuperat part –només part- de la seva condició d’escenari on les cançons eren alhora negoci i expressió  d‘intrigues i de greuges. Greuges nacional,  i naciolnalistes,  que treien el cap en aquella Europa dels 60 encara a mig fer, sobretot en el cabdal moment de les votacions. L’emprenyada  de la Gran Bretanya  la podia provocar l’hegemonia de cançons franceses, si un mateix any, a França, Luxemburg i Mònaco s’hi afegien  Bèlgica –on francès i neerlandès s’alternen- i  Suïssa – on el fracès és una de les llengües oficials-. Eren els temps en que la França del general De Gaulle vetava la incorporació del Regne Unit al Mercat Comú,  i Londres no ho païa. Amb Alemanya no era el mateix,  però a molts no els feia cap gràcia que, a més de la de l’RFA i  la d’Aústria,  la canço de Suïssa  sonés en alemany.  Però els britànics encara es podien emprenyar més si els vots d’Irlanda –tot i presentar la cançó en anglès- anava a parar a qualsevol menys al Regne Unit,  per tal d’expressar el malestar pel conflicte de l’Ulster. Ara els britànics ja no pateixen gens perquè moltes de les cançons del festival s’interpreten en anglès, com  “Running Scared”, la d’Azerbaitjan guanyadora l’any passat. La lògica  lingüística del mercat s’ha imposat a la de l’estat-nació.

EL CAMÍ DE L’OPUS DEI

El festival d’Eurovisió també podia ser detonant de conflictes en clau interna, també amb càrrega nacional i nacionalista. Manuel Fraga li va fer pagar molt cara a Joan Manuel Serrat la gosadia d’exigir, sí o sí,  inerpretar en català el “La,la,la”, la cançó selecionada per Espanya el 1968.  Gran desafiament a la unitat nacional. Van fer fora Serrat -que durant uns quants anys va estar prohibit a territori espanyol- i van presentar Massiel a corre-cuita. I va guanyar. I per sempre més el “La,la,la”  quedaria associat als drets de la llengua catalana,  a l’obsessió nacional-lingüística espanyola, i a la lluita per drets democràtics  més elementals. Al cap de tres anys Fraga ja no era ministre -per haver-se enfrontat a l’Opus Dei arran de l’afer Matesa- i el festival de 1971 escoltaria la veu de Karina interpretant “En un mundo nuevo”, el món nou que hauria d’arribar “al fin del camino”, el camí somiat per Josemaría Escribá de Balaguer, i que en lectura de Manuel Vázquez Montalbán expressava l’hegemonia ideològica, fins i tot eurovisiva, de la tecnocràcia opusdeista en l’últim tram de la dictadura.

Ja  avançada la dècada del 90 i entrat al segle XXI el festival esdevindria més que escenari,  decorat de les intrigues de l’Est. Un rerafons de complicitats  i enfrontaments històrics  emergirien en el tauler ja digital de les votacions. Hongria encara ressentida amb Romania per la qüestió dels hongaresos de Transsilvània.  Croàcia picant l’ullet a Alemanya i no oblidant els atacs serbis. O bé Sèrbia –amb el vot de Rússia assegurat- esperant ser reconeguda com a víctima i no pas com agressora. I mentrestant Rússia ignorant Letònia, on la el rus es tractat com idioma estranger  tot i ser la llengua pròpia de 40 per 100 de la població. La imatge, doncs, dels artistes armenis anunciant  solemnement la seva renuncia a anar  a un Bakú, i refrescant la memòria del per què de la seva l’enemistat amb els turcs,  és un episodi més d’aquest culebrot eurovisiu postsoviètic per entregues,  incubat a l’ombra del mur de Berlín.

 

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús