#tiocucandtweets al Casal Popular Tio Cuc d'#Alacant 04/05/12
En cloure la darrera Jornada de Sociolingüística d’Alcoi, Jordi Tormo, regidor de política lingüística de la vila, va glossar una afirmació del geògraf Jordi Borja, que no he sabut haver ni sé tampoc contextualitzar ara en aquell discurs, però que em va colpir com sovint ho fan certes obvietats i que, per causa d’aquell impacte i de la urbanitat d’aquests dies, l’he poguda recuperar del quadern on la vaig desar: La ciutat és gent al carrer.
A les ciutats -viles, pobles i ermitatges-, les persones no poden sinó relacionar-se per viure-hi plenament, i això implica poder-ho fer des de l’autenticitat de ser qui s’és o de ser qui es vol ser. Tanmateix, això, massa vegades, no és possible.
Hi ha la circumstància social, que genera tota mena d’improbabilitats i d’exclusions; hi ha, imbricada amb aquesta -o paral·lela, o als antípodes-, la pertinença a un grup*, l’origen, que també en generen de tota classe. Fins i tot inconscientment i a desgrat nostre som classistes i som racistes.
Hi ha, a més, molts altres factors, planificats o no, que poden arribar a fer hostil una ciutat. En aquesta línia, el ventall de possibilitats i la combinatòria d’aquestes en la realitat de cada individu per no viure de manera confortable en una urbs és ben ampli, i afecta, per tant i com més va més i més persones.
La bellesa d’una ciutat enlluerna qui la visita i acompanya el ciutadà. Ara bé, són les relacions -i entenc també la cultura com una gran celebració, com un fruit, d’aquests intercanvis- que hi fan, les que hi arrelen l’un i l’altre, les que els agombolen en el seu periple vital i les que els acullen i els són llar.
Encara no fa dos anys que visc a Alacant; ben mirat, encara no en fa un. Des del primer dia, hi ha hagut qui m’ha obert la porta -que ja m’esperava!- encara que per a mi la ciutat era un desert, una selva, un oceà, un laberint, un nou lloc al qual no havia elegit anar i on em costava reflectir-me…
Durant aquest temps, és ver que he fet via i no hi he callat per raó de llengua malgrat que gairebé tot hi convida, o m’hi convida(va) -que això que (des d’aquests dos últims paràgrafs) explique ja és casa meua! No obstant això, la sensació de solitud, d’estranyament, de no pertinença social ha estat pregona.
Altrament i menys entranyadament hi ha aquesta reflexió sobre la problemàtica actual de la visibilitat de la llengua catalana a Alacant, una anàlisi més encertada que no la que jo ara sé fer. Es tracta, pense, d’un text fundacional. Aquesta Proposta per a la creació d’un nou espai en valencià a la ciutat d’Alacant és ara una realitat: el Casal Popular Tio Cuc, un col·lectiu que està fent molta i molt bona faena de normalització i de dinamització cultural a la ciutat.
Com s’hi explica, no són els únics: hi ha l’activitat de la delegació de l’IEC i part de l’agenda cultural de la Universitat d’Alacant, hi ha el treball de La Cívica, i les iniciatives d’un bon grapat, sobretot, de docents… Són, això sí, -ho diu una dona jove- gent molt jove i gent molt i molt jove, independents i autogestionats, amb un propòsit ben definit, i amb estratègia i tenacitat per a fer aquesta efectiva. Són de l’alegria i són de la lluita.
Són gent al carrer.
Divendres ens vam aplegar al Casal per pensar -i piular- com aprofitar una xarxa social, Twitter, per a fer visibles relacions ja existents entre qui a Alacant treballa per la normalitat de la llengua i la cultura del país, i per generar-ne i vertebrar-ne de noves que multipliquen projectes i resultats.
Una meua mirada de Twitter. Taller al .@TioCuc ht.ly/aHS3v #tiocucandtweets #tiocuc #Alacant
— Laura Santacruz (@lalectora) May 4, 2012
Per a mi va estar una sort participar-hi i amb aquella companyia ensenyar-me un xic més pels carrers d’aquesta gran ciutat bé anar. Agraïda!
*Ja em disculpareu però no he sabut trobar per complementar el nom cap adjectiu que no siga obscenament imprecís.
Laura Santacruz va nàixer a València el 1975. És llicenciada en Filologia Catalana i professora d’Ensenyament Secundari. Ara, viu a Alacant.