Opinió

La majoria de factors de les nostres vides estan condicionats a l’era que ens toca viure, al marge de les decisions individuals que volem prendre. Respectant el camí a seguir en cada reflexió, propi de cadascú, la realitat d’aquest camí ve marcada pel context social.

Sovint sentim que els nens d’avui dia creixen amb pitjors valors, educació i formació que els d’abans. És una realitat comparable en l’aspecte global, no en l’individual de cada cas. Abans el mestre de l’escola era aquella autoritat que sempre tenia raó i ara és aquella que els pares poden agredir i denunciar cada vegada que el mestre miri al seu fill o filla amb una cara que no els hi agradi a ells. La generació dels que ara tenim 30 anys o la generació dels que passen dels 40 no sabem aprofitar l’inici de llibertat que vam viure i aquesta bona herència l’hem transformat en perillosa sobreprotecció cap als nostres petits.

L’infant, com a infant que és, té tot el dret a jugar, divertir-se, veure dibuixos animats irreals o creure en tres senyors de barba plens de màgia que cada nit del 5 de gener visiten casa seva per deixar-hi regals. És i ha de ser així. És la innocència de ser una criatura. No obstant tota criatura es fa gran i a certa edat -cada nucli familiar decirà quan- cal començar a saber que la vida no és tan meravellosa com els dibuixos o la nit de reis. La vida és dura, molt dura, i de vegades massa.

És per això que tots hem de fer-nos grans aprenent a caure derrotats, a no poder realitzar alguns dels nostres somnis o plans, a tenir plenament assumit el nostre límit intel·lectual, físic i imaginatiu. Hem de saber que igual que alguns de nosaltres som millors en la nostra feina o passions que d’altra gent, també altra gent és millor que nosaltres. Serveixi tot aquest llarg text introductori per comparar aquests factors de la vida amb el futbol.

El sentit d’equip, així com ser bon company i generós, són qualitats que mai s’han de deixar d’ensenyar al futbol formatiu. Però al futbol un nen o nena, a mida que es fa gran, també ha d’aprendre que les derrotes són dures, que no sempre tot és suau, que de vegades els cops són forts, molt forts. Que el sentit del ridícul i de l’humilació pròpia existeix i que la vida, al marge de l’esport, pot ser que li tingui preparada aquesta mai volguda trampa.

És per això que no podem mirar cap a una altra banda en la formació esportiva, com tampoc s’ha de fer en l’escolar. Les categories de base del futbol català no haurien d’obligar, en certes edats, a fer jugar tots els jugadors almenys una part del partit. La competitivitat s’ha de valorar i l’esforç i sacrifici per ser millor que aquell company que et treu la titularitat, ha d’anar dins l’ADN d’un futbolista i no pas caure en la comoditat de saber que, sigui com sigui, jugarà. Tot, és clar, des del respecte.

No té sentit camuflar els gols d’un equip per dissimular la derrota. En la meva etapa personal com a jugador de futbol en actiu (concretament de porter), vaig haver de recollir moltes pilotes del fons de la xarxa, segons l’edat, l’equip o la temporada que em tocava viure. Si el meu club perdia per 12 a 0, ho feia per 12, no per un discret i dissimulat 5, fet que m’obligava a ser millor cada dia per intentar no sentir-me ridiculitzat. Això em va fer millorar, potser no com a porter, però sí com a persona.

Els partits que finalitzen amb derrota no haurien de compensar-se amb un punt ‘a la participació’ per no deixar darrers classificats amb zero punts passada mitja temporada. Si té zero punts, té zero punts. La vida és dura, que els nens ho aprenguin. Només així els hi servirà al món real, el món que no tindrà un rumb marcat per la pilota, sinó marcat per la capacitat personal i el caràcter d’aquell nen o nena que s’ha fet gran. El món que no s’esforçarà en dissimular-li al nen o la nena les decepcions i frustracions. Aquestes seran reals i cal estar preparat per viure-ho.

La funció ha finalitzat i és el moment de buidar la sala i endreçar l’escenari.  La Federació Catalana de Futbol té nou president i a la vegada manté les mateixes incògnites al seu voltant. No és una qüestió personal del guanyador, sinó de llegat històric. L’ens federatiu arrossega tan mala fama que fos qui fos el guanyador, els problemes a resoldre i el prestigi a recuperar serien els mateixos aspectes urgents que tindria el nou màxim responsable damunt la taula del despatx presidencial. Per posar ordre on fa falta, la nova junta directiva haurà de treballar amb força i dedicació si vol aconseguir-ho.

Esgotant elecció rere elecció totes les esperances, fa temps que als diferents agents que formem part del futbol català se’ns diu que els problemes s’acabaran i el prestigi tornarà. Fins ara, el conte de Pere i el llop. No obstant, tots sabem que no hi ha guerra que no acabi un bon dia i esperem, pel bé de tots, que el mandat d’Andreu Subies sigui aquest desitjat final. Ara bé, tota guerra deixa pel mig cadàvers, i és aquí on entren en escena els voltors.

El voltor és un animal covard. No participa de la guerra, però aprofita les restes que deixa. Només apareix per l’escenari de batalla quan el focus de l’acció ja no transcorre en aquell punt. Està afamat i necessita alimentar-se com sigui, encara que el que trobi només sigui carn morta. La Federació Catalana fa anys que arrossega molts voltors. Són gent perillosa, deshonesta i amb un nivell zero de moral. És una espècie amb moltes races, des de presidents de club a periodistes, passant per tots els estaments. En tot grup de bona gent i de col·lectius respectables, hi viu més d’un voltor que ara que els grans mitjans ja han deixat de parlar del futbol català, apareixeran damunt l’escenari.

Farà bé el futur president de ser terriblement exigent amb la gent que l’acompanyarà, i no parlo només de directius electes sinó de tots els racons federatius. Ara tothom voldrà ser amic del flamant Subies, tots li faran la gara-gara i entre els que ho faran de bona fe i els que ho faran per interès, recaurà en el president l’encert i l’habilitat de saber de qui pot rodejar-se i qui no. Poques hores després de saber el recompte final de vots a la seu central de la Federació, van començar a apropar-se voltors de tota la vida als membres guanyadors. Són voltors que dels anys que fa que no renten la seva consciència, fan pudor d’una hora lluny. Esperem que el futbol català, d’una vegada per totes, pugui fer net amb tots ells.

La llei diu que tota persona és innocent fins que es demostri el contrari. No obstant, diversos fets a la vida -sobretot si són negativament repetitius- et fan pensar tot el contrari per molt injust que això sigui, que ho és. A la majoria de nosaltres, de petits, ens han explicat el conte de Pere i el llop. És aquell on en Pere sempre mentia dient que venia el llop i on finalment la gent va acabar per no creure’l, fins el dia que el llop va venir de veritat. Era massa tard, en Pere havia perdut tota la credibilitat.

A les alçades que estem de la pel·lícula, quan miro cap a la Federació Catalana de Futbol veig aquest mateix conte reflectit. Des de fa una bona colla d’anys sento parlar a diferents responsables, del passat i del present, de la Federació de tots, la dels canvis, la que vetllarà pels clubs modestos catalans. Tothom ho ha dit i ningú ho ha fet (o no li han deixat fer). Ja sigui per mancances o errades dels caps més visibles (els presidents) o ja sigui per interessos propis i particulars del seguit de directius que hi ha darrere, el cert és que fa anys que molts seguidors del futbol català no veiem la Federació Catalana com quelcom propi que ens empara i defensa, sinó com una baralla de galls en lluita per un interès que no és el comú i on, trist fa de dir, el futbol català sembla ser el que menys importa.

D’aquí poc hi haurà eleccions al màxim organisme federatiu del nostre futbol. Se que la llei diu tot el contrari, però després de rebre tantes decepcions i enganys, permeteu-me que, anticipadament, vegi amb recel la propera junta, tingui aquesta cares conegudes o noves. No tinc cap problema personal contra res ni ningú en concret, però crec que feina tindran els propers responsables per recuperar una credibilitat que fa anys està perduda en un organisme desprestigiat. El desgast de l’ens federatiu fa que, per nobles que puguin ser les persones que el dirigiran al futur, aquestes hagin de demostrar que no seran clons de la mateixa història de sempre i així considerar-los innocents. De moment, seran ‘culpables’ fins que es demostri el contrari.

Vinc observant preocupat com, en els darrers anys, els diferents combinats de la selecció catalana de futbol han anat modificant el disseny de les seves samarretes titulars: blanca pura, blanca amb Senyera (en diferents posicions i mides), blanca i blava, blanca amb creu vermella de Sant Jordi, groga, negra… fins i tot dins els models d’un any concret no he acabat de tenir mai clar quin model era el titular i quin el suplent. De fet, no tinc clara la identitat visual de la selecció del meu país des de fa uns anys.

La Federació Catalana de Futbol ha decidit enguany fer participar als ciutadans de la decisió de com vestir la selecció de Catalunya. De les dues equipacions actuals (blanca amb creu de Sant Jordi i negra amb Senyera), els seguidors van triar el color amb el que Catalunya va jugar ahir contra Hondures. El públic -sobirà- va voler anar de negre. Si l’aficionat català, en un exercici de lliure democràcia, escull aquest color, respectable ha de ser la seva tria, però per mi és molt discutible la necessitat d’haver d’arribar fins aquí. Posar en dubte els colors de la selecció no era cap clam de la societat i, per tant, no se a quin motiu dóna resposta canviar tant la samarreta del nostre combinat.

No és que no vulgui que el poble i els ciudatans participin democràticament en quantes més decisions socials millor. Això és indiscutible i, de fet, poc ens pregunten encara els que manen per moltes coses trascendentals a nivell social i polític més enllà de fer-ho, en general, cada quatre anys. El que no puc entendre és perquè hem arribat fins al punt d’haver de discutir el color de la samarreta de Catalunya. França o Itàlia discuteixen anar de blau? A Brasil a algú se li passa pel cap canviar el groc de la ‘canarinha’? És evident que no.

Tradicionalment el combinat català ha vestit sempre amb samarreta blanca i pantaló negre. Sobre aquests colors s’han fet vores de mànigues, colls i models diferents, però sempre respectant aquesta distribució. Jo sóc dels que pensa que podriem discutir si fem una Senyera subtil o un gran estampat, però -digueu-me romàntic o massa “britànic”- sóc dels que pensa que les tradicions, els himnes i els colors són intocables.

Un bon amic em comentava fa anys que, considerant en xifres reals i absolutes que la majoria de catalans són aficionats del Barça, el blanc era un color que generava animadversió als socis i seguidors blaugranes i d’aquí el ball de colors de Catalunya. Desconec si el meu amic va ben encaminat o no, però dues coses tinc ben clares. La primera, que el blanc com a color no és propietat de ningú -i malaltís seria associar-lo al Madrid per defecte-. La segona, que la selecció del meu país sempre ha vestit de blanc, siguem cadascú de nosaltres del Barça, de l’Espanyol o de l’equip del nostre poble. Us imagineu que ara ens dóna per discutir si el Barça ha d’anar de blaugrana o l’Espanyol de blanc-i-blau?

El futbol català respira avui una mica més tranquil. Ahir es va posar punt final a una competició que als anys 90 va viure el seu moment de màxima importància i presència i que, actualment, per culpa d’uns i altres, s’ha convertit en una vergonya pels que estimem el nostre futbol i tenim certa nostàlgia del que va arribar a significar aquesta competició.

La Copa Catalunya viurà aquesta temporada 2010-2011 dues finals. La que li pertoca (a semifinals estan Girona, Nàstic, Barcelona i Espanyol) i la final de la temporada anterior, que ahir van guanyar els blanc-i-blaus. Si aquest fet no es prou vergonyós, només faltava proclamar el campió en un format impensable per una final, un 3×1, més propi del Torneig d’Històrics de clubs amateurs i que es disputa al mes d’agost que d’una competició que porta el nom del país. Per acabar de posar el llacet, algú recorda una final d’un títol oficial on, un cop es coneix el campió, encara es jugui un altre partit a continuació que no serveix per a res? En fi, per llogar-hi cadires! Sembla tot plegat una burla.

Les ferides que tots plegats li estan provocant a la Copa Catalunya no s’acaben aquí. Durant el passat agost, els equips de categories més territorials i que havien passat ronda van ser convocats a disputar noves eliminatòries… sense la pretemporada iniciada! Aquests modestos equips, que comencen més tard el seu campionat, van haver de renunciar a participar-hi per falta de rodatge previ o per trobar-se tothom de vacances. Per afegir més ingredients a la salsa, algunes eliminatòries entre equips de 2a B i Tercera amb equips territorials van ser xiulades no per àrbitres catalans de 2a B o Tercera sinó per àrbitres de nivell regional.

La copa que porta el nom de casa nostra necessita amb caràcter d’urgència una revisió a fons. Federativament, competitivament i participativament. No pot estar en cap cas sempre condicionada als buits del calendari professional de Barcelona i Espanyol quan cada any les agendes del futbol de més alt nivell estan més plenes. Si en darrera instància, planificant la competició, es veu impossible la participació d’aquests dos clubs, doncs que no hi participin. No s’acabaria el món. A nivell de competició, fa una dècada la copa tenia un cert punt a favor: es disputava amb les lligues començades i entre setmana, com si fos la particular “Europa League” del futbol català. Molts entrenadors de Segona B, Tercera i Primera Catalana van aprofitar durant molts anys per anar rodant als suplents del cap de setmana anterior o provar jugadors habitualment no convocats per tal de no perdre rodatge. Tothom hi sortia guanyant. Tothom volia participar-hi. Tothom hi trobava un motiu per jugar-la.

Al marge d’això, estaria bé que part de la caixa que cada any acumula la Federació Catalana (en podriem discutir la proporció) fos destinada a incentivar econòmicament els equips per cada ronda superada, augmentat la quantitat a rebre segons la ronda on arribin, com passa amb les competicions de copa de caràcter estatal o internacional. Seria una forma d’ajudar econòmicament, ni que fos poquet, a fer créixer alguns clubs del nostre futbol sota criteris de mèrit acumulat en el més estricte factor futbolístic.

Que la foto final de la competició sigui el capità de l’equip campió recollint la copa vestit de xandall enlloc de vestit de curt val més que mil paraules. Pensem-hi tots plegats. El que va quedar clar ahir a Sabadell és que no podem seguir així. Tenim en joc el prestigi de l’únic trofeu de copa que es pot assolir per qualsevol club de Catalunya. Poca broma.