Museu de l’Apartheid, parada obligatòria

Aquest cap de setmana vam visitar, un cop més, el Museu de l’Apartheid. Parada obligatòria per família i amistats que han vingut en el passat, aquesta vegada la visita va ser molt més especial. Vam acompanyar-hi l’oncle Dasoo i la tieta Sally, exiliats a Londres al 1964 i que als seus 80 anys encara no havien trepitjat el museu. Propers al partit comunista i també al Congrés Nacional Africà (l’ANC), casa seva havia estat sovint sala de reunions entre en Mandela i altres líders de la lluita contra l’Apartheid. Emocionats, no van deixar d’afegir detalls i assenyalar errors en algunes de les informacions del museu. Un altre dia us els presento, però avui us vull parlar de les seccions del museu que m’agraden especialment.

D’entrada, la visita a la família més antiga que em conec: la senyora Ples (Plesianthropus transvaalensis per als desconeguts), que ben oportunament em recorda que no he fet sinó tornar als orígens, a l’Àfrica.

Un cop saludada la parentela, una altra de les meves seccions preferides: l’art mural que ens queda per part dels Sans de la tràgica arribada dels primers europeus. Les imatges parlen per si soles.

Ja dins del museu, ens trobem amb l’exposició principal i, a mà dreta, una petita exposició dedicada a en Mandela, els seus orígens, la progressiva implicació en la política, el pas per les diferents presons i la sortida i únics quatre anys com a president de la nova democràcia. Aquí se suma tota la mobilització al voltant del seu alliberament, que comença anys després que en Mandela sigui a la presó i el seu nom hagi estat oblidat per molts. És així que, quan l’ANC pren la decisió de fer-lo el cap visible de la lluita (en aquest país i aleshores, 100 persones més podien haver estat en “Mandela” amb els mateixos o més anys a presó, el carisma, etc. hi ha qui parla d’en Govan Mbeki, per posar un exemple), fa tants anys que no hi ha imatges d’ell, que ni tan sols els amics propers saben quina pinta té. Això explica que algunes de les samarretes de la campanya “Free Nelson Mandela” presentin una imatge d’un senyor que poc té a veure amb en líder en qüestió. De fet, poc abans del seu alliberament el febrer del 1990, la cadena de televisió americana CBS encarrega a l’artista Reshada Crouse un retrat per a un documental que preparaven abans del seu alliberament. El repte: retratar en Mandela 26 anys més tard. Interessant, no?

I deixant enrere l’exposició d’en Madiba, entrem ja en la part principal del museu que ens presenta els orígens de Johannesburg, del règim de l’Apartheid, la lluita contra el règim i l’arribada de la democràcia. Aquí sempre m’aturo a la secció del moviment internacional contra el règim… imatges com la d’aquest pòster que demana el boicot a l’equip de criquet sud-africà mai deixen de posar-me els pèls de punta. Precisament sobre aquest moviment internacional contra l’Apartheid, la Connie Field va dirigir una sèrie documental de set episodis sensacional, Have you heard from Johannesburg?, amb entrevistes actuals als líders d’aquelles protestes als diferents països (Gran Bretanya, Holanda, Nova Zelanda…) i valuoses imatges d’arxiu. Us deixo amb un resum del capítol sobre el boicot als equips esportius sud-africans, Fair Play

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús