Quan la salut no és un dret

Ahir al vespre el meu cunyat va tenir un atac de cor massiu a OR Tambo, l’aeroport de Johannesburg. En començar la RCP allà mateix, els va faltar temps per marcar el darrer número del seu mòbil, que per sort era família. Va començar aleshores una cursa per localitzar el número de la seva assegurança privada. Fins que no vam poder comunicar-los això, no van traslladar-lo a l’hospital. Ara ja operat i a l’UCI, haurem d’esperar per saber si hi ha hagut dany cerebral i si n’hi ha, quin n’és l’abast. Sabrem el preu que vam pagar, a més dels diners que paga ell cada mes, per no tenir el número a l’abast, i quant tram de teixit miocardíac i cerebral va quedar afectat cada minut que va passar fins que no vam contactar el seu metge i aquest va córrer a la farmàcia per demanar l’expedient del meu cunyat. Allà compra ell els medicaments i on van trobar finalment al sistema les dades de l’assegurança mèdica.

Sud-àfrica, com també els EUA, intenta des de fa uns anys introduir un sistema de sanitat pública més gran i també racionalitzar el sector privat de la medicina, on s’estan comentent enormes abusos. Els preus s’inflen i la gent paga per després no rebre l’atenció mèdica quan la necessiten. Però el sector privat, que amb els anys ha guanyat influència i pes, està en peu de guerra. No serà gens fàcil recuperar el terreny que han guanyat ja. I els abusos continuen. Continuo amb dos exemples més, ara que estic en calent…

La meva neboda, una nena ben sana de 10 anys, fa nit a l’hospital (privat) cada vegada que necessita una prova mèdica. Ara fa un mes va rebre un cop al colze i, de portar el braç immobilitzat, les cervicals li molestaven. La van fer ingressar per així poder tirar de l’assegurança mèdica (que en el seu cas, com en el meu, només cobreix proves per a les que el client, que no pacient, estigui hospitalitzat) i així fer-li la prova. La petita va passar una nit ben innecessària a l’hospital i va ocupar un llit que molts altres segur podrien haver necessitat. Bo, no a un hospital privat on no s’ho poden permetre. I d’aquestes nits, n’ha passat unes quantes. El cas és que, com que per cada prova l’hospital reclama de l’assegurança el preu de la prova i el de la “nit d’hotel”, l’assegurança ja s’ha exhaurit. De moment no li cobriran cap més atenció mèdica.

I escombrant encara més a prop de casa, el meu segon part va ser una cesària d’urgències a la setmana 32. Des que vaig arribar a l’hospital aquella nit a corre-cuita amb la placenta esquerdada fins a ser portada al quiròfan una hora més tard, vam viure un infern de nervis i trucades i baralles amb l’administració de l’hospital i de l’assegurança per evitar el meu trasllat a un altre hospital on realitzar la cesària d’emergència. No perquè on érem anessin curts d’equip mèdic, llits o incubadores, sinó perquè l’altre hospital era part de la xarxa d’hospitals de la meva assegurança. Al final no va ser així per la nostra insistència i les amenaces del nostre ginecòleg, un grec de dos metres que va invocar tota la mitologia grega del dret i del revés… i amenaçar amb portar-los a judici. Ara bé, cinc minuts després de néixer el nostre fill, amb un quilet escàs de pes i un cap enorme que va donar més d’un ensurt a l’equip pediàtric, la batalla administrativa va començar de nou. L’assegurança insistia en traslladar al petit a la UCI neonatal de l’altre hospital mentre jo em recuperava al primer hospital. Així que no només els relliscava la nostra salut i vincle emocional sinó que el volien treure de passeig en ambulància, exposant-lo innecessàriament a virus i altres complicacions mèdiques. No se’n van sortir malgrat que van insistir durant dies. Per sort, vam comptar amb la complicitat d’un equip mèdic i humà excel·lent a la UCI neonatal que durant les següents sis setmanes van donar la mateixa resposta a la trucada diària de l’assegurança: no, el pacient no podia ser traslladat ja que suposava un risc innecessari per a la seva dèbil salut.

És per tot això que quan veig que a casa les retallades al sector públic sanitari agafen embranzida, i amb elles augmenten des de fa temps els cants i les odes al sector privat, em surt el cinisme per les orelles. La salut és un dret i mai podrà ser un negoci. I quan és un negoci, aleshores ja no es tractada com un dret. Aleshores esdevé un luxe a l’abast de pocs, els pocs que paguen i entre aquests, els pocs que es planten i llegeixen la lletra petita dels contractes. Per bones intencions que hi hagi al darrera, el sector privat té i tindrà com a objectiu fer diners, i no pas mirar pels drets de la població. Si la sanitat pública, com l’educació, de vegades no funciona, cal posar-hi més atenció i recursos allà on cal. Tinc infinits dubtes que el sector privat (tampoc en la gestió) pugui ser mai la solució. Com deia abans, això ho han descobert ja molts països, entre ells Sud-àfrica, però ara remuntar el camí desfet és una tasca monumental. Ens caldrà desfer a nosaltres també abans d’admetre que ens vam equivocar?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús