Oblidat, maltractat, insultat i gens reconegut. Així s’ha sentit durant anys el futbol femení a Catalunya i l’estat. Un sentiment arrossegat durant anys i que encara és força destacable en la gran majoria de noies que practiquen l’esport rei.
El futbol femení no ha tingut, com el tennis -per posar un exemple- un reconeixement per igual entre homes i dones. L’espiral de comentaris fora de to, d’espectatives d’espectacle irreals i també la mancança d’inversió en la formació i la millora tècnica de les futbolistes, ha deixat durant anys l’elit femení del futbol com un espai reservat per unes poques privilegiades. En aquest espai, a més, són encara més comptades les jugadores que poden arribar a fer de la seva passió la seva professió. La dignitat i proporció de les retribucions econòmiques del futbol femení (així com el seu entorn de mecenatge i patrocini) és encara precària en aquest racó del sud del continent europeu.
Amb el pas de les dècades, aquest maltractament social i mediàtic ha provocat també -cal dir-ho- un sentiment de victimisme entre les pròpies jugadores de futbol. El fet de no tenir un sostre esportiu i econòmic real per desenvolupar la passió pel futbol ha causat moltes vegades el fet de veure trajectòries personals tallades enmig de la vintena d’edat, abandonant l’esport per dedicar-se única i exclusivament al món laboral, sense ganes de seguir lluitant. L’absència d’horitzó provoca, per exemple, que en categories de nivell estatal com la Segona Divisió, el sobrepès d’algunes esportistes sigui en certes ocasions considerable. Que no se seleccioni el club de destí pel projecte esportiu o les comoditats, sinó perquè hi militen 3 o 4 amigues personals i així podriem seguir amb altres derivacions de la falta d’ambició esportiva. Tot i parlar de la categoria equivalent a la “Segona A” masculina, el concepte d’amateur agafa tota la força quan es veu el futbol femení a l’estat espanyol. S’hi barreja tot: la falta de lluita personal i, principalment, la falta de recolzament per fer-ho.
És per això que tots els elements que ajudin a millorar la presència i reconeixement de la dona dins l’esport rei són benvinguts. En els darrers anys ha pujat el nivell de les futbolistes sorgides dels diferents equips de base a tot l’estat i fins i tot els combinats territorials i absoluts han millorat els resultats en les seves competicions.
Tot i que de futbol femení encara se’n parla poc, fets destacats com la presència d’Homare Sawa al Nou Sardenya -entrenant en territori modest- o jugant contra el Barça -als ulls del món- són petites ajudes, de vegades aparentment insignificants, per fer visible l’esforç de les jugadores més modestes. El futur d’aquest futbol a casa nostra passa per la millora d’entrenaments tècnics i tàctics, el recolzament social i entendre l’existència d’un altre futbol que no és ni millor ni pitjor qu el dels homes, sinó diferent.
Vaig néixer un mes de juny de l'any 1980 a A Coruña, donat que mons pares estaven de viatge i jo vaig decidir treure el cap per tocar els nassos abans de tornar a Catalunya. Vaig començar a ser periodista de forma més seriosa i menys vocacional amb 21 anys, entrant directament al món llavors embrionari d'internet.