Arxiu del mes: novembre 2010

Una Corea unida acceptada per la Xina?

dimarts , 30/11/2010

Gràcies a Wikileaks, ara sabem que el viceministre d’Afers Exteriors de Corea del Sud, Chun Yung Woo, li va dir a l’ambaixador dels Estats Units que la Xina acceptaria la reunificació de Corea i el seu caràcter d’aliat dels americans. Segons Woo, n’hi hauria prou amb compensar els xinesos amb l’accés de les seves companyies a zones del país riques en minerals perquè abandonessin els seus recels a la unificació política i econòmica de la península.

Sincerament, dubto molt que a Washington es prenguessin seriosament aquesta predicció, que sona més a desig interessat del govern nacionalista conservador de Seül que a anàlisi racional de la realitat. Sembla obvi que, com diuen els sud coreans, als xinesos l’actitud del règim nord coreà els resulta incòmoda. I també és fàcil imaginar els beneficis econòmics (en mercats, centres de producció, matèries primeres, comunicacions, etc.) que podria obtenir la Xina amb un veí més pacífic i desenvolupat. Ara bé, d’aquí a imaginar que veuria bé una absorció del nord per part del sud hi ha un abisme.

El que a Pequín l’interessa és que Corea del Nord evolucioni en la direcció que ha marcat la Xina en les darreres dècades, i que es deixi protegir cada vegada més per ella. Així s’anirien posant les bases per a una unificació en termes més equilibrats, que arribaria amb el sud i el nord tutelats, respectivament, des de Washington i Pequín. Llavors, americans i xinesos podrien pactar compartir la tutela del nou estat o concedir-li la plena independència.

Reelecció a Okinawa i alleujament al Japó, Estats Units, Corea i Taiwan.

dilluns, 29/11/2010

Les eleccions a governador d’Okinawa, celebrades ahir diumenge, les ha guanyades per un estret marge de vots Hirokazu Nakaima, l’actual governador. Aquest era el resultat desitjat per Tòquio, Washington, Seül i Taipei en un moment en què la prioritat d’aquestes capitals és plantar cara al nou desafiament de Pyongyang.

Els Estats Units i el Japó intenten avançar en l’aplicació d’un acord per traslladar una de les bases militars americanes més importants de l’illa. Tot i que Nakaima s’oposa a que el canvi d’emplaçament de la instal·lació es faci dins la mateixa Okinawa, és menys radical que el seu principal adversari, Yoichi Iha, que defensa que els americans marxin definitivament. A més, la campanya de Nakaima s’ha centrat en la recuperació de l’economia i la renovació dels ajuts que rep del govern central la prefectura, la més pobra del país.

Al Japó, els governadors de les 47 prefectures es trien per sufragi universal directe i els candidats són independents, tot i que solen comptar amb el suport d’un o més partits polítics. En aquest cas, Nakaima va rebre el suport, entre d’altres, del principal partit nacionalista conservador (el Partit Liberal Democràtic , a l’oposició al parlament japonès) i el dels budistes del Komeito. Iha, en canvi, va rebre l’ajut dels partits comunista i socialista.  Per part seva, el Partit Democràtic del Japó del primer ministre Naoto Kan, es va assegurar no rebre un càstig dels electors al  no decantar-se per cap candidat.

La gran paradoxa d’Okinawa és que molts japonesos n’envegen el ritme de vida més pausat, la natura exuberant i el clima benigne (llevat  dels tifons), alhora que en planyen el fet d’allotjar un 75% de les tropes americanes, que s’hi van quedar després que els Estats Units en tornessin la sobirania al Japó el 1972. Aquesta presència causa periòdicament conflictes amb la població local, però és de gran importància estratègica per defensar els interessos dels Estats Units a la zona.

Hi haurà guerra a Corea?

dimecres, 17/11/2010

Hi ha experts que diuen que sí, que només és una qüestió temps, que hi haurà guerra a curt o a mitjà termini. Jo no ho sé i no m’atreveixo a fer pronòstics. El que sí que puc fer és dir que a cap dels principals actors implicats (les dues corees, la Xina, els Estats Units, Rússia i el Japó) l’interessa que n’hi hagi. Entre d’altres motius, pel gran cost econòmic que suposaria i per l’enorme dificultat que tindrien a no involucrar-s’hi directament tots.

Una altra cosa és el manteniment del conflicte. Aquí sí que tots hi poden voler veure algun guany polític i estratègic a curt, mitjà o llarg termini. Per exemple, Pyongyang pot continuar jugant la carta de la por que fa als seus veïns i guanyar encara més temps per fer-ne cada vegada més; Seül pot seguir convencent-se de la necessitat de mantenir l’aliança amb els Estats Units; Washington pot reforçar el seu paper d’aliat imprescindible de Corea del Sud i el Japó; Tòquio pot mostrar la necessitat d’ajornar la seva independència diplomàtica i militar dels Estats Units; Moscou pot mantenir una font d’oportunitats de mostrar-se com un actor a tenir en compte; i Pequín pot guanyar temps mentre segueix consolidant el seu paper de líder regional i mundial.

Les poblacions coreana, russa, japonesa, xinesa i americana hi sortirien guanyant si s’avancés cap a una solució definitiva del conflicte. Però, perquè això passi, cal que hi hagi líders forts, valents i amb visió històrica a gairebé totes les capitals implicades. De moment no és el cas.