Opinió

El dijous 1 de març, es va presentar a Alacant el documental Una llengua que camina , dirigit per Amanda Gascó. L’acte, que va comptar amb la participació de Mar Iglesias, una de les protagonistes, l’havia organitzat La Cívica, i va aplegar, a la Seu de la Universitat d’Alacant, un bon nombre de persones.

Com molts dels assitents, ja havia vist aquest treball amb anterioritat -bondats del 2.0-, tanmateix, em va agradar haver-ne acudit a la presentació, sobretot, per l’intercanvi d’idees posterior.

Jordi Davó, El Gran Duc, era entre el públic, i en el seu parlament, entre d’altres qüestions, com ara com l’havia colpit la constatació d’un dels voluntaris que apareixen al curt del fet d’haver-se sentit mogut a assumir  tasques de normalització lingüística que  no acompleix cap govern valencià, va destacar una afirmació de Dariana Groza.

Després d’ #unallenguaquecamina des del públic es pondera una frase de D. Groza com a gran eslògan seductor: El valencià et canviarà la vida

— Laura Santacruz (@lalectora) March 1, 2012

Inferesc -de les seues reflexions en el documental-, que Groza fa referència al fet que aprendre català i vincular-se’n a la promoció social l’ha enriquida intel·lectualment, però, sobretot, humana, en el sentit que li ha permés conéixer tot un món de persones que vetlen pels drets (lingüístics) dels ciutadans del país, i li ha obert portes professionals i d’apoderament personal.

Ja he explicat en altre jo que sé d’aquest procés i d’aquest compromís, al qual no hagués arribat -per tant, per sempre més la defensaré- sense la lògica imposició institucional d’una llengua que es volia -o s’hi feia veure- viva i culta -a la categoria i lloc que es mereix, en termes de  la LUEV.

És per a això que serveixen les polítiques lingüístiques. Perquè les llengües que no s’imposen s’exterminen. I una política d’erradicació lingüística allò que veritablement ataca és la dignitat dels ciutadans, perquè els nega els drets.

En aquest sentit, Susanna Pardines i Nathalie Torres en  La política lingüística al País Valencià. Del conflicte a la gestió responsable,  publicat per la Fundació Nexe, afirmen que la situació sociolingüística valenciana obliga a plantejar la normalització del català com

…una qüestió de cohesió social, ja que, èticament, una política lingüística ha de garantir el benestar de les persones i actuar com a potent factor de cohesió social. Per això, els poders públics haurien de practicar el principi de subsidiarietat i fer de la llengua pròpia dels valencians la llengua de comunicació amb la ciutadania però també la llengua d’integració social.

En conseqüència,

Qualsevol valencianoparlant s’hauria de poder sentir més còmode parlant valencià i aquest benestar que, inicialment, seria individual comportaria l’augment de la presència social del valencià, de manera que acabaria esdevenint un factor de benestar col·lectiu.

Tanmateix, la realitat, ja ho sabem, i les autores ho diseccionen amb precisió, no és aquesta, sinó que, com expliquen en la introducció de l‘informe-proposta, obeeix a un raonament pervers vinculat a la idea d’imposició lingüística

En efecte, la desigualtat lingüística hauria de remoure consciències, talment com les remou la desigualtat de qualsevol altre ordre, però sembla que en aquest àmbit, la societat -la nostra societat- estiga adormida i que haja perdut la capacitat crítica per a veure que, darrere aquesta desigualtat, s’hi amaga la discriminació d’una part considerable dels individus que la componen. Per contra, qualsevol actuació encaminada a reparar-ne el greuge és percebuda com un atac a la pau social i una incitació a la confrontació. I és així com la lluita de les comunitats lingüístiques que han estat històricament discriminades, com la nostra, és interpretada com una acció retrògrada.

Indubtablement, treballs com el d’Amanda Gascó, que reflecteix reeixidament el de tota una comunitat, com el de tants voluntaris i com el de tants i tants altres ciutadans, miren de desmuntar aquesta argumentació fal·laç; de suplir aqueixa política que, per a ser veritablement efectiva, com postulen Pardines i Torres, hauria de basar-se en la transversalitat i en la cohesió social, i hauria de ser duta a terme pels poders públics, des d’una planificació que garantís el benestar, la dignitat, de cada ciutadà.

Els plans del partit que governa són ben bé uns altres; la nostra és, doncs -i, de moment- una política de regència.

Entrada publicada a General el diumenge, 4/03/2012 a les 12:24.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.