2. 1
  3. 2

Passeu, passeu…

diumenge, 30/12/2012

Aquest tuit de Pau Sif m’ha despertat al matí -i sembla que m’ha deixondit d’una becadeta que ja durava sis mesos…

Aquest apunt d’imprescindibles, a la lectura del qual em convidava el poeta, en parla d’un altre, de poeta: de Vicent Andrés Estellés, de l’exposició que a la seua vida i a la seua obra dedica l’Acadèmia Valenciana de la Llengua,  i del tot just acabat de publicar L’inventari clement de Gandia, a cura de Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà, per Edicions 96.

Com Sif,  he trobat digna aquesta exposició. Acurada. I amb una voluntat explícita de vincular la València d’Estellés amb la València d’ara: t’hi trobaràs, sembla que diu a qui s’hi acosta per primera vegada.

Jo, que m’hi vaig trobar, no puc sinó lloar aquest objectiu de difondre la poètica estellesiana i, així, el país que aquesta recorre. O que recorre aquesta.

Haurien d’aprendre-hi els nostres mals governants que fer conéixer l’edifici immens que és l’obra d’Estellés és un exercici d’autoestima i d’afirmació i fóra també una efectiva i honrosa promoció internacional…

Com a Sif,  la llum de L’inventari clement de Gandia, m’ha enlluernat. Com la primera vegada. I Educadament, Misser Mascó, 17 especialment. Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà afirmen en el pròleg del poemari d’Edicions 96, que hi ha el poeta més brillant, el primer esclat del Llibre de meravelles. I així és. Un germen.

I amb aquella broma del temps, també un retrat, que ens arriba ara en una àmfora clara i llisa que conté un tros d’allò més proteic d’una obra que ens fa no poder més, que ens deixa esgotats com la bellesa del mar que no havíem sabut mirar fins que no ens l’ha duta a casa nostra, des de la seua, exhibit en vers.

Hem d’agrair, immensament doncs, als editors, amb l’atenta lectura – i uns discrets colpets o una pressió amical al braç- la cura amb què l’han recuperat i publicat. I, com suggereix Pau Sif, cal fer circular aquest primer Inventari de mà en mà, però no secretament: públicament i a viva veu!

Un, mentrestant, no pot amb la gran alegria

que li ompli tot el cos; amb l’aire que recorre

tota la seua vida, amb la joia de viure,

amb l’alegria d’aigua que té la seua sang

i aquell desig de sempre, de sobte, esdevé,

Centre del Carme. València

d’obscur com era abans, alegre, net, més clar;

i un peca alegrement, peca insensatament.

Una manera bàrbara d’alegrar-se d’haver

nascut: una manera elemental i pura.

Vicent Andrés Estellés, L’inventari clement de Gandia

 

 

Publicat a General | 2 comentaris »

Del fotre.

divendres, 13/07/2012

Refotudament productiu.

Publicat a General | 1 comentari »

Fem com Joan Fuster

dijous, 21/06/2012

El fet de tindre el diari en paper és més aviat cosa de cert fetitxisme, recialles d’hàbits d’algú que ja no és tan i tan i tan jove com quan va descobrir Joan Fuster. A la Universitat de València, a les aules de Filologia Catalana.

Joan Fuster, que mesurava el món des de l’home que era, que no va reclamar cap altra autoritat que la d’haver-se apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del seu poble.

Lector infatigable i encuriosit, escèptic, culte, rigorós i desacomplexat; atent, meticulós, lúcid. Revelador.

Escriptor immens.

Intel·lectual valencià.

Home lliure, perquè s’hi va fer i exercia aquesta llibertat des de la provisonalitat de qualsevol certesa, des del compromís cívic i des de la coherència moral.

Així, a propòsit de la notícia d’aquest homenatge que hui li ret l’ARA -per cert, busqueu-ne de similars als periòdics que de sempre tots els valencians podem comprar  a tots els quioscos del país-  hi he pensat aquests últims dies.

Ara bé, ahir també hi pensava per alguna cosa de ben diferent i no directament relacionada. Té a veure amb dues persones la capacitat d’anàlisi i el treball de les quals em sembla remarcable: Vicent Baydal i Francesc Miralles. Hi trobe, també, dues mirades rigoroses, compromeses amb el país i, sovint, poc complaents.

Despús-ahir, el primer va denunciar el fet: una cervesera havia posat en marxa una campanya publicitària poc afalagadora amb la llengua dels valencians -no hi entraré ara, tot i que probablement el cas és tan greu com la possibilitat que en aquell estudi ni es recordaren del valencià (un idioma diferent del castellà) quan es felicitaven per la pensada: valencia-nano! Siga com vulga, a partir d’ací, com explica el mateix Baydal, a Twitter es va crear un corrent de protesta i de manifestació pública de la incomoditat de molts usuaris i consumidors potencials i reals, que ha fet que l’empresa retire la campanya, cosa que, si més no, demostra respecte pels sentiments d’aquest col·lectiu i, òbviament, preocupació pel propi benefici.

Així doncs, tingem-ho clar: com a pràctica de lobby ha estat reeixida…

El segon, ahir, reaccionava davant la banalitat del discurs i de la inacció de l’oposició valenciana, i ho feia amb la intensitat de qui s’hi sent lligat a allò que analitza per la preocupació i la voluntat,  i, és clar, emprava aquest botó (retòric) de mostra -tampoc no hi entraré ara, tot i que hi compartesc plenament la frustració.

És, sobretot, la reacció tan intransigent, sectària, i gens oberta a aquell dubte metòdic tan fusterià que he trobat xarxa amunt i avall davant d’aquestes anàlisis, especialment de la de Miralles, per part de qui té l’obligació del diàleg i de la búsqueda d’entesa entre tots els individus del seu poble, allò que m’ha dut també a Joan Fuster, o, més aviat, a una reflexió que intuesc deu haver-se fet sovint abans: és només en la memòria i en el discurs que tants el reivindiquen? Que no és hora ja -perquè sinó no ho serà mai!- que a tots ens en moga l’actitud i l’acció?

Les idees -les seues, les nostres-, sobretot, valencians, discutim-les plegats!

A la manera de Joan Fuster, això sí.

Publicat a General | 1 comentari »

Crònica especial #Trobades12

diumenge, 13/05/2012

Si més no, perquè no hi sóc, que ja no m’espere a Benimaclet…

Em trobe a Alacant, mentre a València milers, milers, milers i milers de ciutadans són al carrer en la Trobada d’Escoles en Valencià, la que en fa 25. I sols és una de tantes i de tan multitudinàries que, com d’habitud, s’han celebrat enguany arreu del país.

Les trobades són una festa: una gran manifestació i la històrica reivindicació cíviques; són aparador de la faena que fem a les aules, són esforç i convenciment, alegria i tenacitat; són un vot de futur, són un reconeixement i tot de coneixences, són un marxem plegats, són una gran institució sense descrèdit… I són, ara més que mai, una litúrgica celebració de força i de poder;  valencians -sobretot-, tots a una veu: visca (l’)Escola Valenciana!

 

Publicat a General | Deixa-hi un comentari

#aPARAULAm

dimecres, 9/05/2012

Dins dels actes de commemoració del centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, aquesta nova festa de la catosfera organitzada per Víctor Pàmies. Dins d’aquest homenatge, la meua petitíssima contribució: Fillol-a

 

Publicat a General | 2 comentaris »

Si com l’infant que sap pel carrer seu prou bé anar…

diumenge, 6/05/2012

#tiocucandtweets al Casal Popular Tio Cuc d'#Alacant 04/05/12

En cloure la darrera Jornada de Sociolingüística d’Alcoi, Jordi Tormo, regidor de política lingüística de la vila, va glossar una afirmació del geògraf Jordi Borja, que no he sabut haver ni sé tampoc contextualitzar ara en aquell discurs, però que em va colpir com sovint ho fan certes obvietats i que, per causa d’aquell impacte i de la urbanitat d’aquests dies, l’he poguda recuperar del quadern on la vaig desar: La ciutat és gent al carrer.

A les ciutats -viles, pobles i ermitatges-, les persones no poden sinó relacionar-se per viure-hi plenament, i això implica poder-ho fer des de l’autenticitat de ser qui s’és o de ser qui es vol ser. Tanmateix, això, massa vegades, no és possible.

Hi ha la circumstància social, que genera tota mena d’improbabilitats i d’exclusions; hi ha, imbricada amb aquesta -o paral·lela, o als antípodes-, la pertinença a un grup*, l’origen, que també en generen de tota classe. Fins i tot inconscientment i a desgrat nostre som classistes i som racistes.

Hi ha, a més, molts altres factors, planificats o no, que poden arribar a fer hostil una ciutat. En aquesta línia, el ventall de possibilitats i la combinatòria d’aquestes en la realitat de cada individu per no viure de manera confortable en una urbs és ben ampli,  i afecta, per tant i com més va més i més persones.

La bellesa d’una ciutat enlluerna qui la visita i acompanya el ciutadà. Ara bé, són les relacions -i entenc també la cultura com una gran celebració, com un fruit, d’aquests intercanvis- que hi fan, les que hi arrelen l’un i l’altre, les que els agombolen en el seu periple vital i les que els acullen i els són llar.

Encara no fa dos anys que visc a Alacant; ben mirat, encara no en fa un. Des del primer dia, hi ha hagut qui m’ha obert la porta -que ja m’esperava!- encara que per a mi la ciutat era un desert, una selva, un oceà, un laberint, un nou lloc al qual no havia elegit anar i on em costava reflectir-me…

Durant aquest temps, és ver que he fet via i  no hi he callat per raó de llengua malgrat que gairebé tot hi convida, o m’hi convida(va) -que això que (des d’aquests dos últims paràgrafs) explique ja és casa meua! No obstant això, la sensació de solitud, d’estranyament, de no pertinença social ha estat pregona.

Altrament i menys entranyadament hi ha aquesta reflexió sobre la problemàtica actual de la visibilitat de la llengua catalana a Alacant, una anàlisi més encertada que no la que jo ara sé fer. Es tracta, pense, d’un text fundacional. Aquesta Proposta per a la creació d’un nou espai en valencià a la ciutat d’Alacant és ara una realitat: el Casal Popular Tio Cuc, un col·lectiu que està fent molta i molt bona faena de normalització i de dinamització cultural a la ciutat.

Com s’hi explica, no són els únics: hi ha l’activitat de la delegació de l’IEC i part de l’agenda cultural de la Universitat d’Alacant, hi ha el treball de La Cívica, i les iniciatives d’un bon grapat, sobretot, de docents… Són, això sí, -ho diu una dona jove- gent molt jove i gent molt i molt jove, independents i autogestionats, amb un propòsit ben definit, i amb estratègia i tenacitat per a fer aquesta efectiva. Són de l’alegria i són de la lluita.

Són gent al carrer.

Divendres ens vam aplegar al Casal per pensar -i piular- com aprofitar una xarxa social, Twitter, per a fer visibles relacions ja existents entre qui a Alacant treballa per la normalitat de la llengua i la cultura del país, i per generar-ne i vertebrar-ne de noves que multipliquen projectes i resultats.

Per a mi va estar una sort participar-hi i amb aquella companyia ensenyar-me un xic més pels carrers d’aquesta gran ciutat bé anar. Agraïda!

*Ja em disculpareu però no he sabut trobar per complementar el nom cap adjectiu que no siga obscenament imprecís.

 

Publicat a General | Deixa-hi un comentari

Fora mida (1707-?)

dimecres, 25/04/2012

La fotografia mostra part dels processos notarials que es conserven a l’Arxiu d’Oriola. Concretament, al prestatge de dalt, n’hi ha, ben ordenats, de l’any 1707.

Com s’hi veu, fins i tot la mida de l’enquadernació es va veure afectada per la nova planta: de la mida catalana a la mida de Castella. La manifestació de la cosa no és la cosa en si, però, sens dubte, la fa visible i hi dóna una determinada entitat formal.

Si estem ací, se’ns ha de veure. També, i sobretot!, amb les formes de cada dia.

Vull dir,

(Aquest apunt és una revisió i una glossa d’aquest altre, publicat el 25/04/2007)

Publicat a General | Deixa-hi un comentari

La vellea

dissabte, 14/04/2012

Una manera -jovial, jocosa, jovenívola- d’avançar-se a un escenari: la de qui no n’enfila el seu sinó que, fent facècia de les febleses de la contemporaneïtat, suggereix el refotut esdevenir d’altri.

M’han descobert aquests dies una corprenedora evocació de la vellesa d’algú estimat: la de la pròpia àvia -he volgut fantasiar- que fan E. Crusats, J. Casadesús i  J. Torrents, això és, La iaia, en Ella cus.  Hi han brodat emoció amb els fils d’allò que hom, des de la modernitat que pensa viure, reconeix: peces que  pengen avall fins els mitjons del present, o, fins i tot, d’alguns passats.

Amb aquest punt, he recordat la mare de Raimon al carrer Blanc, i aquella altra, espriuana, del carrer de l’Om…

La  vellesa com l’hem coneguda, com l’hem literaturitzada, com n’hem fet tòpic…

Encara no sé la de la mare i, des d’aqueixa perspectiva -o des d’una de més circumstancial i de moda; o des de…-, sovint n’he venturada la meua. Reconec encara, que, de vegades, escodrinye de certes finestres estant les dones grans que van amunt i avall per la vorera del davant…

D’aquella manera que tot ho pense en relació amb alguna altra cosa -que fins ara no ha coincidit mai amb els plans de pensions-, tot són, doncs, records, tot són imatges, tot són relats quan me les prove d’explicar.

Malgrat la trama de les velles aranyes al seu niu, no clisse cap perill social en les continues passes d’aquestes persones. Com més va més trobe, però, que és la societat que som la que els és amenaça i, fins i tot, condemna.

És hora de respondre-hi, i ho sabem, si volem ser com la seua iaia: caminar sense bastó, sense pressa per viure, fer un menjar deliciós…

Tan mortals com som, potser, haurem de començar fent un vot a Atena.

 

Publicat a General | 2 comentaris »

L’alegria de l’alliberament

dilluns, 9/04/2012

El Saler. Pasqua 2012

Al país de la meua vida adulta, aquests dies, he recreat una infantesa que no tinc clar -i tant m’és- si vaig viure, però que, d’aleshores ençà, he cobejat perquè és i ha estat sempre present i record en la vida de tants dels meus, de vós altres. Perquè em naix (re)suscitar-la. Fer-ne Ítaca de la pròpia maduresa; fer-la de nós altres, projectar-la endavant i oferir-la als nous -ben trobats, ben vinguts.

M’he arrecerat sota pins banyats en sal i he enlairat els ulls als catxirulos del llac i de la platja veïns. Confosos amb l’ocellada, ens han acompanyat la mona, la conversa i les lectures, d’entre les quals aquest carpe diem de Sebastià Alzamora.

Indefectiblement vinculada a tradicions religioses trobe la paraula Pasqua en l’Alcover-Moll. Hi llig que era el mot que els hebreus donaven a la commemoració del seu alliberament i posterior eixida d’Egipte; i que, en el cabal lèxic patrimonial català, també fa referència a una festa molt solemne i de gran goig.

Així doncs, jo -seguint devotament la reflexió d’Alzamora-, pense fer-ne molt més que no dos dies. I amb l’alegria de tal decisió em (re)faig avant, una vegada més, al país de les rialles…

I, ara sí, el tuit:

Publicat a General | Deixa-hi un comentari

Admiratori català-valencià-balear

dilluns, 26/03/2012

AVÍS: aquest, potser, serà un apunt excessiu.

I necessita ser començat amb versos del poema IV de la Paràbola i clam de la cosa humana, de Miquel Àngel Riera.

No debades, us dic,

voldria deixar escrit

el nom,

el cognom

i el malnom

d’aquells que han admès l’ofici

tan assenyalat

de conrear el prohibir

su ran nosaltres.

Dissabte 24 de març a la ciutat d’Alcoi es va celebrar la XVII Jornada de Sociolingüística d’Alcoi, amb l’objectiu d’analitzar la presència del valencià al món educatiu en relació amb el plurilingüisme i les seues implicacions en la societat. Ací, ací i ací podreu seguir la piuladissa de la trobada:

Com s’hi pot comprovar, va estar una jornada intensa, molt profitosa, de la qual vull destacar, d’una banda, la idea de l’admiració, que ens hi va proposar Salvador Cardús, com a virtut que ha d’ensenyar-se a exercir a l’escola. Es tracta, segons Cardús, de  recuperar-hi les clàssiques virtuts, anomenades cardinals en la tradició cristiana però que ja es troben en Aristòtil. Consisteix a basar l’escola no sobre valors retòrics sinó sobre el desenvolupament d’aquestes: la fortalesa, això és, la fermesa davant de les dificultats; la temprança, que és la virtut de qui treballa, de qui persevera amb paciència i tenacitat; la prudència, gran virtut dels governants, que permet preveure les conseqüències de les nostres obres; i la justícia o capacitat de moderar el propi egoisme i de relacionar-nos amb els altres des de l’admiració, que és, aquesta última, al seu parer, la gran virtut educativa del nostre temps.

Arribat en aquest punt, Salvador Cardús va tancar una magnífica conferència amb la lectura d’un fragment de l’obra de Michel Lacroix sobre França i l’escola francesa ben aplicable a la nostra i al nostre país: si no volem degenerar fins a la total desaparició, l’escola ha de saber transmetre la cadena admirativa que lliga la societat actual amb el seu passat.

D’altra banda, vull remarcar algunes idees apuntades per Albert Dasí durant la seua participació en la sessió del matí i ja a les posteriors nits reflexives de Twitter:
Aquestes:

I aquesta:

Els mitjans, és cert, ignoren aquestes realitats -en podrem dir, doncs, els nostres mitjans? Però l’escola no pot obviar-les si realment vol ser una escola com la que ens va moure a continuar treballant Salvador Cardús. Una escola que situe algú com Jaume Bonet en la línia de tants altres que han decidit davallar al fons de lentes hores per salvar una tradició cultural prestigiosa i de sentit, arrelada en el passat. I de futur.

El multilingüisme no és un valor, és una realitat. I a casa nostra hi ha noms, cognoms i malnoms que no volen que aquesta siga una realitat pacífica. I aquest és un tema, com la decisió de Jaume Bonet, que no ens hem de llevar del cap, que l’hem de dur al cor i que hem de portar, també, a l’escola.

Perquè en la figura d’aquest mestre jubilat fins hui mateix en vaga de fam per la normalitat de la llengua catalana hi ha l’exercici conscient d’aquelles quatre virtuts aristotèliques i hi ha una baula més de la nostra cadena d’admiració. L’admiració cap a la llengua pròpia, cap a la pròpia cultura, i cap al país, que han sostingut el senyor Bonet en el seu treball,  i l’admiració que, si encara nosaltres no hi sentíem de manera fèrria, un exemple com aquest ens hi ha de ben lligar.

A desgrat de Joan Fuster, haurem de concloure que, aquesta vegada, admirem perquè comprenem. I fer comprendre i fer actuar és una de les tasques de l’escola per tal de -novament amb versos de Riera- no haver d’ensenyar als nostres fills/ i tornar a practicar nosaltres/ les antigues arts de la maledicció.

Publicat a General | 1 comentari »

  2. 1
  3. 2