“Estimar la teva dona no vol dir donar-li sempre la raó, sinó recolzar-la quan encerta i fer-li veure que s’equivoca quan no va pel bon camí”. Fa pocs dies un bon amic em va deixar anar aquesta frase en una conversa de cafè. Vaig deixar de remenar la cullera immediatament. L’escoltava mentre feia cercles amb l’escuma i tenia la vista clavada a la tassa i en un instant vaig aixecar el cap, el vaig mirar fixament i li vaig dir que no ho podia haver resumit millor.
Aquesta reflexió m’ha tornat a venir per segona vegada al cap pensant en els equips de futbol i els seus seguidors, un altre tipus de matrimoni -aquests acostumen a durar tota la vida- on també el soci o aficionat estima incondicionalment. El futbol és una d’aquelles coses que ens pot fer perdre el nord, afectant fins i tot persones extremadament sensates. És un terreny perillós on la defensa dels colors es fa sovint sense arguments i només perquè aquell club és la teva ‘dona’ i si és la teva, sempre té raó.
Quan tots plegats ens posem a veure un partit de futbol, les faltes sobre el nostre club ens semblen criminals i les entrades dures dels nostres jugadors sobre el rival una exageració del contrari. Tots els gols dubtosos de l’oponent són en fora de joc i els nostres de cap manera!. Quan l’adversari t’ha generat nou ocasions de perill, s’acostuma a dir que amb prou feines ha arribat “dues o tres vegades” a porteria. En canvi, quan el teu equip ha tingut només dos xuts en tot el partit, sovint diem que “hem merescut més sort”. Els colors ens perden i envien la suposada objectivitat que tenim a fer punyetes.
És cert que aquesta objectivitat en el fons és subjectiva de cadascú. No tothom calibrem igual el que considerem just o tenim la mateixa percepció de les coses. Tot és discutible. No obstant, al futbol, com a la vida, li fa falta viure els colors amb sentit comú. Quan un jugador que defensa la nostra samarreta cau al terra, ràpidament cridem “eeeh!” abans d’esperar que els nostres ulls, en connexió amb el nostre cervell, analitzin la jugada, la reflexionin en dècimes de segon i decideixin si realment era falta o en aquesta ocasió el jugador del nostre equip s’ha tirat a la piscina.
Desconfio de les persones que, abans i després d’un partit, em volen parlar de futbol de forma reflexionada i mentre els he observat amb la pilota en joc no han parat de protestar per protestar i escombrar cap a casa en les seves opinions de forma descarada. No deixaràs d’estimar ni la teva dona ni el teu equip per no donar-lis la raó quan no la tenen. De fet, dir les coses amb un intent màxim d’objectivitat -amb errors humans- ens farà guanyar credibilitat a tots.
Vaig néixer un mes de juny de l'any 1980 a A Coruña, donat que mons pares estaven de viatge i jo vaig decidir treure el cap per tocar els nassos abans de tornar a Catalunya. Vaig començar a ser periodista de forma més seriosa i menys vocacional amb 21 anys, entrant directament al món llavors embrionari d'internet.