Opinió

Mamá, cómprame mañana el @diariARA que está dedicado a un gran escritor valenciano y me interesa mucho. Besos #elssmsdelaintimitat #Alacant

— Laura Santacruz (@lalectora) June 20, 2012

El fet de tindre el diari en paper és més aviat cosa de cert fetitxisme, recialles d’hàbits d’algú que ja no és tan i tan i tan jove com quan va descobrir Joan Fuster. A la Universitat de València, a les aules de Filologia Catalana.

Joan Fuster, que mesurava el món des de l’home que era, que no va reclamar cap altra autoritat que la d’haver-se apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del seu poble.

Lector infatigable i encuriosit, escèptic, culte, rigorós i desacomplexat; atent, meticulós, lúcid. Revelador.

Escriptor immens.

Intel·lectual valencià.

Home lliure, perquè s’hi va fer i exercia aquesta llibertat des de la provisonalitat de qualsevol certesa, des del compromís cívic i des de la coherència moral.

Així, a propòsit de la notícia d’aquest homenatge que hui li ret l’ARA -per cert, busqueu-ne de similars als periòdics que de sempre tots els valencians podem comprar  a tots els quioscos del país-  hi he pensat aquests últims dies.

Ara bé, ahir també hi pensava per alguna cosa de ben diferent i no directament relacionada. Té a veure amb dues persones la capacitat d’anàlisi i el treball de les quals em sembla remarcable: Vicent Baydal i Francesc Miralles. Hi trobe, també, dues mirades rigoroses, compromeses amb el país i, sovint, poc complaents.

Despús-ahir, el primer va denunciar el fet: una cervesera havia posat en marxa una campanya publicitària poc afalagadora amb la llengua dels valencians -no hi entraré ara, tot i que probablement el cas és tan greu com la possibilitat que en aquell estudi ni es recordaren del valencià (un idioma diferent del castellà) quan es felicitaven per la pensada: valencia-nano! Siga com vulga, a partir d’ací, com explica el mateix Baydal, a Twitter es va crear un corrent de protesta i de manifestació pública de la incomoditat de molts usuaris i consumidors potencials i reals, que ha fet que l’empresa retire la campanya, cosa que, si més no, demostra respecte pels sentiments d’aquest col·lectiu i, òbviament, preocupació pel propi benefici.

Així doncs, tingem-ho clar: com a pràctica de lobby ha estat reeixida…

El segon, ahir, reaccionava davant la banalitat del discurs i de la inacció de l’oposició valenciana, i ho feia amb la intensitat de qui s’hi sent lligat a allò que analitza per la preocupació i la voluntat,  i, és clar, emprava aquest botó (retòric) de mostra -tampoc no hi entraré ara, tot i que hi compartesc plenament la frustració.

És, sobretot, la reacció tan intransigent, sectària, i gens oberta a aquell dubte metòdic tan fusterià que he trobat xarxa amunt i avall davant d’aquestes anàlisis, especialment de la de Miralles, per part de qui té l’obligació del diàleg i de la búsqueda d’entesa entre tots els individus del seu poble, allò que m’ha dut també a Joan Fuster, o, més aviat, a una reflexió que intuesc deu haver-se fet sovint abans: és només en la memòria i en el discurs que tants el reivindiquen? Que no és hora ja -perquè sinó no ho serà mai!- que a tots ens en moga l’actitud i l’acció?

Les idees -les seues, les nostres-, sobretot, valencians, discutim-les plegats!

A la manera de Joan Fuster, això sí.

Entrada publicada a General el dijous, 21/06/2012 a les 1:06.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.