Entrades amb l'etiqueta ‘low-cost’

A Noruega en mode estalvi

divendres, 9/03/2012

Malgrat que una nit d’hotel a Oslo ve a costar uns 200 euros i sopar una simple pizza una vintena, no és cert que no hi haja alternatives per a descobrir Noruega, un dels països més cars del món, amb un pressupost ajustat.

En el nostre cas i no dic cap mentida, vàrem pagar menys per nou dies de tour a Noruega que per una viatge semblant a Croàcia. Només que canviant els hotels de quatre estrelles i els restaurants per pensions, càmpings i supermercats. La resta del plantejament fou, més o menys idèntic, ja que en les dos ocasions vàrem optar pel fly & drive – és a dir, volar i llogar un cotxe per a fer camí.

A l’hora de preparar un desembarcament a Noruega amb pressupost baix cal tindre algunes coses clares: que ens ho hem de cuinar tot nosaltres; que les distàncies són enormes i disposar d’un cotxe és una alternativa segura per a exprimir el temps i arribar més a lluny; que cal certa previsió i estar alerta per a trobar les millors ofertes de vol o lloguers. Hom ha de ser conscient, evidentment, que tot canvia radicalment en funció del calendari.

Nosaltres ho vàrem tindre clar des del primer moment i per això vàrem fer el que no acostumem a fer mai: planificar el viatge, per a l’estiu, amb certa antelació. D’entrada, la planificació ens va permetre aconseguir comprar els bitllets d’avió per menys de 125 euros per persona, preu final -vàrem volar a Oslo des d’Alacant, una ruta que en 2012 es manté oberta també des d’altres aeroports, entre ells el Prat. Alguna cosa semblant ens va passar amb el cotxe de lloguer.

Amb els dos pilars per a posar en marxa l’aventura clars, va entrar en acció l’oficina de turisme de Noruega en Espanya. Baix el meu punt de vista, funciona a la perfecció i ofereix abundant informació d’interés a l’hora de preparar un viatge al país nòrdic i per tal d’escollir allò que es vol veure. Per exemple, ens varen enviar a domicili i gratis una guia de càmpings d’interés, un complet mapa de carreteres i diversos fulletons turístics en espanyol força esclaridors.

En el nostre cas, teníem nou dies per davant, amb origen i final en Oslo condicionats pel vol de baix cost. Tenint en compte que les autopistes i vies ràpides no són abundants, vàrem organitzar una ruta en cotxe amb nou etapes i poc més de 2.000 quilòmetres de recorregut total.

La primera parada la vàrem fixar en la mateixa ciutat d’Oslo, capital petita i relativament moderna, a la que únicament li dedicàrem una nit. És cer que és poc, però més que suficient per a un viatge curt a Noruega, on allò que realment marca la diferència és la natura.

Amb pausa en Lillehammer, seu dels jocs olímpics d’hivern de 1994 i petita ciutat vinculada a l’esquí, directament ens vàrem endinsar en les muntanyes per a passar la nit en una cabanya, camí d’un dels fiords més populars i Patrimoni de la Humanitat: el de Geiranger.

Una excursió en direcció a l’Escala dels Trolls va marcar la frontera nord del nostre viatge, ja que ens vàrem tallar de seguir en direcció als pobles costaners d’Alesund o Kristiansund -i més encara de visitar la capital cultural i porta del Gran Nord que és Trondheim.

Endavant doncs, sempre cap al sud, gaudint al màxim dels fiords -amb petit creuer inclòs pel Sognefjord en direcció a Gudvangen i excursió a una de les glaceres de Jostedalsbreen. Escollint sempre càmpings i fins i tot albergs de la joventut a petites ciutats com Stryn o Voss.

Tot camí de la segona parada urbana i imprescindible en una ruta pels fiords: la ciutat portuària de Bergen. Allà, com tot arreu que la visita, vàrem tindre temps de tastar el salmó al mercat del peix, de passejar pel vell moll i de fer una completa excursió per les muntanyes de la vora. També de mullar-nos, una cosa de la que pocs viatgers s’escapen a Bergen -una de les ciutats on més plou del país.

En el viatge cap al sud per a tancar el cercle, se’ns van quedar algunes assignatures pendents per falta de temps, com el Lysefjord i les famoses muntanyes del Preikestolen, sobre el mateix. També la ciutat de Stavanger, una de les més dinàmiques de Noruega, arran del descobriment de les reserves de petroli.

A canvi, el punt i final el vàrem posar en l’amable costa sud, en busca d’un clima més suau i pobles pintorescs, com Kragero. Com la resta del viatge, és cert que va resultar genial, però haig de confessar que no ens va donar per a complir un desig: estrenar el banyador, en ple mes d’agost, en la travessia per un dels països més salvatges i impressionants d’Europa.

També interessa saber…

Que algunes carreteres de l’interior del país, especialment les de muntanya, tanquen al trànsit durant l’hivern i part de la tardor i la primavera

Que a Noruega està permés acampar de forma lliure i que n’hi ha una xarxa molt densa de càmpings, encara que la majoria no obre tot l’any

Que trepitjar un hotel o un restaurant és impensable en un viatge al país escandinau amb pressupost ajustat

Que les carreteres són en la majoria de doble sentit i dos carrils, amb velocitats màximes limitades de 80 km/h. Per autopista la velocitat s’incrementa només en uns pocs trams (i sempre per davall de 100 km/h). Nombroses cambres i radars s’encarreguen de vetllar pel compliment, sota amenaça de multa

Que 9 dies a Noruega en fly and drive ens van eixir per uns 1.600 euros tot inclòs per a dos persones: 250 € vols + 500 € cotxe + 850 € per la resta

Què ha sigut de l’InterRail?

divendres, 27/01/2012

Abans de la irrupció de les línies aèries de baix cost, l’InterRail era segurament l’única forma de viatjar amb certa agilitat per Europa, amb un pressupost ben ajustat. Actualment, no només es multipliquen els competidors, els preus dels bitllets ja no són tan populars. Malgrat, tot, viatjar en ferrocarril manté tot el seu encant i la companyia que gestiona els tiquets ha seguit incrementant la seua oferta.

Juliol de 2002, 21 primaveres complides i moltes ganes de córrer mon. En plena etapa d’efervescència universitària, la moneda única acabava d’arribar uns mesos enrere i jo tenia els ulls posats, per primera vegada, en Europa. Més que de la inflació suposadament provocada per l’euro, estava pendent dels seus avantatges. I de coses com l’espai Schengen, la necessitat de perfeccionar el meu nivell d’anglés i, sí, de viatjar. Tant com fora possible i com no ho havia fet fins aquell moment, més enllà dels Pirineus.

Fruit del treball que venia fent en períodes de vacances, tenia estalviats els diners justos però suficients com per a viure una experiència important. En absència de fenòmens com el de Ryanair (encara no havia desembarcat a Girona), internet, incipient en la meua vida, em va oferir la resposta.

Va ser però l’agent de viatges de confiança de la família, aleshores de l’agència Marsans, qui ens va expedir dos bitllets d’InterRail. Per davant, tres setmanes de travessia improvisada per França, Itàlia i Grècia a un preu que em semblà escandalós.

Mire cap enrere i no puc evitar somriure. De fet, dubte que algun dia puga oblidar aquell viatge, en un calorós mes de setembre. Les sensacions contraposades a Venècia; els marbres de la catedral de Florència; l’arribada a Roma i la primera vista al Coliseu; la tempesta terrible camí de l’illa grega de Corfú, aquella nit; les seues platges i l’estrambòtic Pink Palace; la loteria dels albergs de la joventut, terribles a França; el bany improvisat, quasi obscé, a la Costa Blava; els passatemps i el primer quadren de viatge, al tren…

La màgia d’aquell InterRail no s’ha tornat a repetir, per molt que tampoc he insistit a buscar-la. Impossible, també en la vessant econòmica. Per a quan vàrem tractar de repetir aquella sensació única, sempre en companyia, era massa tard. Els preus del passe de tren ja no ens van semblar tan atractius com l’opció de volar, només pagant les taxes, a Londres.

Està clar que els vols a Londres, París, Berlín, Brussel·les, Roma, Milà, Dublín… per menys de 10 euros ja fa molt de temps que es van esfumar, però les alternatives al viatge econòmic sobre rails no han parat de créixer al llarg de l’última dècada.

Fet i fet, als vols de low-cost oferits per les nombroses aerolínies especialitzades, cal afegir la poblada oferta de paquets econòmics a través d’agències online o la irrupció del baix cost també per a altres mitjans de transport, com els cotxes de lloguer.

És a dir, que és possible avui fer un viatge amb pressupost ajustat a una capital europea, amb la rigidesa que implica un vol en avió, però també combinar un vol econòmic amb el lloguer d’un cotxe i multiplicar així les alternatives.

Pel contrari, a la vegada que el bitllet d’InterRail ha perdut una part del seu atractiu, la nova conjuntura ha provocat una profunda renovació del sistema. D’un temps ençà, el tiquet ha deixat de ser exclusiu per a menors de 26 anys, s’han eliminat les zones i s’han multiplicat les variants. Aquestes permeten adquirir una carta InterRail clàssica, de 15, 22 o un mes per a tota la xarxa, com també passes per a viatjar en dies solts durant un mes per tots els països, o només per un concret (partint de 32 euros per als menors de 26 anys; 49 per als majors). Fins i tot la filosofia de preu ajustat ha deixat de ser la única, ja que s’han sumat a l’oferta bitllets en primera classe (809 euros per 30 dies de viatge lliure pels 30 països).

D’altra banda, és cert que malgrat les nombroses alternatives que trobem actualment per a viatjar per Europa amb pressupost ajustat, el passe d’InterRail sempre retindrà algunes exclusivitats. Al meu parer i sense dubte, la més important és el plaer que proporciona, per exemple, assistir enmig d’un viatge relaxat a una posta de sol a una vall perduda de la Toscana. Independentment de la comoditat de viatjar en primera classe o de fer-ho reclinat sobre una motxilla atapeïda.

Aquest estiu es compleix una dècada des d’aquell primer gran viatge. Seria fantàstic poder repetir i donar-li una resposta real a allò de “Què ha sigut de l’InterRail?”.