Aquest és un d’aquells articles d’opinió que no ve de gust, però on el seu contingut s’acumula i s’acumula fins que vessa el got. Em refereixo al tracte periodístic que dóna el FC Barcelona a reporters i mitjans en qüestions menors de la seva entitat. Com tot a la vida, hi ha diferents nivells per tractar diferents entorns. No és el mateix voler a Guardiola en exclusiva per una entrevista de Champions -impossible, no concedeix ni una- que voler l’entrenador del Cadet A o l’Infantil B per una ràdio, un mitjà local o un context periodístic de segon o tercer ordre.
Fa uns quants anys que el FC Barcelona pateix deliris de grandesa en les seves categories inferiors. Diversos exemples recents, viscuts de forma directa, indirecta o explicats per companys de professió de màxima confiança, fan entendre que alguna cosa no es fa bé dins l’entitat blaugrana, sempre sota el prisma d’aquesta opinió particular, és clar. És lògic que per un partit de Primera Divisió un periodista o fotògraf passi tots els filtres, la seva credencial s’hagi sol·licitat amb temps, de forma ben argumentada i sòlida, passant per tots els canals. Això ho defenso. Ha de ser així i s’ha de controlar i, fins i tot, denegar per qüestió de capacitat i importància/pes del mitjà.
Ara bé, cal fer gairebé un document notarial per permetre un fotògraf -acreditat també pel seu propi mitjà- posar els peus a la gespa? Es guanya o s’evita res obligant a passar tants filtres per fer les fotografies inicials d’un partit de Lliga Nacional juvenil a la Ciutat Esportiva on el ressò mediàtic és gairebé nul i la presència d’altres mitjans també? Si un futbolista com Cuenca o Tello debuten al primer equip, potser entenem que els periodistes no poden accedir a entrevistes directes i particulars amb ells, que ja són considerats ‘noves figures’, però perquè el Barça nega entrevistes amb els seus entrenadors de base per parlar de com eren quan els van tenir a les seves ordres? Fa cap mal o posa en perill cap política interna d’ordre i gestió fer-li preguntes al tècnic del Juvenil A o Juvenil B?
Sota el meu modest entendre, el FC Barcelona equivoca, i molt, la seva política comunicativa en categories inferiors i temes de ressò menor. Entenc, molt més del que un periodista podria creure, que protegeixin l’entrenador, les figures del primer equip i altres persones de l’entorn. De vegades som nosaltres mateixos, la premsa, que ens volem passar de llestos o preguntar de forma poc ben intencionada per crear polèmica -no som un gremi perfecte, cal dir-ho-. Però quina mala intenció pot tenir una entrevista a un tècnic de base que no ocupa pàgines i pàgines de diari o minuts de ràdio? Quin mal té que el fotògraf d’un mitjà local acompanyi un equip humil i mig desconegut a un partit de base la Ciutat Esportiva com per no deixar-li posar els peus a la gespa si set dies abans no ha enviat un fax, un mail i gairebé una instància judicial?
No tot dins una entitat és mediàtic, gran i poderós. El FC Barcelona és una entitat d’aquest perfil en termes generals, però hauria d’entendre que en temes de base, categories inferiors, cobertura mediàtica modesta i ressò local, cal baixar de l’Olimp dels déus. Ja no per fer contenta la premsa, sinó per una qüestió d’imatge i prestigi de la casa. No sempre són necessaris ni bons els deliris de grandesa.
Vaig néixer un mes de juny de l'any 1980 a A Coruña, donat que mons pares estaven de viatge i jo vaig decidir treure el cap per tocar els nassos abans de tornar a Catalunya. Vaig començar a ser periodista de forma més seriosa i menys vocacional amb 21 anys, entrant directament al món llavors embrionari d'internet.