Hotel Kyjev, oh no!

dimarts , 20/03/2012

Si n’hi ha algun avantatge de tindre un blog personal de viatges on escriure lliurement és això mateix, que un pot publicar el que li vinga en gana sense el més mínim temor. Això és el que tocava hui.

I dic tocava, perquè ja no toca. I és que m’he disposat a obrir en canal l’Hotel Kyjev de Bratislava quan he comprovat que l’han tancat ara fa uns mesos, sembla que per reformes.

Per a posar-vos en antecedents, només apuntaré que el Kyjev és una mole enorme de 20 pisos al cor de la capital eslovaca construït durant l’etapa de la República Socialista de Txecoslovàquia. Un exemple d’una determinada arquitectura i d’un temps extingit, que tot i haver sobreviscut intacte durant dècades s’havia anat apagant darrerament -jo vaig tindre l’oportunitat de visitar-lo en 2005 i 2011 i comprovar com va passar d’hotel de quatre estrelles a poc més que un gegantesc alberg mostós en l’Eslovàquia de l’euro.

Però ni de tovalloles transparents, de catres de fusta o de parets empaperades, de fuites d’aigua als banys, ni tampoc del gran rebedor folrat de vellut de l’Hotel Kyjev puc parlar hui. Ni per a bé ni per a mal. Ja no toca.

Això sí, com que em quede amb la nostàlgia de temps passats i de països desapareguts al bell mig d’Europa, em veig temptat ni que siga a fer una breu menció a l’hotel més paregut que he trobat fins ara al Kyjev: l’Ostel de Berlín.

Molt més popular de fet que l’eslovac, l’Ostel és una altra cosa, almenys si tenim en compte l’originalitat. Obert ara fa uns quatre anys, es defineix com un hostal de disseny que proposa un viatge en el temps al Berlín Oriental dels 70 i 80. República Democràtica Alemanya per a nostàlgics o moderns en un edifici prefabricat que, val a dir, sí és una construcció autèntica de l’època al cor del barri de Friedrichshain.

A l’interior, des de la recepció i les zones comunes a les habitacions, mobles clàssics i iconografia pròpia de l’Alemanya comunista. Quasi tan com el concepte m’agrada la política de preus, amb habitacions compartides des de 15 euros i privades des de 32.

Per cert, jo conec aquestos dos, però segur que n’hi ha molt més, d’hotels originals o inspirats en les repúbliques socialistes i soviètiques d’Europa. En coneixeu algun altre? Com va ser l’experiència? Els recomanaríeu?

A Noruega en mode estalvi

divendres, 9/03/2012

Malgrat que una nit d’hotel a Oslo ve a costar uns 200 euros i sopar una simple pizza una vintena, no és cert que no hi haja alternatives per a descobrir Noruega, un dels països més cars del món, amb un pressupost ajustat.

En el nostre cas i no dic cap mentida, vàrem pagar menys per nou dies de tour a Noruega que per una viatge semblant a Croàcia. Només que canviant els hotels de quatre estrelles i els restaurants per pensions, càmpings i supermercats. La resta del plantejament fou, més o menys idèntic, ja que en les dos ocasions vàrem optar pel fly & drive – és a dir, volar i llogar un cotxe per a fer camí.

A l’hora de preparar un desembarcament a Noruega amb pressupost baix cal tindre algunes coses clares: que ens ho hem de cuinar tot nosaltres; que les distàncies són enormes i disposar d’un cotxe és una alternativa segura per a exprimir el temps i arribar més a lluny; que cal certa previsió i estar alerta per a trobar les millors ofertes de vol o lloguers. Hom ha de ser conscient, evidentment, que tot canvia radicalment en funció del calendari.

Nosaltres ho vàrem tindre clar des del primer moment i per això vàrem fer el que no acostumem a fer mai: planificar el viatge, per a l’estiu, amb certa antelació. D’entrada, la planificació ens va permetre aconseguir comprar els bitllets d’avió per menys de 125 euros per persona, preu final -vàrem volar a Oslo des d’Alacant, una ruta que en 2012 es manté oberta també des d’altres aeroports, entre ells el Prat. Alguna cosa semblant ens va passar amb el cotxe de lloguer.

Amb els dos pilars per a posar en marxa l’aventura clars, va entrar en acció l’oficina de turisme de Noruega en Espanya. Baix el meu punt de vista, funciona a la perfecció i ofereix abundant informació d’interés a l’hora de preparar un viatge al país nòrdic i per tal d’escollir allò que es vol veure. Per exemple, ens varen enviar a domicili i gratis una guia de càmpings d’interés, un complet mapa de carreteres i diversos fulletons turístics en espanyol força esclaridors.

En el nostre cas, teníem nou dies per davant, amb origen i final en Oslo condicionats pel vol de baix cost. Tenint en compte que les autopistes i vies ràpides no són abundants, vàrem organitzar una ruta en cotxe amb nou etapes i poc més de 2.000 quilòmetres de recorregut total.

La primera parada la vàrem fixar en la mateixa ciutat d’Oslo, capital petita i relativament moderna, a la que únicament li dedicàrem una nit. És cer que és poc, però més que suficient per a un viatge curt a Noruega, on allò que realment marca la diferència és la natura.

Amb pausa en Lillehammer, seu dels jocs olímpics d’hivern de 1994 i petita ciutat vinculada a l’esquí, directament ens vàrem endinsar en les muntanyes per a passar la nit en una cabanya, camí d’un dels fiords més populars i Patrimoni de la Humanitat: el de Geiranger.

Una excursió en direcció a l’Escala dels Trolls va marcar la frontera nord del nostre viatge, ja que ens vàrem tallar de seguir en direcció als pobles costaners d’Alesund o Kristiansund -i més encara de visitar la capital cultural i porta del Gran Nord que és Trondheim.

Endavant doncs, sempre cap al sud, gaudint al màxim dels fiords -amb petit creuer inclòs pel Sognefjord en direcció a Gudvangen i excursió a una de les glaceres de Jostedalsbreen. Escollint sempre càmpings i fins i tot albergs de la joventut a petites ciutats com Stryn o Voss.

Tot camí de la segona parada urbana i imprescindible en una ruta pels fiords: la ciutat portuària de Bergen. Allà, com tot arreu que la visita, vàrem tindre temps de tastar el salmó al mercat del peix, de passejar pel vell moll i de fer una completa excursió per les muntanyes de la vora. També de mullar-nos, una cosa de la que pocs viatgers s’escapen a Bergen -una de les ciutats on més plou del país.

En el viatge cap al sud per a tancar el cercle, se’ns van quedar algunes assignatures pendents per falta de temps, com el Lysefjord i les famoses muntanyes del Preikestolen, sobre el mateix. També la ciutat de Stavanger, una de les més dinàmiques de Noruega, arran del descobriment de les reserves de petroli.

A canvi, el punt i final el vàrem posar en l’amable costa sud, en busca d’un clima més suau i pobles pintorescs, com Kragero. Com la resta del viatge, és cert que va resultar genial, però haig de confessar que no ens va donar per a complir un desig: estrenar el banyador, en ple mes d’agost, en la travessia per un dels països més salvatges i impressionants d’Europa.

També interessa saber…

Que algunes carreteres de l’interior del país, especialment les de muntanya, tanquen al trànsit durant l’hivern i part de la tardor i la primavera

Que a Noruega està permés acampar de forma lliure i que n’hi ha una xarxa molt densa de càmpings, encara que la majoria no obre tot l’any

Que trepitjar un hotel o un restaurant és impensable en un viatge al país escandinau amb pressupost ajustat

Que les carreteres són en la majoria de doble sentit i dos carrils, amb velocitats màximes limitades de 80 km/h. Per autopista la velocitat s’incrementa només en uns pocs trams (i sempre per davall de 100 km/h). Nombroses cambres i radars s’encarreguen de vetllar pel compliment, sota amenaça de multa

Que 9 dies a Noruega en fly and drive ens van eixir per uns 1.600 euros tot inclòs per a dos persones: 250 € vols + 500 € cotxe + 850 € per la resta

L’altra Festa de la cervesa

divendres, 2/03/2012

Sis milions de visitants; sis milions de litres de cervesa. Són dos xifres que s’usen amb certa freqüència a Munic quan algú vol explicar de què va la Festa de la cervesa, coneguda a tot el món com Oktoberfest.

D’això mateix em va parlar una de les primeres persones que vaig conèixer només aterrar a la ciutat ara fa uns mesos. També em va dir que no em caldria esperar a octubre per a gaudir, si volia, de la Festa de la cervesa. “En tenim una altra, i molt bona, entre Carnaval i Pasqua”, em va assegurar.

I ací la tenim, a les portes de la primavera quan comencen a despertar tímidament els Biergarten, la festa de la cervesa de la Quaresma. Això sí, a diferència de l’Oktoberfest, el conegut com Starkbierfest (literalment, Festa de la cervesa forta), només es celebra en unes poques cerveseries repartides per tota la ciutat -l’Oktoberfest te lloc a un recinte unificat i hi participen les sis cerveseres de Munic.

Altra diferència significativa entre les dos festes de la cervesa, efectivament, la trobem en la malta que posa sobre la taula. I és que la Starkbier que es serveix estos dies en el festival és una beguda específica, l’origen de la qual es remunta al segle XVII quan els monjos van començar a fabricar una cervesa més forta del normal i amb més aliment que els ajudara amb el dejuni parcial de la Quaresma.

El resultat, l’Starkbier, una beguda més densa i fosca que la típica Helles o que la Weissbier, amb una graduació superior. De fet, encara les cerveses que es serveixen avui en dia en el festival, en gerres de porcellana d’un litre, ronden els vuit graus – a cavall d’una cervesa normal i un got de vi.

Salvades les diferències, i tenint en compte també l’escassa popularitat del Starkbier fora d’Alemanya -quasi diria fora de Baviera-, la resta són coincidències. Com en l’Oktoberfest, la diversió en l’esdeveniment d’estos dies a Munic la trobem principalment en el ritual que acompanya a l’acte de beure. Una escenografia que implica grans concentracions de gent en cerveseries enormes. També música tradicional d’este costat dels Alps, menjars i vestimentes típics de Baviera i una atmosfera desenfadada on qui s’imposa és el líquid daurat.

Així doncs, i per als que tinguen la sort de poder fer una escapada este març, una oportunitat immillorable per a gaudir d’una versió més tranquil·la de la Festa de la cervesa a Munic, a les portes de la primavera.

Més informació
Algunes bones cerveseries per a gaudir del Starkbierfest a Munic són la de Paulaner en Nockherberg, la Löwenbräukeller o l’Augustinerkeller. Les dates de les celebracions varien en cada cas, i n’informen als respectius webs.

Per a volar a Munic des de València o Alacant per menys de 100 euros, hi ha la possibilitat de fer-ho a Memmingen amb Ryanair. Des de Barcelona, també a baix cost, Vueling estrena ruta a Munich el proper 25 de març (just quan acaba Starkbierfest 2012). Hi ha vols directes des de Barcelona o València amb altres companyies tradicionals, com ara Air Berlin o Iberia.

(FOTOGRAFIA: PAULANER)

 

Nova York via AirBnB

divendres, 17/02/2012

Amb eixe nom, un pensa quan escolta per primera vegada d’AirBnB que és una altra companyia aèria de baix cost. És el que em va passar a mi mateix ara fa uns mesos quan algú me’ls va recomanar, fart de buscar i no trobar un bon hotel (i barat) a Nova York.

Eixa va ser la primera sensació. La segona, quan vaig accedir a la pàgina web, fou que allò que tenia davant dels meus ulls s’assemblava prou a un timo, més que no pas a un negoci de lloguer d’apartaments turístics. Desenes d’immobles a Manhattan, alguns d’ells amb un disseny més que atractiu, i amb preus sensiblement menors als d’un hotels o d’altres allotjaments convencionals.

No sense por ho vaig provar i tinc que dir que, en el meu cas, les expectatives es van complir. Amb posterioritat, he llegit de tot sobre els pisos d’AirBnB, n’hi ha qui els titlla de meravellosos, n’hi ha qui els critica traient escuma per la boca (són els menys).

En un dels pocs viatges familiars que solem fer, nosaltres ens vàrem trobar a l’East Village un apartament acollidor, ben moblat i relativament net, ajustat al que ens havien oferit a través de la pàgina web. Un espai idoni per un preu adequat, per a cinc persones, en una ubicació relativament cèntrica al mateix Nova York.

La resta, lo dels clubs de Jazz al Greenwich, el musical a Broadway i les hores mortes a Time Square (només observant el constant formigueig humà), algunes compres al Soho, les visites de rigor a Central Park o l’Estàtua de la Llibertat, foren cosa nostra.

Precisament ara que preparem la propera escapa i tinc en ment repetir amb BnB, llegeix que han superat els cinc milions de nits reservades, que han ampliat la gama a immobles de luxe i que donen més garanties a clients i arrendadors. També que tracten d’expandir-se a Europa i que just han obert oficina a Barcelona (a principis de febrer).

El seu fundador, en Brian Chesky, en diu: “Qui necessita un hotel?”. Diguem-ne que amb webs com aquesta no sempre són imprescindibles.

Perdonar sí, oblidar per què?

divendres, 10/02/2012

Són les vuit de la vesprada i arribe a casa desfet després d’un dia intens. Vull escriure el meu post setmanal de viatges però no trobe la forma. Ara fa uns mesos que no viatge, ni tampoc tenim prevista cap escapada a la vista. Però res d’això és el problema.

La cosa és que no puc esborrar de la memòria les imatges de la visita d’aquest divendres al camp de concentració de Dachau. Ha sigut la segona incursió en un camp de concentració en els darrers mesos, després de visualitzar l’horror desplegat pels nazis a Auschwitz, el passat estiu durant una curta estada a Polònia.

En realitat, al meu blog de viatges no voldria parlar ni d’un ni d’altre espai com dos llocs per a visitar durant un viatge. De fet, no hagués volgut tenir-los que visitar, i que ningú altre ho tinguera que fer. Aleshores comprenc que el que realment voldria és que ni el camp de concentració de Dachau, ni el d’extermini d’Auschwitz hagueren existit mai.

Però estan, i són dos mostres de l’horror del nazisme que no es poden obviar. D’això en són ben conscients els alemanys i segurament per això avui el memorial de Dachau estava tan concorregut per estudiants de secundària. En una de les cues, una professora li comentava als seus alumnes: “El que hui aneu a vore és una cosa de la que hauríeu d’aprendre una lliçó, no ho oblideu”. No cal afegir cap comentari més.

Aquest ha estat el meu viatge de hui, promet una destinació més agradable la setmana vinent. Però no més important.

Els ‘Tips’ de Tripadvisor

divendres, 3/02/2012

Com els tòpics, els tips dels viatgers a Tripadvisor segurament s’hagen de llegir amb certa cautela i amb consciència que no inclouen cap veritat exacta. I és que depenen de moltes variables, des de l’estat d’ànim del viatger, els seus interessos (que poden ser molts i molt variats) o altres factors externs, etcètera. Però, per què no, potser eixa siga la clau de l’èxit.

Entre cometes o al peu de la lletra, el cas és que els consells de Tripadvisor han esdevingut una referència a tindre en compte després d’una dècada i milions de comentaris sobre hotels, restaurants, destinacions o atractius turístics de tot el món.

I per a major facilitat en la consulta, ara fa uns dies que l’empresa ha servit en safata els llistats amb els millors hotels del 2012, segons els seus 20 milions d’usuaris enregistrats a nivell global. En el cas d’Espanya, Tripadvisor va fer coincidir el lliurament dels guardons als establiments amb la fira de turisme de Madrid, FITUR.

Segons allò previst per la classificació de Tripadvisor, 148 hotels de tot Espanya han estat inclosos en els rànquings, dins de les categories Top, Ganga, Tot inclòs, Hostals i pensions, Luxe, Relax i balnearis, Modern i Atenció al client.

Al parer dels viatgers, el millor hotel a Espanya per a 2012 és el Seaside Grand Hotel Residencia de Maspalomas, amb l’Hotel Casa 1800 de Sevilla i el Rector de Salamanca completant el pòdium.

En la categoria de Modern, destaca l’AC Còrdova (la cadena repeteix en aquest llistat), mentre que la Casa Torrox (Costa del Sol) és la més valorada en la classificació de Ganga, i l’Hostal Rodri, a Granada, encapçala l’apartat per als que viatgen amb els pressupostos més ajustats. La Villa Marbella lidera la categoria d’Atenció al Client; l’Hotel Palacio de la Magdalena, a Soto del Barco (Astúries), és el millor hotel de luxe, mentre que la Finca Cortesín Golf and Spa, a Casares (Málaga), està considerat el millor espai per a Relax i balnearis.

D’altra banda, els denominats Travellers’ Choice inclouen també en els seus llistats allotjaments d’altres països d’Europa i dels cinc continents, agrupats en les mateixes categories. Si més no, una ajudeta extraordinària quan un sap exactament el que vol, o no, però encara no ho ha trobat. (A qui no li ha passat alguna vegada, allò de començar a planificar un viatge per la teulada. Vull dir, en funció d’una oferta o una idea trobada a la xarxa?)

Per acabar, més que un consell, un però: aquest any tire en falta el llistat més curiós (i polèmic) dels Travellers’ Choice de Tripadvisor: el dels hotels més bruts. Des de la companyia han declarat que endavant volen oblidar-se de la part negativa del negoci i centrar-se només en allò positiu. No sé perquè, però no m’acaba d’agradar com sona la música. Espere que els usuaris no ho notem gens, no voldria tindre que mudar-me en busca d’altre web per a planificar/comentar els meus viatges.

Què ha sigut de l’InterRail?

divendres, 27/01/2012

Abans de la irrupció de les línies aèries de baix cost, l’InterRail era segurament l’única forma de viatjar amb certa agilitat per Europa, amb un pressupost ben ajustat. Actualment, no només es multipliquen els competidors, els preus dels bitllets ja no són tan populars. Malgrat, tot, viatjar en ferrocarril manté tot el seu encant i la companyia que gestiona els tiquets ha seguit incrementant la seua oferta.

Juliol de 2002, 21 primaveres complides i moltes ganes de córrer mon. En plena etapa d’efervescència universitària, la moneda única acabava d’arribar uns mesos enrere i jo tenia els ulls posats, per primera vegada, en Europa. Més que de la inflació suposadament provocada per l’euro, estava pendent dels seus avantatges. I de coses com l’espai Schengen, la necessitat de perfeccionar el meu nivell d’anglés i, sí, de viatjar. Tant com fora possible i com no ho havia fet fins aquell moment, més enllà dels Pirineus.

Fruit del treball que venia fent en períodes de vacances, tenia estalviats els diners justos però suficients com per a viure una experiència important. En absència de fenòmens com el de Ryanair (encara no havia desembarcat a Girona), internet, incipient en la meua vida, em va oferir la resposta.

Va ser però l’agent de viatges de confiança de la família, aleshores de l’agència Marsans, qui ens va expedir dos bitllets d’InterRail. Per davant, tres setmanes de travessia improvisada per França, Itàlia i Grècia a un preu que em semblà escandalós.

Mire cap enrere i no puc evitar somriure. De fet, dubte que algun dia puga oblidar aquell viatge, en un calorós mes de setembre. Les sensacions contraposades a Venècia; els marbres de la catedral de Florència; l’arribada a Roma i la primera vista al Coliseu; la tempesta terrible camí de l’illa grega de Corfú, aquella nit; les seues platges i l’estrambòtic Pink Palace; la loteria dels albergs de la joventut, terribles a França; el bany improvisat, quasi obscé, a la Costa Blava; els passatemps i el primer quadren de viatge, al tren…

La màgia d’aquell InterRail no s’ha tornat a repetir, per molt que tampoc he insistit a buscar-la. Impossible, també en la vessant econòmica. Per a quan vàrem tractar de repetir aquella sensació única, sempre en companyia, era massa tard. Els preus del passe de tren ja no ens van semblar tan atractius com l’opció de volar, només pagant les taxes, a Londres.

Està clar que els vols a Londres, París, Berlín, Brussel·les, Roma, Milà, Dublín… per menys de 10 euros ja fa molt de temps que es van esfumar, però les alternatives al viatge econòmic sobre rails no han parat de créixer al llarg de l’última dècada.

Fet i fet, als vols de low-cost oferits per les nombroses aerolínies especialitzades, cal afegir la poblada oferta de paquets econòmics a través d’agències online o la irrupció del baix cost també per a altres mitjans de transport, com els cotxes de lloguer.

És a dir, que és possible avui fer un viatge amb pressupost ajustat a una capital europea, amb la rigidesa que implica un vol en avió, però també combinar un vol econòmic amb el lloguer d’un cotxe i multiplicar així les alternatives.

Pel contrari, a la vegada que el bitllet d’InterRail ha perdut una part del seu atractiu, la nova conjuntura ha provocat una profunda renovació del sistema. D’un temps ençà, el tiquet ha deixat de ser exclusiu per a menors de 26 anys, s’han eliminat les zones i s’han multiplicat les variants. Aquestes permeten adquirir una carta InterRail clàssica, de 15, 22 o un mes per a tota la xarxa, com també passes per a viatjar en dies solts durant un mes per tots els països, o només per un concret (partint de 32 euros per als menors de 26 anys; 49 per als majors). Fins i tot la filosofia de preu ajustat ha deixat de ser la única, ja que s’han sumat a l’oferta bitllets en primera classe (809 euros per 30 dies de viatge lliure pels 30 països).

D’altra banda, és cert que malgrat les nombroses alternatives que trobem actualment per a viatjar per Europa amb pressupost ajustat, el passe d’InterRail sempre retindrà algunes exclusivitats. Al meu parer i sense dubte, la més important és el plaer que proporciona, per exemple, assistir enmig d’un viatge relaxat a una posta de sol a una vall perduda de la Toscana. Independentment de la comoditat de viatjar en primera classe o de fer-ho reclinat sobre una motxilla atapeïda.

Aquest estiu es compleix una dècada des d’aquell primer gran viatge. Seria fantàstic poder repetir i donar-li una resposta real a allò de “Què ha sigut de l’InterRail?”.

Carpooling, també per a viatges de llarga distància

dimarts , 17/01/2012

Començaré a construir aquest blog justament pel final. És a dir, pel darrer viatge. Ha estat diferent, un trajecte de vora 2.000 quilòmetres en cotxe des d’Alcoi a Munic empentat no pel plaer, sinó per la necessitat. Un viatge de llarga distància per carretera per al que ens hem vist obligats a llogar una berlina de grans dimensions, que ens permetera poder fer la mudança cap a Alemanya.

Però no em propose traslladar-vos en aquest post el què, ni tampoc el per què de la partida, sinó explicar el com i les oportunitats sorgides per a completar el camí en les millors condicions.

I és que cada vegada són més les persones que, segurament empentades per la crisi, opten per buscar alternatives als mètodes tradicionals de transport. És en aquest sentit que s’emmarquen accions com el carsharing o el carpooling, pensades d’entrada per a compartir trajectes curts amb cotxes de lloguer o particulars. Cotxes plens de camí a la faena o simplement cap a la ciutat, ja siga entre amics o entre persones desconegudes, per abaratir costos i promoure una mobilitat més sostenible.

Pràcticament tot avantatges. D’això mateix són ben conscients algunes empreses, que han començat a fer els seus negocis amb relatiu èxit a Internet. Més enllà de comunitats de proximitat més o menys independents, hi ha algunes webs a la xarxa que no han parat de créixer en nombre d’usuaris, com ara la francesa Comuto, amb presència en diversos punts d’Europa. També Conduzco.es o Compartir SL, amb seu a Terrassa, són alternatives d’utilitat a l’hora de buscar un trajecte compartit, ja siga curt, d’àmbit regional o fins i tot internacional.

En el cas de Comuto, per exemple, s’estima que supera el milió d’usuaris a tot Europa, el que permet concertar amb certa agilitat trajectes compartits de llarga distància. Precisament això és el que vàrem fer en el nostre viatge per carretera entre Munic i Alcoi. Tenint en compte la necessitat per raons laborals de partir unes hores abans de la vespra de Nadal, i les elevades tarifes d’un bitllet d’avió en eixes dates, ens va resultar senzill trobar dos persones interessades en compartir el nostre trajecte, fins Barcelona i fins València.

Desconegudes companyes de viatge que ens van permetre omplir el vehicle i compartir la despesa en gasolina i peatges, fins el punt d’abaratir quasi un 50% un trajecte de quasi 2.000 quilòmetres que ens haguera costat vora 400 euros per a dos persones.

A més a més, si atenem a les dades que facilita Compartir per al viatge, el nostre trajecte comú va permetre un estalvi de 274.24 Kg de Co2 a l’atmosfera, en comparació amb una experiència idèntica realitzada de forma indiviual.

Sense dubte, un viatge com el nostre només es fa per carretera per una qüestió de necessitat com fou el cas, però sempre existeixen aquestes necessitats, el que emfatitza més encara el valor d’iniciatives com les esmentades, encaminades a fomentar la sostenibilitat també mitjançant el transport particular.

(La tornada a Munic des d’Alacant, el 31 de desembre i després d’una setmana de vacances, explica en part el perquè de tot plegat: la vàrem completar en dos jornades i sense opció de sumar companys de viatge, amb mitja casa carregada a la part posterior del cotxe.)