Quan la salut no és un dret

dimecres, 26/03/2014

Ahir al vespre el meu cunyat va tenir un atac de cor massiu a OR Tambo, l’aeroport de Johannesburg. En començar la RCP allà mateix, els va faltar temps per marcar el darrer número del seu mòbil, que per sort era família. Va començar aleshores una cursa per localitzar el número de la seva assegurança privada. Fins que no vam poder comunicar-los això, no van traslladar-lo a l’hospital. Ara ja operat i a l’UCI, haurem d’esperar per saber si hi ha hagut dany cerebral i si n’hi ha, quin n’és l’abast. Sabrem el preu que vam pagar, a més dels diners que paga ell cada mes, per no tenir el número a l’abast, i quant tram de teixit miocardíac i cerebral va quedar afectat cada minut que va passar fins que no vam contactar el seu metge i aquest va córrer a la farmàcia per demanar l’expedient del meu cunyat. Allà compra ell els medicaments i on van trobar finalment al sistema les dades de l’assegurança mèdica.

Sud-àfrica, com també els EUA, intenta des de fa uns anys introduir un sistema de sanitat pública més gran i també racionalitzar el sector privat de la medicina, on s’estan comentent enormes abusos. Els preus s’inflen i la gent paga per després no rebre l’atenció mèdica quan la necessiten. Però el sector privat, que amb els anys ha guanyat influència i pes, està en peu de guerra. No serà gens fàcil recuperar el terreny que han guanyat ja. I els abusos continuen. Continuo amb dos exemples més, ara que estic en calent…

La meva neboda, una nena ben sana de 10 anys, fa nit a l’hospital (privat) cada vegada que necessita una prova mèdica. Ara fa un mes va rebre un cop al colze i, de portar el braç immobilitzat, les cervicals li molestaven. La van fer ingressar per així poder tirar de l’assegurança mèdica (que en el seu cas, com en el meu, només cobreix proves per a les que el client, que no pacient, estigui hospitalitzat) i així fer-li la prova. La petita va passar una nit ben innecessària a l’hospital i va ocupar un llit que molts altres segur podrien haver necessitat. Bo, no a un hospital privat on no s’ho poden permetre. I d’aquestes nits, n’ha passat unes quantes. El cas és que, com que per cada prova l’hospital reclama de l’assegurança el preu de la prova i el de la “nit d’hotel”, l’assegurança ja s’ha exhaurit. De moment no li cobriran cap més atenció mèdica.

I escombrant encara més a prop de casa, el meu segon part va ser una cesària d’urgències a la setmana 32. Des que vaig arribar a l’hospital aquella nit a corre-cuita amb la placenta esquerdada fins a ser portada al quiròfan una hora més tard, vam viure un infern de nervis i trucades i baralles amb l’administració de l’hospital i de l’assegurança per evitar el meu trasllat a un altre hospital on realitzar la cesària d’emergència. No perquè on érem anessin curts d’equip mèdic, llits o incubadores, sinó perquè l’altre hospital era part de la xarxa d’hospitals de la meva assegurança. Al final no va ser així per la nostra insistència i les amenaces del nostre ginecòleg, un grec de dos metres que va invocar tota la mitologia grega del dret i del revés… i amenaçar amb portar-los a judici. Ara bé, cinc minuts després de néixer el nostre fill, amb un quilet escàs de pes i un cap enorme que va donar més d’un ensurt a l’equip pediàtric, la batalla administrativa va començar de nou. L’assegurança insistia en traslladar al petit a la UCI neonatal de l’altre hospital mentre jo em recuperava al primer hospital. Així que no només els relliscava la nostra salut i vincle emocional sinó que el volien treure de passeig en ambulància, exposant-lo innecessàriament a virus i altres complicacions mèdiques. No se’n van sortir malgrat que van insistir durant dies. Per sort, vam comptar amb la complicitat d’un equip mèdic i humà excel·lent a la UCI neonatal que durant les següents sis setmanes van donar la mateixa resposta a la trucada diària de l’assegurança: no, el pacient no podia ser traslladat ja que suposava un risc innecessari per a la seva dèbil salut.

És per tot això que quan veig que a casa les retallades al sector públic sanitari agafen embranzida, i amb elles augmenten des de fa temps els cants i les odes al sector privat, em surt el cinisme per les orelles. La salut és un dret i mai podrà ser un negoci. I quan és un negoci, aleshores ja no es tractada com un dret. Aleshores esdevé un luxe a l’abast de pocs, els pocs que paguen i entre aquests, els pocs que es planten i llegeixen la lletra petita dels contractes. Per bones intencions que hi hagi al darrera, el sector privat té i tindrà com a objectiu fer diners, i no pas mirar pels drets de la població. Si la sanitat pública, com l’educació, de vegades no funciona, cal posar-hi més atenció i recursos allà on cal. Tinc infinits dubtes que el sector privat (tampoc en la gestió) pugui ser mai la solució. Com deia abans, això ho han descobert ja molts països, entre ells Sud-àfrica, però ara remuntar el camí desfet és una tasca monumental. Ens caldrà desfer a nosaltres també abans d’admetre que ens vam equivocar?

L’efecte Streissand, una lliçó pendent per a en Zuma

dilluns, 30/09/2013

Corria el 2003, quan la Barbra Streissand va interposar una demanda al California Coastal Records Project (CCRP) per envair la seva privacitat. Argumentava la cantant i actriu que l’arxiu online fotogràfic (del CCRP) de tota la línia de costa de Califòrnia incloïa fotos de la seva casa a Malibú. Arrel de la seva demanda, els enllaços a les fotos en qüestió van multiplicar-se i van ser visitades per milers de persones que fins aleshores desconeixien el CCRP, l’arxiu fotogràfic, la casa de Malibú o la mateixa Barbra. Al final el jutge va desestimar la demanda, però el món online ja tenia una expressió més: “l’efecte Streissand”.

A Sud-àfrica, aviat l’efecte rebrà un nou nom, el de Zuma, i és que el president no fa més que donar publicitat a tot artista que gosi criticar-lo. Un dels casos més sonats va ser el del dibuixant Zapiro i la seva representació del president a punt de violar a la justícia amb l’ajuda dels seus aliats polítics. No només ha esdevingut una de les imatges d’en Zapiro més reproduïdes aquí i arreu del món, sinó que a més el president ha perdut la batalla als tribunals.

De nou, un moviment poc hàbil del mateix president o del seu entorn ha fet famosa l’obra Yakhal’inkomo – Black Man’s Cry d’en Ayanda Mabulu, artista de Ciutat del Cap, abans d’inaugurar-se l’exposició de la que formava part aquí a Johannesburg, la FNB Jo’Burg Art Fair 2013. Basada en la massacre de Marikana del 2012, l’obra representa al president amb un gos que ataca a un home sota la insígnia de l’ANC. També hi són representats en Julius Malema, la reina Elizabeth II, etc.

L’obra, per cert, ha retornat a la paret que li corresponia després de l’intens debat i tones de tinta generades. L’amenaça d’en David Goldblatt, famós fotògraf sud-africà, de retirar la seva obra de la fira, sens dubte ha tingut pes en el feliç desenllaç.

Deu ser cert això que diuen que en Zuma no és aficionat a la lectura… De ser lector, sabria com saben la resta d’activistes que van lluitar contra l’Apartheid que la censura provoca sovint l’efecte invers al desitjat. Com diu el meu company, “la llista de llibres de lectura imprescindible era fàcil d’elaborar aleshores: només calia veure quins eren els censurats pel règim.”

D’aquesta llista, n’hi ha un que sempre em provoca una riallada: Black Beauty, un llibre sobre drets dels animals escrit al 1877 per Anna Sewell. El protagonista del llibre és Black Beauty, un cavall. Però això ho devia ignorar el censor sud-africà, que va assumir que el relat tracta del drets de la població negra…

Carta oberta a Sudàfrica per part dels mitjans de comunicació extrangers

dimecres, 17/07/2013

La darrera entrada d’en Mandela a l’hospital em va enganxar recent aterrada a Barcelona, en l’habitual visita estiuenca amb què avis i nets enforteixen vincles. Així que aquesta vegada, a diferència de visites anteriors, Sudàfrica apareix molt més en el meu dia a dia aquí. La meva filla al·lucina, sortim a la tele! En el meu cas, trobo que no em deixa indiferent cap esment al respecte, sigui per part de mitjans de comunicació, sigui de desconeguts, coneguts, amics o família…

Trobo que aquest article del Daily Maverick, però, va molt en la línia del que em remou… El reprodueixo perquè és encara tan vigent com quan el van publicar ara fa 3 setmanes.

Open letter to South Africa from foreign media

The Daily Maverick is happy to publish this letter, addressed to the citizens of an increasingly maudlin South Africa. The contents provide a fine primer on what to expect in the next few days, and how we should behave while those days unfold. Oh, and don’t forget to floss—you’re on TV! By RICHARD POPLAK.

Dear South Africa,

Please get the fuck out of the way.

Wait, that probably came out wrong. Let us explain.

As you may have noted, we’re back! It’s been four long months since the Oscar Pistorius bail hearing thing, and just as we were forgetting just how crappy the Internet connections are in Johannestoria, the Mandela story breaks.

We feel that it is vital locals understand just how big a deal this is for us. In the real world—far away from your sleepy backwater—news works on a 24-hour cycle. That single shot of a hospital with people occasionally going into and out of the front door, while a reporter describes exactly what is happening—at length and in detail? That’s our bread and butter. It’s what we do.

And you need to get out of the way while we do it.

It’s nothing personal. In fact, we couldn’t do this successfully without you. In many cases, our footage is made more compelling by your presence. Specifically, we are fond of small black children praying and/or singing in unison. Equally telegenic are the Aryan ubermensch blonde kids also praying/singing, who help underscore the theme that Mandela united people of all races under a Rainbow umbrella.

Also very important, thematically speaking, are Mandela’s successors. We very much like the idea that your ex-president was “one of a kind”, and that despite his best efforts, the current batch of idiots prove that he was an exceptional presence, sui generis, and we don’t have to worry about someone else like him coming along in Africa ever again. We enjoy your leaders’ bumbling ways, their daft non-sequiturs, the glint of their Beijing-bought Breitlings. That “Vote ANC” truck parked outside the hospital? If that doesn’t speak to moral degeneration of the first order, what does? In other words, this story would lack a tragic arc without Jacob Zuma. May he keep on keeping on.

Then there’s the Mandela’s family. Really, where would we derive our soap operatic undertones if it weren’t for the infighting and the blinged-up brashness of that clan? We love subtly implying that a saint sired a generation of professional shoppers and no-goodnicks. In our biz, we call that “irony”. Makes for great copy.

In fact, we love everything about the country that doesn’t live up to Mandela’s legacy. We will take every opportunity to mention how everything you do flies in the face of everything Mandela would’ve wanted from his people—how you’re basically a nation of under-achieving screw-ups. All of this is fantastic, we thank you profusely for your individual and collective contributions to this essential storyline, and urge you to keep squandering your potential.

But like we said, we’re busy.

We need to be fed, constantly and without respite, big juicy mouthfuls of new information regarding every aspect of the story. Each piece of data, no matter how seemingly trivial or inane, is to us the rich, fatty gravy that we will slather over this one essential fact: the father of your nation is gravely ill, and we’re banking—literally, banking—on his not making it. The geraniums in the hospital planter, beating the chill of winter? Metaphor. Again—no detail too small.

Indeed, you need to brace yourselves. We’re about to engage in the single greatest orgy of industrial-grade mourning porn the world has ever known. Your little country will forever be honoured as the site that made the Princess Diana thing look like a restrained wake for a loathed spinster who perished alone on a desert island. Oh man, this is going to be big.

But that’s then. For the meantime, we need you to behave yourselves. We’re going to be pushy, and we make no apologies for it. This is the news—and news, after all, is the concrete foundation of democracy, a principle Mandela was willing to die for long before he was dying.

Note the solemn tone of our television reports. Ken the funereal passages published in our great papers. At times, the scramble for information may seem like a pursuit entirely free of dignity. But remember that watching a sausage get made can be a grisly process.

We would like to respect the fact that you’re going through a period of great sadness and protracted grieving. But we all need to be grown-ups about this.

So, we ask again, and this time with feeling:

Please. Get the fuck out of the way. DM

La prova del llapis sobreviu, com les males herbes

dimecres, 1/05/2013

Avui la N, la nostra jove veïna filla de mare i pare moçambiquesos, m’ha posat els pèls de punta. Preparàvem llavors de papaia (un dels nous projectes per al desembre: aconseguir fer crèixer un o diversos arbres de papaia amb èxit… diuen que és fàcil, i tenim el clima adequat!), mentre m’explicava les aventures i desventures de ser una de les prefects de l’escola enguany. Entre les aventures, una visita a Magaliesberg al gener en un taller de lideratge. I vet aquí que, allà a Magaliesberg, ella i un parell d’amigues volen visitar el lavabo i un guàrdia blanc, diu ella, situat a la porta dels banys els pregunta per la seva raça. Elles que pensen que és una broma li contesten, i ell pregunta a una de les noies que si li pot fer la prova del llapis… LA PROVA DEL LLAPIS!

[nota: la prova del llapis era una més de les estúpides i humiliants regles amb què el règim de l’Apartheid separava. Si la raça d’una persona “no quedava clara”, la prova definitiva consistia en comprovar si el seu cabell aguantava un llapis. Si l’aguantava, era classificada com a Coloured, amb més drets que una persona classificada Black però menys que una de White. Si el llapis queia, era considerada White.]

Elles, que als seus ingenus 13 anys continuen pensant que és una broma, li ho permeten. I finalment entenen que no hi ha motius per somriure quan l’home conclou que no els és permesa l’entrada. Van a buscar al líder del taller, que les porta a lavabo i, segons entenc, intercanvia paraules poc amigables amb el guàrdia en qüestió, entre elles “són les nostres clients, no ho pots fer pas això”, etc. I a mi em preocupa. Em preocupa que la meva veïna s’hagi quedat amb la història de què com que són clients, no els hi ho poden fer… I em preocupa quan també em subratlla protestant que “és injust perquè no hi havia cap guàrdia així al lavabo de senyors”. Hm.

Fast-forward. Tot just comencem maig. Quan li pregunto que més en sap de tot plegat, em diu que en tornar a l’escola una de les mestres els explica tot el significat de la prova del llapis, i també els diu que protestarà. En sap res més, la N? Nops. I a jutjar per com ho explica, té un embolic ben espès sobre tot el que va passar. Estic jo molt més emprenyada que no pas ella; caram amb el taller de lideratge i caram amb el seguiment de l’escola, que no en fa res i si en fa, no informa ni involucra a les víctimes, perdent així l’oportunitat d’educar-les i enfortir-les.

… Li dic que si mai li torna a passar una cosa semblant, pot proposar llocs on la persona en qüestió es pot posar el llapis i cap d’ells és el cabell. Que té el dret (i el deure!) de demanar nom i cognom de la persona, de fer-ne vídeo o foto amb el mòbil i, sobretot, de protestar a on sigui necessari per tal que son germà no es trobi d’aquí a uns anys en la mateixa situació.

Un cop pelades les llavors, la jove N marxa a casa amb un paper a la mà. He apuntat els nostres telèfons i demanat que pregunti a la mestra. Volem saber que se n’ha fet de la seva protesta. I sobretot, volem que la N ho sàpiga. I confio poder informar de progressos en aquest bloc. En breu.

Captura d'imatge del video Ukuguqula lbatyi (the pencil test) per Kemang Wa Lehulere, South Africa

Els 60 segons de la polèmica

dimarts , 30/04/2013

Aviat m’hauré de replantejar el subtítol d’aquest bloc… portem ben poques entrades (mea culpa… diuen que Johannesburg és una ciutat ràpida, però això és poc… sovint tinc la sensació que un dia aquí és un any a casa, amb la de notícies, històries personals, anècdotes que s’acumulen al final del dia) i tornem a parlar d’en Mandela. Mitjans de comunicació repassen i repassen constantment l’obituari, assegurant que quan arribi el dia D no hi falti el darrer gest d’aquesta icona sud-africana, i família i companys de partit asseguren una darrera foto amb ell, etc. I, mentrestant, tot aquest circ no deixa indiferent a ningú per aquestes contrades.

Cada visita a l’hospital, arrossega un eixam de periodistes i fotògrafs a les portes de la seva residència al barri de Houghton, Johannesburg. Com si es tractés d’uns dies de càmping, els veiem acampar amb el para-sol, els tuppers i la crema de sol atents al mínim moviment mentre fan petar la xerrada. “Cap respecte a la intimitat d’una família que passa per hores baixes”, protesten alguns, mentre altres es justifiquen… “en Madiba és estimat per molts més, i és el nostre deure mantenir-los informats”. També es debat què passarà després, el nostre WHAT moment (What Happens After That moment) tal com, si no em falla la memòria, el definia un tertulià a la radio nacional ara fa unes setmanes. “Això no forma part de la nostra tradició africana”, protesta una oient, “no parlem de la mort de la nostra gent gran”.

I des d’ahir, ja hi tornem a ser. No, no el tenim a l’hospital. Però les imatges d’una recent visita d’en Zuma i altres líders de l’ANC on es veu un Mandela fràgil i taciturn, molest per la llum d’un dels flashos de les càmeres amb què li fan fotos, no han deixat a ningú indiferent. Ens hem llevat amb premsa i ràdio traient fum sobre aquests escassos 60 segons de vídeo. I seguint de prop als mitjans, és clar, van el Facebook i Twitter. “Està bé, ANC, ens queda clar que en Madiba pertany a la vostra història i no a la del DA o la Helen Zille (la Democratic Alliance és el principal partit de l’oposició amb la Helen Zille al capdavant). Podeu ara deixar al pobre avi en pau?!”, exclama un dels nostres amics al Facebook. Mentrestant, un altre defensa la visita tot dient “què no és tradició africana la de visitar als nostres avis i pay our respect (ja em perdonareu, em falla la traducció)?”. I continuem “que no ha sacrificat prou aquest home pel país que ara ha de ser utilitzat de moneda política per l’actual govern?”…

Us deixo amb el vídeo, a veure què en penseu…

D’obituaris i llegats: a propòsit de la Maggie i el Nelson

dilluns, 15/04/2013

Si seguiu aquest bloc, haur… bo, si el seguiu, d’entrada: gràcies!

A més, haureu notat que hi ha un salt notable en el temps entre la darrera entrada i aquesta. Les vacances escolars de Setmana Santa (més de dues setmanes aquí) m’han enganxat per sorpresa amb criaturada, més família i altres animals. I també moltes hores de carretera i manta. En definitiva, nombroses històries a la butxaca i poc temps per escriure-les. Des de bruixeria a complicats debats sobre racisme, retalls de biografies pakistaneses, palestines… l’equip de futbol local Catalonia (!), i més i més. Aquest país no s’acaba mai.

I amb tanta teca, parlaré avui de la Margaret Thatcher i el Nelson Mandela?! Doncs sí. La cosa va d’obituaris (també en el cas d’en Mandela, segons la Universal Channel SA a qui ara fa dues setmanes se li va escapar un obituari de l’ex-president sud-africà.. ups!) i de llegats.

En el cas de la Maggie, perquè el seu controvertit llegat no deixa indiferent a ningú, tampoc aquí al sud d’Àfrica. Els programes de ràdio (ja ho he dit aquí, que tot programa de ràdio compta amb la participació dels oients?), la premsa i les xarxes socials no han parat. El mateix vespre de la seva mort, un presentador de la cadena Talk Radio 702 preguntava als oients sobre l’ex primera ministra i el seu paper respecte al règim de l’Apartheid (per a més detall, en Joan ho explica amb molta claredat aquí!) sobre el que “hi havia molta divisió d’opinions”. 30 minuts de trucades més tard, ell mateix arribava a la conclusió que, de divisió d’opinions, cap ni una. Bo, no, una sí: va trucar una britànica tota enfurismada amb la falta de respecte cap a la Thatcher que, segons ella, va ser per al seu país el que en Mandela per Sud-àfrica. (…) Segur que aquesta oient poc s’esperava que dies més tard la “Ding Dong, the Witch is Dead” arribaria a ser la segona cançó més venuda de la setmana…

I parlant de llegats, em consta que també arriben notícies per contrades catalanes de les nombroses entrades i sortides hospitalàries d’en Mandela. No és cap secret que segurament tenim líder en vida per poca estona. En aquest context, la família Mandela fa titulars de nou. Dues de les filles, la Makaziwe i la Zenani Mandela (juntament amb l’ex advocat i amic d’en Mandela, l’Ismail Ayob), han demanat a un tribunal fer fora a en George Bizos, Tokyo Sexwale i Bally Chuene (tres pesos pesats i amics personals d’en Mandela) dels consells d’administració dels dos fons d’inversions (valorats en 1,7 milions de dòlars) creats per gestionar els ingressos de la venda de la petjada de la mà d’en Mandela. Aquesta notícia, juntament amb altres activitats que surten a la llum tres mesos abans del seu 95è aniversari, dibuixen una imatge familiar de corre-cuita per assegurar una bona posició en l’afany de treure el màxim partit possible de l’abast del llegat (vaja, del cognom) de l’avi. I si aquests temes d’herència mai no són bonics de veure en cap família, el cas de la “reialesa” sud-africana no és cap excepció. És més, les conegudes desavinences entre les famílies de la primera, l’Evelyn Mase, i la segona, la Winnie Madikizela, ex-dones d’en Nelson (amb la tercera i actual esposa, la Graça Machel, sovint en el paper de mediadora entre uns i altres…) afegeixen suc al tema.

En aquesta aparatosa cursa, la premsa va plena de projectes: 95 metres de felicitació d’aniversari de Record Guinness, concerts, tornejos de boxa, etc. La recent línia de vins House of Mandela, tampoc exempta de polèmica familiar… Fins i tot un reality show! Des del febrer, la Zaziwe Dlamini-Manaway i la Swati Dlamini, netes d’en Nelson i la Winnie, protagonitzen 30 minuts setmanals de Being Mandela a la televisió nord-americana. Segons elles, es tracta d’ensenyar la nova Sud-àfrica a l’audiència: de la seva vida a Sandton, el suburbi ric de Johannesburg, entre gent guapa i vestida a la moda que dina a restaurants cars… (una nova Sud-àfrica encara a l’abast de pocs). I, de pas, promocionar la seva nova línia de roba “El llarg camí cap a la llibertat” (que pren el nom de la famosa autobiografia de l’avi). Elles diuen que el cognom també és seu i que compten amb el vist-i-plau dels avis. Si ells van lluitar és perquè elles avui poguessin també triar aquest camí en la indústria de l’entreteniment, asseguren.

Tot plegat… food for thought.

Un dia especial i 1000 metres de memòria

dijous, 21/03/2013

Avui 21 de març és festa nacional, Dia dels Drets Humans a Sud-àfrica i Dia Internacional contra el Racisme, coincidint amb la matança de Sharpville.

En el marc del 50è aniversari de la campanya contra els passis que tot ciutadà “no-blanc” (segons el llenguatge del règim de l’Apartheid) havia de portar, on deia si podia ser a un determinat indret i sota quin motiu (feina), el Congrés Pan-africà (PAC segons les sigles en anglès), liderat per en Robert Sobukwe, va organitzar una protesta per al 21 de març de 1960. La idea era deixar els passis a casa, i anar a entregar-se a una comissaria de policia, donat que no portar passi era castigat amb arrest, judici i multa. El Congrés volia així omplir les presons amb milers de persones i forçar una crisi econòmica.

Durant tot el matí, els líders del PAC van anar casa per casa a Sharpville. Al migdia ja eren unes 5000 persones a les portes de la comissaria de Sharpville, cantant cançons de lluita i demanant entregar-se per no portar passi. Al migdia, uns 300 policies van obrir foc contra el grup, matant 69 persones i ferint de gravetat un parell de centenars més.

Aquesta matança va suposar l’arrest d’en Robert Sobukwe (que va passar els següents nou anys empresonat en règim d’aïllament a Robben Island, i set anys més sota arrest domiciliari), renovada pressió internacional contra el règim racista (les imatges d’aquell matí van donar la volta al món) i l’inicia de la lluita armada per part del Congrés Nacional Africà.

Amb l’arribada de la democràcia, el govern va decidir fer-ne festa nacional, com a Dia dels Drets Humans. La jornada, però, és encara recordada per molts com el “dia de Sharpville”, i també el dia dels Herois Anònims.

Un d’aquests herois és en Abu Asvat, el “doctor de la gent”, assassinat a la seva consulta a Soweto el 27 de gener de 1989. Avui hem cel·lebrat el canvi de nom de la carretera que connecta Lenasia i Soweto, que a partir d’ara serà l’Abu Baker Asvat Drive. Més de 500 persones s’han trobat per recordar al doctor, juntament amb la seva vídua i els seus tres fills, i recórrer l’escàs kilòmetre de distància que separa les dues comunitats establertes artificialment pel règim de l’Apartheid.

Ara tinc però certa insolació després de caminar la distància un parell de vegades sota un sol infernal… demà us explico més sobre l’Abu, les seves idees i la seva mort que encara avui roman un episodi ple d’interrogants per a molts. De moment us deixo amb un petit vídeo sobre Sharpville, i m’escapo a buscar una dosi de paracetamol…

Museu de l’Apartheid, parada obligatòria

dimecres, 13/03/2013

Aquest cap de setmana vam visitar, un cop més, el Museu de l’Apartheid. Parada obligatòria per família i amistats que han vingut en el passat, aquesta vegada la visita va ser molt més especial. Vam acompanyar-hi l’oncle Dasoo i la tieta Sally, exiliats a Londres al 1964 i que als seus 80 anys encara no havien trepitjat el museu. Propers al partit comunista i també al Congrés Nacional Africà (l’ANC), casa seva havia estat sovint sala de reunions entre en Mandela i altres líders de la lluita contra l’Apartheid. Emocionats, no van deixar d’afegir detalls i assenyalar errors en algunes de les informacions del museu. Un altre dia us els presento, però avui us vull parlar de les seccions del museu que m’agraden especialment.

D’entrada, la visita a la família més antiga que em conec: la senyora Ples (Plesianthropus transvaalensis per als desconeguts), que ben oportunament em recorda que no he fet sinó tornar als orígens, a l’Àfrica.

Un cop saludada la parentela, una altra de les meves seccions preferides: l’art mural que ens queda per part dels Sans de la tràgica arribada dels primers europeus. Les imatges parlen per si soles.

Ja dins del museu, ens trobem amb l’exposició principal i, a mà dreta, una petita exposició dedicada a en Mandela, els seus orígens, la progressiva implicació en la política, el pas per les diferents presons i la sortida i únics quatre anys com a president de la nova democràcia. Aquí se suma tota la mobilització al voltant del seu alliberament, que comença anys després que en Mandela sigui a la presó i el seu nom hagi estat oblidat per molts. És així que, quan l’ANC pren la decisió de fer-lo el cap visible de la lluita (en aquest país i aleshores, 100 persones més podien haver estat en “Mandela” amb els mateixos o més anys a presó, el carisma, etc. hi ha qui parla d’en Govan Mbeki, per posar un exemple), fa tants anys que no hi ha imatges d’ell, que ni tan sols els amics propers saben quina pinta té. Això explica que algunes de les samarretes de la campanya “Free Nelson Mandela” presentin una imatge d’un senyor que poc té a veure amb en líder en qüestió. De fet, poc abans del seu alliberament el febrer del 1990, la cadena de televisió americana CBS encarrega a l’artista Reshada Crouse un retrat per a un documental que preparaven abans del seu alliberament. El repte: retratar en Mandela 26 anys més tard. Interessant, no?

I deixant enrere l’exposició d’en Madiba, entrem ja en la part principal del museu que ens presenta els orígens de Johannesburg, del règim de l’Apartheid, la lluita contra el règim i l’arribada de la democràcia. Aquí sempre m’aturo a la secció del moviment internacional contra el règim… imatges com la d’aquest pòster que demana el boicot a l’equip de criquet sud-africà mai deixen de posar-me els pèls de punta. Precisament sobre aquest moviment internacional contra l’Apartheid, la Connie Field va dirigir una sèrie documental de set episodis sensacional, Have you heard from Johannesburg?, amb entrevistes actuals als líders d’aquelles protestes als diferents països (Gran Bretanya, Holanda, Nova Zelanda…) i valuoses imatges d’arxiu. Us deixo amb un resum del capítol sobre el boicot als equips esportius sud-africans, Fair Play

La congelació també mata

dijous, 7/03/2013

Tenia preparada una primera entrada per a aquest bloc. Però arrel dels darrers esdeveniments, és a dir, les morts de la Reeva Steenkamp i d’en Mido Macia a mans de l’Oscar Pistorius i de la policia, respectivament, sembla que no és la millor manera de començar. Tampoc vull començar amb aquests dos casos… al cap i a la fi, aniran per llarg i ja han estat prou coberts per la premsa. Ara bé, precisament aquesta cobertura (ara penso sobretot en l’article del Time Magazine, que ha posat uns quants pèls de punta per aquestes contrades) em retorna a la direcció de la meva entrada original, que parlava dels estereotips amb què sovint pensem en l’Àfrica, que potser no són del tot mentida, però són incomplets i donen una visió molt distorsionada del continent. Un mal punt de partida, en definitiva.

Una imatge que em sembla difereix poc d’aquella tan condescendent oferta pel Band Aid del 1984 (aquella famosa cançó “I ja saben que és Nadal?”, que buscava recaptar fons per resoldre la fam a Etiòpia):

Where nothing ever grows
No rain or rivers flow

Do they know it’s christmas time at all?

Here’s to you
Raise your glass for everyone
Here’s to them
Underneath that burning sun

Do they know it’s christmas time at all?

Feed the world
Feed the world
Feed the world
Let them know it’s christmas time and
Feed the world

De debò? “Allà on res mai creix, i no hi ha pluja ni rius. Alimentem el món…” Sovint em trobo que la mateixa visió predomina 30 anys més tard.

És en aquest context que, a finals de l’any passat, arriba la genial parodia feta per la Norwegian Students’ and Academics’ International Assistance Fund (SAIH), un fons fundat al 1961 amb l’objectiu de donar suport al moviment contra l’apartheid a Sud-àfrica. Tal com expliquen ells mateixos, malgrat que Noruega és un país amb un clima fred, als noruecs els posaria molt nerviosos si només se’ls conegués per això. D’aquí que, amb un equip d’actors i altres col·laboradors sud-africans, la SAIH va produir aquesta fantàstica rèplica d’aquell Band Aid. Ara bé, amb un gir, aquesta vegada es tracta d’una campanya promoguda per africans per recollir radiadors per a Noruega. No us perdeu la lletra, és sensacional (i hi trobareu la raó del títol d’aquesta entrada!). Amb ella i amb la promesa de no deixar que se m’escapi ni un sol estereotip en aquestes particulars Memòries d’Àfrica (…) en aquest bloc, m’acomiado fins a la propera entrada!