Preocupen els míssils xinesos

dijous, 27/01/2011

Just quan acaba amb èxit la visita als Estats Units del primer ministre xinès Hu, el diari japonès Asahi Shinbun informa de la preocupació americana i japonesa pel desenvolupament de la capacitat xinesa de fer servir míssils capaços de destruir portaavions. Aquesta preocupació s’afegeix a la que ja provocava la millora de la flota xinesa de submarins, ja que amb uns i altres la capacitat d’acció militar americana al Pacífic podria quedar neutralitzada.

Una raó més per celebrar la millora de les relacions entre la Xina i els Estats Units, caracteritzades pel seu doble caràcter de rivals i socis.

Yoi Otoshi o (Feliç Any Nou)

divendres, 31/12/2010

Feliç Any Nou

Kadomatsu.JPG

Imatge de kadomatsu. JJuste

Al Japó ja han començat a acomiadar l’any 22 de l’era Heisei i a donar la benvinguda al 23. L’any nou arribava al Japó a principis de primavera fins al 1873. Llavors van adoptar el calendari gregorià, però encara ara es mantenen nombrosos costums propis del país.

Com els bonenkai, sopars d’amics i companys regats amb abundant alcohol i on es pot dir allò que es calla durant l’any. O el osoji, la neteja en profunditat d’espais públics i privats. També hi ha guarniments especials a les entrades dels edificis, en què es combinen canyes de bambú, branques de pi i diversos arbustos; o a les portes de cases i para xocs de vehicles, fets amb corda sagrada i mandarina. A l’interior de les cases, en un lloc destacat, es posen els kagamimochi, panets de pasta d’arròs amb una mandarina al damunt, que simbolitzen l’any que marxa i el que arriba. I durant el mes de desembre s’envien postals per felicitar l’Any Nou que es reparteixen el dia u al matí. Pel que fa al menjar, el 31 es mengen els toshikoshisoba (fideus per travessar l’any) i l’u de gener el osechi ryori, un conjunt de menjars amb significats al·legòrics artísticament presentats en precioses caixes de fusta lacada.

Cap d’Any és una celebració familiar: se sopa a casa i es passa la sobretaula veient la televisió, especialment Kohaku uta gasen, un concurs musical que reuneix el star system japonès i que sol captar més del 50 % de l’audiència.

L’any 22 ha estat marcat pel govern del Partit Demòcrata, que no ha pogut canviar la tendència nipona a tenir primers ministres efímers. Primer Hatoyama i després Kan ha hagut de fer front a les lluites entre les faccions internes, a les dificultats del Japó per sortir de la crisi econòmica i a les tensions fronteres amb la Xina.

Nadal al Japó

dissabte, 25/12/2010

Un comerç d'Osaka abans del Nadal de 2006. JJuste

Un comerç d'Osaka abans del Nadal de 2006. JJuste

Algun breu apunt sobre el Nadal al Japó, per respondre a tots aquells que em pregunten si a l’extrem Orient se celebra aquesta festa cristiana:

D’entrada, la resposta és que sí que se celebra. Es fa, però, d’una manera especial.

Per la majoria de japonesos és una festa importada, sobretot dels Estats Units, i aprofitada pels comerciants locals per fomentar el consumisme. Això sí, la promoció de les vendes s’acompanya també aquí amb propòsits col·lectius de pau, amor i germanor. I també hi ha una minoria cristiana que viu el Nadal com una festa religiosa.

A moltes famílies amb criatures, el pare Noel arriba a casa per portar presents. A més, la Nit de Nadal a moltes llars es menja el kurisumasu keiki, un pastís típic d’aniversari. Ja és una tradició arrelada i molts japonesos se sorprenen quan els dius que és autòctona.

Un altre costum relacionat amb el Nadal al Japó és que la nit del 24 les parelles joves surten a fer un sopar romàntic que sovint acaba en un dels abundants Love Hotel, on les habitacions es paguen per hores. A molts d’aquests establiments la Nit de Nadal hi ha llargues cues per entrar.

I una última curiositat:  Tots els adorns que engalanen llocs públics i privats des de principis de desembre desapareixen el dia 25 per donar pas a les decoracions tradicionals de Cap d’Any.

Birmània, terra daurada

dijous, 23/12/2010

lewis.escapçat.jpg Una altra perla d’Altaïr, aquest llibre on Norman Lewis fa la crònica dels mesos que va passar a Birmània després de la Segona Guerra Mundial. Un regal molt recomanable.

Assalariats japonesos a la recerca dels seus somnis?

dijous, 16/12/2010

El salariman és el personatge central de la història econòmica del Japó del segle XX. És el samurai corporatiu, l’assalariat dedicat a l’empresa durant tota la seva vida productiva, l’home que sacrificava la vida familiar i els seus somnis de joventut pel bé de la companyia. Gràcies a ell el Japó va poder créixer amb rapidesa i ordre.

Al començar la segona dècada del segle, el soldat de l’oficina encara és important pel bon funcionament del sistema, però els temps han canviat i ara ja no és tan estrany que algun d’ells demani una excedència per tenir cura d’un familiar malalt.

Més enllà d’aquesta opció per fer front a una necessitat, ara hi ha empreses japoneses que semblen disposades a esforçar-se per fer més  dolça la vida dels seus empleats. L’agència de notícies Kyodo explica que hi ha empreses que intenten fer realitat els somnis de realització personal.

Un dels exemples que dóna és la cervesera Kirin, que permet als treballadors amb cinc anys o més d’antiguitat agafar fins a tres anys de baixa per projectes de desenvolupament personal que inclouen el voluntariat o la realització de cursos a l’estranger.

A més de Kirin hi ha altres empreses que ofereixen la possibilitat de l’excedència i un nombre creixent que han adoptat esquemes de flexibilitat d’horaris per permetre la conciliació familiar o la realització d’activitats alienes a la feina. Darrere aquesta aparent bondat corporativa hi ha l’esperança de millorar el rendiment a la feina i s’entreveu la dificultat de les empreses japoneses de trobar i retenir personal qualificat en una societat que ja ha començat el seu declivi demogràfic.

Oda a l’enlluernador Pequín dels anys 30

divendres, 10/12/2010

Blofeld.Escapçat.jpg

Una recomanació literària per aquells que vulgueu conèixer una mica com era el Pequín dels anys 30: Pekín me deslumbró, de John Bloefeld (Altaïr 2008). Crònica elegíaca d’una ciutat i d’un moment en la vida d’un home. Bona literatura.

En l’aniversari de l’atac a Pearl Harbor

dimecres, 8/12/2010

Yasukuni7.JPGUn zero al Yushukan de Tòquio. Jordi Juste

El 7 de desembre de 1941 les forces armades japoneses van atacar per sorpresa la principal base de la flota americana al Pacífic i la van destrossar. Amb aquesta acció els japonesos van anular la capacitat militar dels Estats Units a la zona durant més de mig any. Aquest període el van aprofitar per expandir els seus dominis al sud de l’Àsia i així assegurar-se el proveïment de petroli i matèries primeres de què els havia privat el bloqueig britànic i americà, imposat com a reacció per l’expansió japonesa a la Xina, Corea, Taiwan i Indoxina. L’atac japonès va provocar, però, la declaració de guerra per part dels Estats Units, que van reconstruir la flota i van acabar sotmetent el Japó, acabant amb els bombardejos atòmics d’Hiroshima i Nagasaki una guerra que ja tenien guanyada.

Això que acabo d’escriure és una simplificació de la narració més acceptada d’uns fets històrics que encara generen interpretacions diverses. Dues de les més marcadament diferenciades són les que ofereixen el USS Arizona Memorial a Oahu (Hawaii) i el Yushukan, el museu annex al santuari de Yasukuni, a Tòquio. El centre dedicat al vaixell on van morir ofegats més de mil mariners americans a Pearl Harbor se centra en explicar el gran valor dels militars americans i la traïdoria amb què els japonesos van atacar Hawaii, mentre que el museu de Tòquio glorifica la classe guerrera nipona i justifica l’imperialisme de la primera meitat del segle XX com una necessitat per lluitar contra el colonialisme occidental a l’Àsia.

La visita a aquestes dues instal·lacions ajuda a formar-se un criteri sobre la història de les relacions entre els Estats Units i el Japó. Però encara és més interessant per entendre el militarisme japonès contemporani el Museu Yamato, a Kure (Hiroshima). Dedicat a explicar la història de la principal base naval del Japó modern, se centra en la construcció del vaixell de guerra Yamato i ofereix una narració excel·lent per comprendre el camí del país des de la seva obertura en la segona meitat del segle XIX. Veient els enormes esforços que es van fer per construir aquell monstre de ferro, que va ser inútil durant la guerra, és difícil no pensar que hi va haver opcions per evitar-la.

Els drets humans no són cap mite, professor Wang

divendres, 3/12/2010

L’Ara del dia 2 de desembre publica un article en què el professor Ban Wang, de la Universitat de Stanford, afirma que els mitjans de comunicació han presentat la concessió del premi Nobel de la pau a l’activista xinès Liu Xiaobo com una lluita entre la llibertat individual i un règim totalitari, o com una batalla, diu, “entre la democràcia occidental i un sistema autoritari oriental”. Afirma el professor que aquesta lectura prové d’un mite arrelat de la modernitat liberal i l’autoritarisme oriental que “contraposa els drets humans amb la col·lectivitat, amb la comunitat i fins i tot amb l’Estat”.

El professor Wang critica el que anomena “mite de la localització geogràfica dels drets humans”, però és ell qui contribueix a identificar els termes “oriental” i “autoritarisme” amb “col·lectivitat”, “comunitat” i “Estat”. Precisament, l’acció de Liu Xiaobo i altres s’ha caracteritzat com una lluita pels drets humans a la Xina feta pels propis xinesos en els seus termes, mentre que el règim polític que s’hi oposa es basa ideològicament en una tradició política occidental de caire autoritari. El “mite” geogràfic del professor Wang sembla, més aviat, una manera de desvirtuar la defensa dels drets humans caracteritzant-la com un atac a Orient.

Esgotat ràpidament l’argument, implícit, de la lluita de civilitzacions, Wang acusa els que defensen els drets humans d’oblidar la importància de “l’Estat sobirà”  i la “voluntat política que representa el poble” i els recorda que, si no tenen en compte el “benestar del poble”, els drets humans “deshumanitzen l’individu” mentre milions de persones passen necessitats extremes. És a dir, a més d’atribuir la sobirania a l’Estat enlloc del poble i oblidar que aquest és la suma d’uns individus, Wang acusa els defensors dels drets humans d’anti orientals i els titlla d’egoistes insensibles;  i, després, encara rebla el clau dient que no només volen subvertir “governs constitucionalment elegits” sinó també “erosionar la sobirania política i atacar la integritat moral” de les societats no occidentals. Hem d’entendre que pel professor Wang el fet que un govern hagi estat escollit segons una llei ja el legitima? I que la llibertat individual que defensa Liu Xiaobo va contra la integritat moral de la Xina?

A continuació, diu Wang que “el discurs dels drets humans s’emmiralla en el concepte del dret a la propietat” i fa una crítica del capitalisme i de la globalització que el converteix en una caricatura de l’intel·lectual amb orelleres ideològiques, tan típic de l’Europa del segle XX. Parla Wang de “tirania del mercat” i d’éssers humans “sotmesos a la seva norma”. Ignora, en canvi, el patiment causat a milions de persones pels sistemes col·lectivistes que pretenien alliberar-los d’aquest malèfic jou.

Una vegada desqualificat l’enemic, Wang ens ensenya el bon camí: “La lluita pels drets humans –no només els individuals sinó també els socials i econòmics– posa barreres a les forces destructives i capricioses del mercat”. És a dir, el professor Wang admet que “la lluita pels drets humans” és positiva. Gràcies, però estaria bé que no oblidés que aquesta lluita també posa barreres a les forces, també destructives però potser menys capricioses, de governs autoritaris i funcionaris corruptes que emmordassen aquells que gosen dir-los que són immorals o que estan equivocats.

Protocol imperial, cortesia i telèfons mòbils

dijous, 2/12/2010

Edifici de la Dieta, a Tòquio. Jordi Juste

El principal partit de l’oposició japonesa, el nacionalista i conservador Partit Liberal Democràtic  (PLD), i dos petits grups també nacionalistes i conservadors, han presentat una moció perquè se sancioni Hiroshi Nakai, diputat del governamental Partit Democràtic del Japó (PDJ) i president de la Comissió de Pressupostos de la Cambra Baixa nipona, per la seva descortesia envers el príncep Akishino i la princesa Kiko durant l’acte de celebració del 120é aniversari de l’establiment del Parlament. Segons sembla, el diputat va tenir la barra de demanar a la parella que segués mentre esperaven l’arribada dels emperadors Akihito i Michiko, perquè sinó els diputats no podien fer-ho (per protocol). Diu la moció que Nakai va perjudicar l’autoritat de la Cambra.

La Casa Imperial japonesa i la seva relació amb la resta del món, incloses les autoritats polítiques, continuen governades per unes normes i un protocol totalment ridículs en una societat democràtica i moderna. Però hi ha una part substancial de la classe política i de la societat japoneses que semblen voler que segueixin així, cada vegada més allunyades del sentit comú de la majoria, d’allò que la gent normal considera que és una falta de respecte. En aquest sentit, es pot considerar alliçonadora la reacció del PDJ, el partit de Nakai, que ha contra atacat demanant que se sancioni el diputat del PLD Ichiro Aizawa, a qui li va sonar el telèfon mòbil durant la cerimònia.

L’arbre del cel de Tòquio ja fa mig quilòmetre d’alt

dimecres, 1/12/2010

TST i Asahi Beer Hall. JJuste.jpgTokyo Sky Tree, la gran torre dissenyada per Tadao Ando i Kiichi Sumikawa, ha assolit avui el mig quilòmetre d’alçada. Li falten 134 metres per deixar de créixer, però ja fa mesos que la seva presència es fa notar a l’horitzó de Tòquio. S’anomena “arbre del cel” per decisió popular, tot i que més aviat sembla una enorme columna que fusiona el clàssic i el modern, característica que comparteix amb la resta d’obres d’Ando.

La construcció la promouen Tobu Railway (una de les moltes empreses de ferrocarril que hi ha al Japó) i les principals cadenes de televisió, entre elles la pública NHK. I és que la TST ha de substituir la que, des del 1958, és la principal antena de la ciutat, Tokyo Tower. L’antiga torre quedarà com a símbol del ressorgiment japonès posterior a la Segona Guerra Mundial. Ara ja no és ni la principal talaia de la ciutat, funció que fa la Mori Tower, l’enorme edifici cilíndric del turó de Roppongi.

Segur que l’Sky Tree serà una de les icones d’aquest Tòquio del segle XXI que continua essent el principal referent de la modernitat cultural a l’Àsia. Ara ja és una atracció turística més. Encara no li ha arribat l’hora de les cues per pujar al mirador i als restaurants, però ja hi ha mapes dedicats a mostrar els millors punts per admirar-la. Personalment, em quedo amb el seu perfil (a distància de l’Asahi Beer Hall de Philippe Starck) vist des de la riba d’Asakusa del riu Sumida a l’alçada del pont Azuma.