L’efecte Streissand, una lliçó pendent per a en Zuma

Corria el 2003, quan la Barbra Streissand va interposar una demanda al California Coastal Records Project (CCRP) per envair la seva privacitat. Argumentava la cantant i actriu que l’arxiu online fotogràfic (del CCRP) de tota la línia de costa de Califòrnia incloïa fotos de la seva casa a Malibú. Arrel de la seva demanda, els enllaços a les fotos en qüestió van multiplicar-se i van ser visitades per milers de persones que fins aleshores desconeixien el CCRP, l’arxiu fotogràfic, la casa de Malibú o la mateixa Barbra. Al final el jutge va desestimar la demanda, però el món online ja tenia una expressió més: “l’efecte Streissand”.

A Sud-àfrica, aviat l’efecte rebrà un nou nom, el de Zuma, i és que el president no fa més que donar publicitat a tot artista que gosi criticar-lo. Un dels casos més sonats va ser el del dibuixant Zapiro i la seva representació del president a punt de violar a la justícia amb l’ajuda dels seus aliats polítics. No només ha esdevingut una de les imatges d’en Zapiro més reproduïdes aquí i arreu del món, sinó que a més el president ha perdut la batalla als tribunals.

De nou, un moviment poc hàbil del mateix president o del seu entorn ha fet famosa l’obra Yakhal’inkomo – Black Man’s Cry d’en Ayanda Mabulu, artista de Ciutat del Cap, abans d’inaugurar-se l’exposició de la que formava part aquí a Johannesburg, la FNB Jo’Burg Art Fair 2013. Basada en la massacre de Marikana del 2012, l’obra representa al president amb un gos que ataca a un home sota la insígnia de l’ANC. També hi són representats en Julius Malema, la reina Elizabeth II, etc.

L’obra, per cert, ha retornat a la paret que li corresponia després de l’intens debat i tones de tinta generades. L’amenaça d’en David Goldblatt, famós fotògraf sud-africà, de retirar la seva obra de la fira, sens dubte ha tingut pes en el feliç desenllaç.

Deu ser cert això que diuen que en Zuma no és aficionat a la lectura… De ser lector, sabria com saben la resta d’activistes que van lluitar contra l’Apartheid que la censura provoca sovint l’efecte invers al desitjat. Com diu el meu company, “la llista de llibres de lectura imprescindible era fàcil d’elaborar aleshores: només calia veure quins eren els censurats pel règim.”

D’aquesta llista, n’hi ha un que sempre em provoca una riallada: Black Beauty, un llibre sobre drets dels animals escrit al 1877 per Anna Sewell. El protagonista del llibre és Black Beauty, un cavall. Però això ho devia ignorar el censor sud-africà, que va assumir que el relat tracta del drets de la població negra…

1 comentari

  • ian fletcher

    30/09/2013 0:33

    Llarg el cami nostre també, cap a la llibertat :)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús