Opinió

És possible un partit de Segona B amb presència d’un equip de play-off amb només 100 espectadors al camp? Sí, el Manacor-Oriola. Parlant per Twitter d’aquest fet amb l’incombustible aficionat arlequinat @MiguelAngel32, m’ha tornat a  sorgir la reflexió interna sobre un tema que  fa temps que em dóna voltes al cap: saber per a qui juguen els equips sènior d’arreu. Segurament el cas de la poca assistència a Manacor, equip ja descendit a Tercera, és fruit de la pèrdua de ganes i motvació del públic -fet que, no obstant, no deixa de ser trist per sí mateix- i és lògic pensar que el sènior d’aquest club no està en discussió: juga per representar una ciutat com Manacor.

No obstant, hi ha diferents factors que em fan meditar sobre si és necessari mantenir tants equips sènior a Catalunya, sobretot en les divisions més modestes i en casos de ‘duplicitat’ en ciutats o pobles més petits. Admeto que és una reflexió contradictòria i cap la possibilitat que alguns dels lectors la trobin massa radical. Entendré la lògica de pensar que si som aficionats al futbol català, sona macabre proposar ‘eliminar’ clubs, però es que per afició que tinguem tots plegats, de vegades hi ha coses que sobren per excés i que guanyarien estructura per unificació.

Intentaré explicar-me. Sovint, quan veiem que altres federacions d’altres territoris per sota de Tercera Divisió només tenen la seva “Preferente” i poc més, pensem que el fet que Catalunya tingui per sota de Tercera fins a quatre divisions (i els respectius grups interns que les multipliquen) és una clara mostra de passió per l’esport i d’empenta col·lectiva. Per a mi fins a cert nivell inferior comença a ser un error.

Sempre he crescut pensant que quan jugues en el sènior d’un equip, aquell equip ha de representar quelcom. Uns valors, una idea, un territori, una història… cal jugar per a algú, més enllà de la satisfacció personal. Alguns clubs extremadament modestos, que només tenen a la graderia familiars i amics i un o dos avis distrets que miren més el diari que el partit, per a qui juguen? Aquests clubs paguen a alguns jugadors i també àrbitres, desplaçaments i altres despeses… per a què? Per satisfer a quí? Per tenir ressò on? Hi ha un barri darrere? Una massa social per minsa que sigui? En moltes desenes de clubs la resposta és no.

És necessari, en poblacions de pocs milers d’habitants, tenir diversos clubs sèniors multiplicats? Trobem sovint el clàssic mateix nom de poble amb tres equips, el “Club Atlètic”, la “Unió Esportiva” i el “Futbol Club”, sovint sense convocar més de poquetes desenes de persones a cada camp -multiplicar també les instal·lacions municipals d’indrets petits seria objecte d’un altre debat-. Si els clubs no representen un poble prou gran o fins i tot prou rivalitzat com per tenir motius d’existència per ells mateixos, perquè no concentren l’esforç en fer, si volen, diferents escoles formatives (aquí hi veig molt sentit) i tenir un únic equip sènior del poble?

Al meu entendre, equips de Tercera i Quarta Catalana, que salten a la gespa (o encara a la sorra en molts llocs) i al cercle central es giren per aplaudir només a la xicota, la mare i el tiet, encaixen més aviat en un model de lligues privades o d’empresa que no en futbol federat. Per jugar entre amics i en ambient familiar, no cal ampliar l’estructura de divisions del nostre territori fins a tenir tantes categories regionals. Més val tenir poques, concentrades, representatives, potents -dins la proporció-, aglutinadores de pobles i comarques que no pas cinc clubs d’un mateix poble de 6.000 habitants i amb tots cinc a les més baixes divisions territorials i generant, de retruc, pèrdua de diners a les propies entitats i als ajuntaments en inversions de les instal·lacions.

El futbol de base i les escoles formatives tenen tot el sentit del món. Aquí defenso la multiplicació, si cal. Fer esport i formar persones és quelcom irrenunciable. No obstant, quan s’arriba a sènior i es tracta de competir per representar el teu escut, cal que aquest escut representi algú, promogui un col·lectiu o un territori. Cal jugar per a algú. Sinó, el camí no és el federat i competitiu de la FCF, sinó les lligues privades i amistoses. Ara mateix, entenc que el model federat sènior està massa saturat de clubs que, en les darreres divisions, no juguen per a ningú.

PD: Que consti que no parlo d’eliminar les entitats, sinó de reformular la seva forma de jugar i competir, passant d’una competició federativa a una privada, particular o d’empresa i només per les entitats que no tenen una representació fidel d’un sentiment arrelat, barri, territori, trajectòria o historial.

Aquest és un d’aquells articles d’opinió que no ve de gust, però on el seu contingut s’acumula i s’acumula fins que vessa el got. Em refereixo al tracte periodístic que dóna el FC Barcelona a reporters i mitjans en qüestions menors de la seva entitat. Com tot a la vida, hi ha diferents nivells per tractar diferents entorns. No és el mateix voler a Guardiola en exclusiva per una entrevista de Champions -impossible, no concedeix ni una- que voler l’entrenador del Cadet A o l’Infantil B per una ràdio, un mitjà local o un context periodístic de segon o tercer ordre.

Fa uns quants anys que el FC Barcelona pateix deliris de grandesa en les seves categories inferiors. Diversos exemples recents, viscuts de forma directa, indirecta o explicats per companys de professió de màxima confiança, fan entendre que alguna cosa no es fa bé dins l’entitat blaugrana, sempre sota el prisma d’aquesta opinió particular, és clar. És lògic que per un partit de Primera Divisió un periodista o fotògraf passi tots els filtres, la seva credencial s’hagi sol·licitat amb temps, de forma ben argumentada i sòlida, passant per tots els canals. Això ho defenso. Ha de ser així i s’ha de controlar i, fins i tot, denegar per qüestió de capacitat i importància/pes del mitjà.

Ara bé, cal fer gairebé un document notarial per permetre un fotògraf -acreditat també pel seu propi mitjà- posar els peus a la gespa? Es guanya o s’evita res obligant a passar tants filtres per fer les fotografies inicials d’un partit de Lliga Nacional juvenil a la Ciutat Esportiva on el ressò mediàtic és gairebé nul i la presència d’altres mitjans també? Si un futbolista com Cuenca o Tello debuten al primer equip, potser entenem que els periodistes no poden accedir a entrevistes directes i particulars amb ells, que ja són considerats ‘noves figures’, però perquè el Barça nega entrevistes amb els seus entrenadors de base per parlar de com eren quan els van tenir a les seves ordres? Fa cap mal o posa en perill cap política interna d’ordre i gestió fer-li preguntes al tècnic del Juvenil A o Juvenil B?

Sota el meu modest entendre, el FC Barcelona equivoca, i molt, la seva política comunicativa en categories inferiors i temes de ressò menor. Entenc, molt més del que un periodista podria creure, que protegeixin l’entrenador, les figures del primer equip i altres persones de l’entorn. De vegades som nosaltres mateixos, la premsa, que ens volem passar de llestos o preguntar de forma poc ben intencionada per crear polèmica -no som un gremi perfecte, cal dir-ho-. Però quina mala intenció pot tenir una entrevista a un tècnic de base que no ocupa pàgines i pàgines de diari o minuts de ràdio? Quin mal té que el fotògraf d’un mitjà local acompanyi un equip humil i mig desconegut a un partit de base la Ciutat Esportiva com per no deixar-li posar els peus a la gespa si set dies abans no ha enviat un fax, un mail i gairebé una instància judicial?

No tot dins una entitat és mediàtic, gran i poderós. El FC Barcelona és una entitat d’aquest perfil en termes generals, però hauria d’entendre que en temes de base, categories inferiors, cobertura mediàtica modesta i ressò local, cal baixar de l’Olimp dels déus. Ja no per fer contenta la premsa, sinó per una qüestió d’imatge i prestigi de la casa. No sempre són necessaris ni bons els deliris de grandesa.

Oblidat, maltractat, insultat i gens reconegut. Així s’ha sentit durant anys el futbol femení a Catalunya i l’estat. Un sentiment arrossegat durant anys i que encara és força destacable en la gran majoria de noies que practiquen l’esport rei.

El futbol femení no ha tingut, com el tennis -per posar un exemple- un reconeixement per igual entre homes i dones. L’espiral de comentaris fora de to, d’espectatives d’espectacle irreals i també la mancança d’inversió en la formació i la millora tècnica de les futbolistes, ha deixat durant anys l’elit femení del futbol com un espai reservat per unes poques privilegiades. En aquest espai, a més, són encara més comptades les jugadores que poden arribar a fer de la seva passió la seva professió. La dignitat i proporció de les retribucions econòmiques del futbol femení (així com el seu entorn de mecenatge i patrocini) és encara precària en aquest racó del sud del continent europeu.

Amb el pas de les dècades, aquest maltractament social i mediàtic ha provocat també -cal dir-ho- un sentiment de victimisme entre les pròpies jugadores de futbol. El fet de no tenir un sostre esportiu i econòmic real per desenvolupar la passió pel futbol ha causat moltes vegades el fet de veure trajectòries personals tallades enmig de la vintena d’edat, abandonant l’esport per dedicar-se única i exclusivament al món laboral, sense ganes de seguir lluitant. L’absència d’horitzó provoca, per exemple, que en categories de nivell estatal com la Segona Divisió, el sobrepès d’algunes esportistes sigui en certes ocasions considerable. Que no se seleccioni el club de destí pel projecte esportiu o les comoditats, sinó perquè hi militen 3 o 4 amigues personals i així podriem seguir amb altres derivacions de la falta d’ambició esportiva. Tot i parlar de la categoria equivalent a la “Segona A” masculina, el concepte d’amateur agafa tota la força quan es veu el futbol femení a l’estat espanyol. S’hi barreja tot: la falta de lluita personal i, principalment, la falta de recolzament per fer-ho.

És per això que tots els elements que ajudin a millorar la presència i reconeixement de la dona dins l’esport rei són benvinguts. En els darrers anys ha pujat el nivell de les futbolistes sorgides dels diferents equips de base a tot l’estat i fins i tot els combinats territorials i absoluts han millorat els resultats en les seves competicions.

Tot i que de futbol femení encara se’n parla poc, fets destacats com la presència d’Homare Sawa al Nou Sardenya -entrenant en territori modest- o jugant contra el Barça -als ulls del món- són petites ajudes, de vegades aparentment insignificants, per fer visible l’esforç de les jugadores més modestes. El futur d’aquest futbol a casa nostra passa per la millora d’entrenaments tècnics i tàctics, el recolzament social i entendre l’existència d’un altre futbol que no és ni millor ni pitjor qu el dels homes, sinó diferent.

Quan l’àrbitre xiula el final d’un partit de futbol, tots nosaltres tenim una percepció subjectiva de com s’ha desenvolupat l’encontre que acabem de presenciar. Als que ens toca fer cròniques, se’ns demana -i així ha de ser- que siguem objectius en la descripció dels fets. En el fons, el terme és contradictori en sí mateix. Ser objectiu en un esport és complicat, perquè tots veiem el desenllaç del joc, l’estil de futbol o l’habilitat tècnica sota el nostra prisma particular i el que a un li pot semblar un gran detall de qualitat veure un parell o tres de regats seguits, a un altre li pot sembla un abús de retenció de la pilota i un joc individualista del futbolista en qüestió.

No obstant, moltes vegades i a grans trets, tothom coincideix en veure d’igual forma un partit on un equip ha merescut la victòria sobradament i l’altre equip no. Es forma llavors una espècie d’acord objectiu en un alt percentatge. Aquesta ‘objectivitat subjectiva’ entenc que ha de ser individual i única en tots nosaltres. Només podem haver vist el partit d’una manera, encertada o equivocadament, i només així podem explicar-lo a tothom, sigui qui sigui. Un únic partit, una única veritat subjectiva.

És per això que em va fer molta ràbia comprovar, una vegada més, la doble cara o el doble joc de personatges del nostre futbol en relació a les cròniques i resums dels partits. Fa poc, vaig estar present en un partit de futbol on, abans de la roda de premsa, un dels entrenadors va atendre una trucada de telèfon directa d’un diari de la seva localitat. El tècnic, a la pregunta de com havia vist el partit, va respondre que el seu equip no va jugar massa bé, però que va tenir opcions i que la derrota final no era merescuda. Que ningú havia fet més mèrits que l’altre per guanyar. Dit això, va entrar a la sala de premsa.

Sota el meu punt de vista, particular, el seu equip havia merescut sobradament la derrota i l’altre equip havia fet mèrits més que suficients per guanyar. No obstant, cadascú pot tenir la seva respectable opinió i vaig entrar jo també a la sala de premsa esperant sentir les mateixes argumentacions del tècnic davant els mitjans generals i els de l’àmbit local de l’altre equip, el guanyador. Va ser allà quan el discurs va canviar. Davant la premsa que no era de la població del seu equip, davant la qual no havia de passar comptes, el tècnic va canviar el discurs. Sota la seva manera subjectiva -com tots- de veure les coses, va explicar que el seu equip no havia jugat bé (aquí va refermar-se) però va afegir que els seus jugadors havien merescut perdre i que l’equip rival havia fet sobrats mèrits per endur-se el triomf.

Aquesta va ser una versió totalment oposada a la que, instants abans, havia relatat a un mitjà de la seva població. Aquest doble joc, aquesta dobla subjectivitat, no em va agradar gens. Puc entendre que els mitjans generals i neutrals i els mitjans locals de l’equip rival, poc diran sobre les qualitats o defectes del tècnic derrotat i que, per contra, el diari del seu poble o comarca podia tenir més influència directa en aquesta valoració. El tècnic va voler posar excuses i dissimular davant el seu diari de proximitat un partit que cap redactor d’aquell diari va veure. Va explicar la seva veritat. En roda de premsa, va explicar la veritat que va veure tothom. L’única part positiva de tot plegat és que aquest engany només es pot fer en l’àmbit territorial on certs redactors, que no van al partit, tampoc tenen imatges ni connexions en directe per treure conclusions pròpies. Aquest tipus d’entrenadors (o delegats o cronistes en segons quin club), poc futur tenen amb aquest mètode de Segona A cap a dalt.

Sóc d’aquelles persones que tot i estar especialitzada en unes poques matèries, m’agrada estar informada de les altres, ni que sigui per allò que en diuen ‘cultura general’. Per arribar a tenir coneixement d’alguns temes, és imprescindible comptar amb uns mitjans de comunicació potents, ben estructurats, consolidats i fins i tot si cal de gran abast. En altres temes, però, els gegants de la comunicació no poden oferir aquella informació de forma detallada, ja sigui per menor importància proporcional -al seu entendre- o ja sigui per menys coneixement concret de la matèria. És per això que els petits mitjans, diaris, revistes, ràdios, televisions i portals d’internet locals es fan, encara que soni estrany, imprescindibles.

Un dels temes que segueixo per estar un xic al dia, ni que sigui per sobre, és la política, ara molt relacionada per les circumstàncies amb l’economia. En una publicació vaig llegir una informació que, en ser la primera vegada que tenia coneixement de causa del fet, em va semblar puntual. Posteriorment ho vaig veure una segona vegada i em va semblar casualitat i a la tercera… ja no vaig tenir cap dubte. Diversos mitjans de prestigi internacional van preguntar a diferents experts mundials de reconegut valor en el tema econòmic quina és la recepta per sortir d’una crisi. La resposta de tots ells va ser: invertir en educació, salut, cultura i informació.

Pot ser que jo mateix caigui en infravalorar el nivell de polítics i economistes que tenim a casa (no ho descarto, no sóc expert en això i puc anar molt equivocat), però veig que davant experts consells mundials, aquí estem fent tot el contrari: menys educació -i de pitjor qualitat generació rere generació ja abans de la crisi-, menys salut, menys cultura, menys informació. Alguna cosa al nas em diu que si algú en sap més que tu de com resoldre un problema, més val que segueixis l’exemple i li facis cas. No sembla aquest el camí que Catalunya ha triat.

És per això que aquesta amenaça mundial de la crisi està afectant en primer terme a l’àmbit local, on l’amenaça ha passat directament a cobrar-se morts. Parlo dels mitjans locals. Per citar-ne només alguns -em deixo molts, ho se-, els ciutadans de L’Hospitalet ja no podran gaudir de la televisió i ràdio locals, com tampoc ho podran fer els de Manlleu o Santa Coloma de Gramenet. Hi haurà entre les persones que llegiu això alguna que em digui, segurament amb raó, que en una situació social crítica primer cal tenir feina i benestar social i no pas mitjans de comunicació i encara menys aquesta cosa “que no importa a ningú” que és el futbol territorial. Tampoc ho discutiré, però només se que de petits de ben segur ens van dir a tots plegats que cal fer cas a la gent que en sap, i la que en sap aposta per la comunicació. Llàstima que aquesta gent que en sap només es troba fora de les nostres fronteres, malauradament. Ah i #somLHostia #LHnotanca #salvemtvlh … queda dit !!!

Sovint hi ha vegades on un mateix fa net i signa una petita reconciliació amb el futbol.  La tarda d’aquest dissabte és una d’elles. Us posaré en situació: partit de Lliga Nacional juvenil al Nou Sardenya entre els equips de l’Europa i el Jàbac. Amb 0-1 favorable als egarencs després de mitja hora de partit, arriba una acció clau. Un jugador europeista li roba la cartera al porter, que intentava progressar amb ella als peus per acabar-la rebutjant. Aquest fa penal al davanter i veu la vermella directa per ser el darrer home.

En aquell moment l’entrenador visitant Oliver Ballabriga s’aixeca de la banqueta i es dirigeix a l’assistent. L’àrbitre també s’aproxima casualment a aquella zona per prendre nota a la llibreteta del canvi que havia de fer el Jàbac per donar entrada al porter suplent. El tècnic li diu al col·legiat “quan li roba la pilota el jugador no li fa falta al meu porter?” i l’àrbitre li diu “no, li guanya la posició”. Ballabriga respon amb un “d’acord” i torna a seure a la banqueta. El penal finalitza amb el gol de l’empat de l’Europa i a tocar del descans l’equip local fa el 2-1 en una posició justeta del rematador. L’entrenador egarenc torna a aixecar-se i li diu a l’assistent “rep en fora de joc!” i el noi del banderí li diu “estava en línia”. Ballabriga torna a dir “d’acord”.

A la segona part, el mateix davanter escapulat fa el 3-1 en una posició encara més dubtosa. L’entrenador del Jàbac salta de la banqueta i amb un to cordial i sense aixecar la veu li diu a l’assistent “aquest gol torna a ser en fora de joc. Jo ja se que perdré el partit, no tinc les condicions per donar-li la volta, però heu d’estar atents per a que no ens acabin passant per sobre amb una golejada”. Dit això, l’Oliver torna a seure a la banqueta. Durant tots aquests minuts de partit assisteixo bocabadat a les protestes més exemplars que he sentit mai de boca d’un entrenador: sense alçar la veu, amb molta educació, acceptant a la primera la resposta de cada col·legiat i tornant a seure al seu lloc. És més, durant tot el partit Oliver Ballabriga, tot i el 5-1 final amb què el seu equip ha caigut derrotat, ha procurat evitar que cap jugador seu es pogués escalfar. Sempre atent a cada acció per no sortir de l’estricta esportivitat.

En acabar el partit m’he apropat a ell, m’he presentat i l’he felicitat per les seves formes i maneres. De la boca de l’Oliver només han sortit paraules de normalitat, que el que ha fet és, segons ell, el que ha de fer qualsevol preparador de jugadors i qualsevol persona. Li he fet veure que aquesta normalitat, que té raó que hauria de ser així, malauradament és una gran excepció.  Li he donat les gràcies perquè per una tarda la seva manera d’actuar m’ha reconciliat amb un món que és sovint egoista, malcarat, trampós i maleducat. Llarga vida als que promouen educació, valors i esport!

“Estimar la teva dona no vol dir donar-li sempre la raó, sinó recolzar-la quan encerta i fer-li veure que s’equivoca quan no va pel bon camí”. Fa pocs dies un bon amic em va deixar anar aquesta frase en una conversa de cafè. Vaig deixar de remenar la cullera immediatament. L’escoltava mentre feia cercles amb l’escuma i tenia la vista clavada a la tassa i en un instant vaig aixecar el cap, el vaig mirar fixament i li vaig dir que no ho podia haver resumit millor.

Aquesta reflexió m’ha tornat a venir per segona vegada al cap pensant en els equips de futbol i els seus seguidors, un altre tipus de matrimoni -aquests acostumen a durar tota la vida- on també el soci o aficionat estima incondicionalment. El futbol és una d’aquelles coses que ens pot fer perdre el nord, afectant fins i tot persones extremadament sensates. És un terreny perillós on la defensa dels colors es fa sovint sense arguments i només perquè aquell club és la teva ‘dona’ i si és la teva, sempre té raó.

Quan tots plegats ens posem a veure un partit de futbol, les faltes sobre el nostre club ens semblen criminals i les entrades dures dels nostres jugadors sobre el rival una exageració del contrari. Tots els gols dubtosos de l’oponent són en fora de joc i els nostres de cap manera!. Quan l’adversari t’ha generat nou ocasions de perill, s’acostuma a dir que amb prou feines ha arribat “dues o tres vegades” a porteria. En canvi, quan el teu equip ha tingut només dos xuts en tot el partit, sovint diem que “hem merescut més sort”. Els colors ens perden i envien la suposada objectivitat que tenim a fer punyetes.

És cert que aquesta objectivitat en el fons és subjectiva de cadascú. No tothom calibrem igual el que considerem just o tenim la mateixa percepció de les coses. Tot és discutible. No obstant, al futbol, com a la vida, li fa falta viure els colors amb sentit comú. Quan un jugador que defensa la nostra samarreta cau al terra, ràpidament cridem “eeeh!” abans d’esperar que els nostres ulls, en connexió amb el nostre cervell, analitzin la jugada, la reflexionin en dècimes de segon i decideixin si realment era falta o en aquesta ocasió el jugador del nostre equip s’ha tirat a la piscina.

Desconfio de les persones que, abans i després d’un partit, em volen parlar de futbol de forma reflexionada i mentre els he observat amb la pilota en joc no han parat de protestar per protestar i escombrar cap a casa en les seves opinions de forma descarada.  No deixaràs d’estimar ni la teva dona ni el teu equip per no  donar-lis la raó quan no la tenen. De fet, dir les coses amb un intent màxim d’objectivitat -amb errors humans- ens farà guanyar credibilitat a tots.

Dos equips del futbol català que comparteixen categoria aquesta temporada han viscut situacions semblants i a la vegada inverses relacionades amb el mecenatge. Sant Andreu i Llagostera viuen actualment situacions oposades i generades arran d’un mateix fet de fons, amb totes les diferències estructurals, humanes i intencionals que poden haver-hi.

L’equip quadribarrat, que entre finals dels anys 90 i principis de l’actual segle era, com molts, un equip més entre Segona B i Tercera, ha estat a un pas de tocar la glòria de la Segona A, un fet que seria doblement meritori per un equip de la capital catalana, que sempre ho té molt més difícil d’aconseguir-ho que a comarques per la falta de recolzament social, institucional i per la llarga ombra de Barça i Espanyol. No obstant, des d’una gestió directiva ordinària, amb partides convencionals d’ingressos, això no hauria estat mai possible. En aquest cas el mecenatge de Gaspart va permetre somiar i, un cop acabat, la realitat diu que cal agafar-se fort als pilars per seguir mantenint-se a alt nivell.

A Llagostera, un equip tradicionalment de Segona Regional acaba d’arribar a Segona B. Un petit territori de 8.000 habitants s’ha plantat al tercer nivell futbolístic de l’estat. La seva meteòrica escalada tampoc hauria estat normal amb una gestió qualsevol. Tot és gràcies a la bona feina feta entre Isabel Tarragó -la presidenta- i Oriol Alsina -l’entrenador-. Malgrat haver començat la lliga amb tres derrotes, el club milita on no hauria somiat mai i segueix viu a la Copa del Rei, competició que disputa per primera vegada.

No obstant, altres mecenatges fan reflexionar sobre si és bona o no la presència d’aquesta figura directiva. Que els hi expliquin al Palamós (Piterman) o sobretot al Figueres (Flix) on aquestes aventures de somnis d’alçada van acabar en un malson. Tot plegat obre el debat sobre si és millor fer calaix de mica en mica, recoltzat per un gran nombre d’empreses i socis i arribar fins on es pugui o cal acceptar el lideratge d’algú disposat a carregar-se tot el club a l’esquena sota el risc de la lliure voluntat.

En casos de dedicació com Gaspart i Tarragó, els clubs han viscut etapes altament positives i la marxa -en el cas d’un d’ells- del mecenes no ha suposat un forat econòmic ni cap descens de categoria de cop, sinó que ha tingut lloc de forma ordenada i sense tragèdies. Quan el mecenatge és d’aquest estil, tothom l’accepta. Es viuen grans anys de glòria, fites que ja ningú les esborra, i després potser es torna al nivell que hi havia abans, però sense cap desfeta i retrocedint al punt de partida per tornar a començar.

El problema arriba quan un mecenes, amb un inici prometedor d’ascensos, acaba abandonant el club a la seva sort. Potser aquella entitat ha acabat arribant de Terera a Segona A i ha fet història -és un suposar-, però el deute econòmic, l’absent logística i els desapareguts recursos la poden abocar a les més baixes categories regionals. Val la pena? Comprem la moto d’unes poques temporades a l’elit més gran del nostre futbol, portades de premsa, minuts de ràdio… per després mig desaparèixer del mapa?

Bon debat el del mecenatge. Normalment quan el mecenes sent els colors del club o de la població, tot va bé i fins i tot el final és dolç, perquè com a molt es retorna al punt inicial però sense crisi i ja ningú li treu a l’entitat totes les fites acumulades. No obstant, quan el mecenes ve de fora, no ha sentit a parlar mai d’aquell club, se’l compra per conveniència i per especular, que el soci es comenci a agafar a la cadira, perquè la caiguda final serà forta.

Mecenatge.si, mecenatge.no ? No estem als “matins” de TV3, però podeu donar la vostra opinió d’un tema que té mil històries per explicar.

La pilota ja fa dies que roda al futbol català. Els diferents equips de les categories amateurs del nostre futbol es preparen per l’inici dels seus respectius campionats i l’agenda d’agost es converteix en un munt de dies marcats al calendari amb partits amistosos i tornejos d’estiu. De fet és curiós perquè futbolistes i premsa juguen i cobreixen quatre vegades més partits d’un únic equip a l’agost que no pas durant la temporada… i això que aquests no serveixen per a res.

Els amistosos d’agost no sumen punts ni fan passar rondes (tret dels partits oficials de Copa Catalunya, és clar). Serveixen per anar agafant la forma física, provar diferents combinacions d’onzes inicials, esquemes i conceptes tàctics, i poca cosa més. Guanyar tots els partits de pretemporada no significa res de cara a la lliga i perdre’ls tampoc. La relació que guarden els amistosos d’estiu amb la temporada no és a la força proporcional.

Quan un equip regional dóna la campanada en un amistós contra un Segona B, ni vol dir que el regional pujarà de categoria ni que el Segona B hagi de patir per salvar-se. El ritme, intensitat i entrega d’aquests partits varia -els jugadors prefereixen no lesionar-se abans que jugar al 100% de possibilitats- i res del que deixi enrere l’agost servirà pel primer partit de lliga, que donarà inici amb tots els equips a zero.

L’experiència ens diu que equips que han fet una pretemporada horrible, han arribat a signar grans temporades, també al cas invers i també de tant en tant el rendiment d’un equip és paral·lel als seus resultats d’estiu. És evident que a cap jugador ni soci d’un equip li agrada perdre ni un amistós, però a dia d’avui encara és molt d’hora per etiquetar cap equip pel seu rendiment. En parlem a la jornada 10?