Quan l’àrbitre xiula el final d’un partit de futbol, tots nosaltres tenim una percepció subjectiva de com s’ha desenvolupat l’encontre que acabem de presenciar. Als que ens toca fer cròniques, se’ns demana -i així ha de ser- que siguem objectius en la descripció dels fets. En el fons, el terme és contradictori en sí mateix. Ser objectiu en un esport és complicat, perquè tots veiem el desenllaç del joc, l’estil de futbol o l’habilitat tècnica sota el nostra prisma particular i el que a un li pot semblar un gran detall de qualitat veure un parell o tres de regats seguits, a un altre li pot sembla un abús de retenció de la pilota i un joc individualista del futbolista en qüestió.
No obstant, moltes vegades i a grans trets, tothom coincideix en veure d’igual forma un partit on un equip ha merescut la victòria sobradament i l’altre equip no. Es forma llavors una espècie d’acord objectiu en un alt percentatge. Aquesta ‘objectivitat subjectiva’ entenc que ha de ser individual i única en tots nosaltres. Només podem haver vist el partit d’una manera, encertada o equivocadament, i només així podem explicar-lo a tothom, sigui qui sigui. Un únic partit, una única veritat subjectiva.
És per això que em va fer molta ràbia comprovar, una vegada més, la doble cara o el doble joc de personatges del nostre futbol en relació a les cròniques i resums dels partits. Fa poc, vaig estar present en un partit de futbol on, abans de la roda de premsa, un dels entrenadors va atendre una trucada de telèfon directa d’un diari de la seva localitat. El tècnic, a la pregunta de com havia vist el partit, va respondre que el seu equip no va jugar massa bé, però que va tenir opcions i que la derrota final no era merescuda. Que ningú havia fet més mèrits que l’altre per guanyar. Dit això, va entrar a la sala de premsa.
Sota el meu punt de vista, particular, el seu equip havia merescut sobradament la derrota i l’altre equip havia fet mèrits més que suficients per guanyar. No obstant, cadascú pot tenir la seva respectable opinió i vaig entrar jo també a la sala de premsa esperant sentir les mateixes argumentacions del tècnic davant els mitjans generals i els de l’àmbit local de l’altre equip, el guanyador. Va ser allà quan el discurs va canviar. Davant la premsa que no era de la població del seu equip, davant la qual no havia de passar comptes, el tècnic va canviar el discurs. Sota la seva manera subjectiva -com tots- de veure les coses, va explicar que el seu equip no havia jugat bé (aquí va refermar-se) però va afegir que els seus jugadors havien merescut perdre i que l’equip rival havia fet sobrats mèrits per endur-se el triomf.
Aquesta va ser una versió totalment oposada a la que, instants abans, havia relatat a un mitjà de la seva població. Aquest doble joc, aquesta dobla subjectivitat, no em va agradar gens. Puc entendre que els mitjans generals i neutrals i els mitjans locals de l’equip rival, poc diran sobre les qualitats o defectes del tècnic derrotat i que, per contra, el diari del seu poble o comarca podia tenir més influència directa en aquesta valoració. El tècnic va voler posar excuses i dissimular davant el seu diari de proximitat un partit que cap redactor d’aquell diari va veure. Va explicar la seva veritat. En roda de premsa, va explicar la veritat que va veure tothom. L’única part positiva de tot plegat és que aquest engany només es pot fer en l’àmbit territorial on certs redactors, que no van al partit, tampoc tenen imatges ni connexions en directe per treure conclusions pròpies. Aquest tipus d’entrenadors (o delegats o cronistes en segons quin club), poc futur tenen amb aquest mètode de Segona A cap a dalt.
Vaig néixer un mes de juny de l'any 1980 a A Coruña, donat que mons pares estaven de viatge i jo vaig decidir treure el cap per tocar els nassos abans de tornar a Catalunya. Vaig començar a ser periodista de forma més seriosa i menys vocacional amb 21 anys, entrant directament al món llavors embrionari d'internet.