Opinió

Sóc d’aquelles persones que tot i estar especialitzada en unes poques matèries, m’agrada estar informada de les altres, ni que sigui per allò que en diuen ‘cultura general’. Per arribar a tenir coneixement d’alguns temes, és imprescindible comptar amb uns mitjans de comunicació potents, ben estructurats, consolidats i fins i tot si cal de gran abast. En altres temes, però, els gegants de la comunicació no poden oferir aquella informació de forma detallada, ja sigui per menor importància proporcional -al seu entendre- o ja sigui per menys coneixement concret de la matèria. És per això que els petits mitjans, diaris, revistes, ràdios, televisions i portals d’internet locals es fan, encara que soni estrany, imprescindibles.

Un dels temes que segueixo per estar un xic al dia, ni que sigui per sobre, és la política, ara molt relacionada per les circumstàncies amb l’economia. En una publicació vaig llegir una informació que, en ser la primera vegada que tenia coneixement de causa del fet, em va semblar puntual. Posteriorment ho vaig veure una segona vegada i em va semblar casualitat i a la tercera… ja no vaig tenir cap dubte. Diversos mitjans de prestigi internacional van preguntar a diferents experts mundials de reconegut valor en el tema econòmic quina és la recepta per sortir d’una crisi. La resposta de tots ells va ser: invertir en educació, salut, cultura i informació.

Pot ser que jo mateix caigui en infravalorar el nivell de polítics i economistes que tenim a casa (no ho descarto, no sóc expert en això i puc anar molt equivocat), però veig que davant experts consells mundials, aquí estem fent tot el contrari: menys educació -i de pitjor qualitat generació rere generació ja abans de la crisi-, menys salut, menys cultura, menys informació. Alguna cosa al nas em diu que si algú en sap més que tu de com resoldre un problema, més val que segueixis l’exemple i li facis cas. No sembla aquest el camí que Catalunya ha triat.

És per això que aquesta amenaça mundial de la crisi està afectant en primer terme a l’àmbit local, on l’amenaça ha passat directament a cobrar-se morts. Parlo dels mitjans locals. Per citar-ne només alguns -em deixo molts, ho se-, els ciutadans de L’Hospitalet ja no podran gaudir de la televisió i ràdio locals, com tampoc ho podran fer els de Manlleu o Santa Coloma de Gramenet. Hi haurà entre les persones que llegiu això alguna que em digui, segurament amb raó, que en una situació social crítica primer cal tenir feina i benestar social i no pas mitjans de comunicació i encara menys aquesta cosa “que no importa a ningú” que és el futbol territorial. Tampoc ho discutiré, però només se que de petits de ben segur ens van dir a tots plegats que cal fer cas a la gent que en sap, i la que en sap aposta per la comunicació. Llàstima que aquesta gent que en sap només es troba fora de les nostres fronteres, malauradament. Ah i #somLHostia #LHnotanca #salvemtvlh … queda dit !!!

Sovint hi ha vegades on un mateix fa net i signa una petita reconciliació amb el futbol.  La tarda d’aquest dissabte és una d’elles. Us posaré en situació: partit de Lliga Nacional juvenil al Nou Sardenya entre els equips de l’Europa i el Jàbac. Amb 0-1 favorable als egarencs després de mitja hora de partit, arriba una acció clau. Un jugador europeista li roba la cartera al porter, que intentava progressar amb ella als peus per acabar-la rebutjant. Aquest fa penal al davanter i veu la vermella directa per ser el darrer home.

En aquell moment l’entrenador visitant Oliver Ballabriga s’aixeca de la banqueta i es dirigeix a l’assistent. L’àrbitre també s’aproxima casualment a aquella zona per prendre nota a la llibreteta del canvi que havia de fer el Jàbac per donar entrada al porter suplent. El tècnic li diu al col·legiat “quan li roba la pilota el jugador no li fa falta al meu porter?” i l’àrbitre li diu “no, li guanya la posició”. Ballabriga respon amb un “d’acord” i torna a seure a la banqueta. El penal finalitza amb el gol de l’empat de l’Europa i a tocar del descans l’equip local fa el 2-1 en una posició justeta del rematador. L’entrenador egarenc torna a aixecar-se i li diu a l’assistent “rep en fora de joc!” i el noi del banderí li diu “estava en línia”. Ballabriga torna a dir “d’acord”.

A la segona part, el mateix davanter escapulat fa el 3-1 en una posició encara més dubtosa. L’entrenador del Jàbac salta de la banqueta i amb un to cordial i sense aixecar la veu li diu a l’assistent “aquest gol torna a ser en fora de joc. Jo ja se que perdré el partit, no tinc les condicions per donar-li la volta, però heu d’estar atents per a que no ens acabin passant per sobre amb una golejada”. Dit això, l’Oliver torna a seure a la banqueta. Durant tots aquests minuts de partit assisteixo bocabadat a les protestes més exemplars que he sentit mai de boca d’un entrenador: sense alçar la veu, amb molta educació, acceptant a la primera la resposta de cada col·legiat i tornant a seure al seu lloc. És més, durant tot el partit Oliver Ballabriga, tot i el 5-1 final amb què el seu equip ha caigut derrotat, ha procurat evitar que cap jugador seu es pogués escalfar. Sempre atent a cada acció per no sortir de l’estricta esportivitat.

En acabar el partit m’he apropat a ell, m’he presentat i l’he felicitat per les seves formes i maneres. De la boca de l’Oliver només han sortit paraules de normalitat, que el que ha fet és, segons ell, el que ha de fer qualsevol preparador de jugadors i qualsevol persona. Li he fet veure que aquesta normalitat, que té raó que hauria de ser així, malauradament és una gran excepció.  Li he donat les gràcies perquè per una tarda la seva manera d’actuar m’ha reconciliat amb un món que és sovint egoista, malcarat, trampós i maleducat. Llarga vida als que promouen educació, valors i esport!