Opinió

Són les vuit de la vesprada i arribe a casa desfet després d’un dia intens. Vull escriure el meu post setmanal de viatges però no trobe la forma. Ara fa uns mesos que no viatge, ni tampoc tenim prevista cap escapada a la vista. Però res d’això és el problema.

La cosa és que no puc esborrar de la memòria les imatges de la visita d’aquest divendres al camp de concentració de Dachau. Ha sigut la segona incursió en un camp de concentració en els darrers mesos, després de visualitzar l’horror desplegat pels nazis a Auschwitz, el passat estiu durant una curta estada a Polònia.

En realitat, al meu blog de viatges no voldria parlar ni d’un ni d’altre espai com dos llocs per a visitar durant un viatge. De fet, no hagués volgut tenir-los que visitar, i que ningú altre ho tinguera que fer. Aleshores comprenc que el que realment voldria és que ni el camp de concentració de Dachau, ni el d’extermini d’Auschwitz hagueren existit mai.

Però estan, i són dos mostres de l’horror del nazisme que no es poden obviar. D’això en són ben conscients els alemanys i segurament per això avui el memorial de Dachau estava tan concorregut per estudiants de secundària. En una de les cues, una professora li comentava als seus alumnes: “El que hui aneu a vore és una cosa de la que hauríeu d’aprendre una lliçó, no ho oblideu”. No cal afegir cap comentari més.

Aquest ha estat el meu viatge de hui, promet una destinació més agradable la setmana vinent. Però no més important.