Opinió

En l’imaginari col·lectiu de la gent, el futbol de Segona B i Tercera Divisió es juga el diumenge a les 12 del migdia, amb algunes excepcions i equips que ho fan a les 17 hores tot i que cada vegada menys. L’horari encaixava fins ara perfectament amb el pla de ruta dels equips professionals i les lligues d’alt nivel (Primera i Segona A). L’únic debat que es feia en el nostre futbol més modest era si millor a les 12, perquè cap equip gran juga a aquella hora, o si millor a les 17 hores per a que el jovent -que el cap de setmana dorm fins tard- s’animés també a venir en un horari còmode per veure futbol més modest. Fins ara només hi havia aquesta simple preocupació.

Amb la varietat d’oferta televisiva actual del futbol d’elit (emissions en obert en les television públiques, Pay Per View, Gol T i Canal + Liga) els horaris s’han mogut durant tot el cap de setmana per intentar solapar el mínim de partits professionals. Així doncs, des de les cinc de la tarda fins les deu de la nit, hi ha futbol d’alt nivell per anar a veure al camp i si no s’hi vol anar (o l’equip d’aquella ciutat juga fora) hi ha molta oferta per quedar-se a casa o baixar al bar a veure la TV. Alguns equips catalans que tradicionalment han jugat sempre el diumenge a les 17 hores, fa un parell de temporades que han canviat el seu horari per les 12 del matí, vist que el poc públic que assistia als seus partits era, progressivament, inferior cada jornada.

Fins ara, semblava que l’horari tradicional de les 12 del matí era l’únic que ja quedava “intacte” per tots aquells equips que no formen part dels focus mediàtics, no coincidint així amb cap oferta televisiva. Només amb aquest horari es podia intentar convèncer als veïns i veïnes del barri o el poble de torn per veure futbol local. Ara, però, la LFP (Liga de Fútbol Profesional) ha aprovat un nou decret -pressionat per la ‘dictadura econòmica’ de les televisions- que obre les franges horàries de disputa dels partits de Primera Divisió, en vista a fer negoci amb el mercat asiàtic. El futbol d’elit ocuparà aviat gairebé tots els horaris del cap de setmana, no deixant espai pels més petits. Com ja es fa actualment a la Premier League, és possible que en els propers mesos poguem veure partits de Primera a les dotze o la una del migdia del diumenge, un horari que coincidiria plenament amb els modestos. Si prou ‘mal’ fan ja els grans i la seva força d’atracció social, restant públic al futbol modest, si ara es posen a jugar al migdia, nosaltres, els modestos, quan juguem?

El passat cap de setmana, ara farà set dies, vaig tenir la sort d’anar a cobrir l’ascens del Llagostera a Segona B en el seu partit de tornada contra el Cerceda. No dic que vaig tenir sort pel fet de l’experiència i de veure ascendir un equip català -que també- sinó que en aquest cas concret dic que vaig tenir sort pel que vaig descobrir i desconeixia.

El dia abans del partit, dissabte, una part dels acompanyants dels jugadors, altres responsables de premsa i un servidor vam anar a prendre alguna cosa al bar del davant de l’hotel de concentració de l’equip. Allà vaig poder fullejar l’edició local d’un diari de tirada estatal que hi havia damunt la taula. La meva cara deuria ser un poema quan vaig girar un full i vaig llegir “Fútbol Gallego”, la versió del “Futbol Català” de les pàgines dels diaris catalans. Les vaig començar a passar. Una, dues, tres, quatre… fins a set pàgines !!! Prèvies i cròniques (moltes amb foto gran i abundant text) no només de promocions sinó de categories força més baixes que l’equivalent a la Catalana d’aquí.

Prou impactat vaig quedar d’aquest fet, a la vegada que preocupat per la comparativa que ens ofereix la premsa catalana. Només va faltar el remat final, i va venir quan mirant la programació televisiva del dia, vam veure que TVG, la televisió autonòmica de Galícia, oferia dos esdeveniments esportius a la vegada, de dos esports diferents i pel mateix canal. Com podia ser? doncs per desconnexió provincial. A Lugo van veure una cosa i a A Coruña una altra. Dos partits d’idèntic horari amb emissió a la seva zona d’interès. I qui s’ho va perdre per viure a l’altra punta de Galícia, hores més tard en diferit.

Vaig tornar a Catalunya molt preocupat. Profundament preocupat pel panorama que tenim aquí. Quedi clar que la meva preocupació apunta molt a dalt, als responsables dels diferents mitjans nacionals i comarcals. Esborro de tota culpa, i ho dic amb coneixement de causa, els periodistes específics de futbol català, que crec que fan més del que poden amb les eines que els hi deixen tenir entre mans, ja siguin pàgines o minuts de TV.

Gent d’un extraordinari valor periodístic i humà pel futbol català com Jordi Sunyer (TV3), Javi Chica (El 9) o Jordi Gastó (Sport) -per citar-ne alguns, tot i que deixo molts al tinter- mereixen tota la nostra admiració, suport i recolzament, sobretot perquè se que voldrien arribar més lluny del que poden i ells no deicideixen, malauradament, els respectius objectius informatius de les seves empreses. La meva preocupació, ja elevada a queixa, apunta a les direccions. A tots aquells mitjans -TV, paper, ràdio i web- que un cop s’acaba el Barça, decideixen que ja no hi ha més món, mentre els seus periodistes de futbol català miren als seus caps amb aquella cara sense consol de no veure canviar les coses mai.

Un amic meu em va dir que TVG va visitar fa un temps les instal·lacions de TV3 i va endur-se una trista sorpresa de com no feien tantes diversificacions com ells, desconnexions i cobriments informatius quan havien constatat, fruit de la visita, que TV3 -tot i la crisi que afecta a tots- disposava del triple de mitjans i de grandesa corporativa. A les ràdios de Galícia, els equips modestos tenen una part proporcionada del pastís informatiu. A Catalunya, sigui quina sigui l’emissora, ens hem d’empassar en dues hores de programa, una hora i mitja de tertúlia sobre si el pentinat d’un jugador del Barça queda millor amb el nou tall o amb l’anterior. Després del debat de les notícies importants blaugranes, la resta de minuts aporten un inexistent valor informatiu, una tertúlia estèril i no aprofitada per començar abans a parlar de l’Espanyol, una mica més de Nàstic i Girona -ara també Sabadell- i deixar pas a un tram final amb més opcions poliesportives.

Com a país, també comunicativament, tenim el costum de fer de Madrid l’eix del mal, del centralisme, de l’orígen de tot i el pas de tot, sense descentralitzar ni deixar decidir o prendre protagonisme als catalans. Tots ens hi sumem convençuts. Segurament és cert, com cert és que aquí, dins de casa, fem tres quarts del mateix amb la nostra gent. Tot passa per Barcelona a la informació general i tot passa pel Barça a l’esportiva. Com aquell que diu, no hi ha res més.

A Galícia han demostrat que, almenys alguns mitjans, ens passen la mà per la cara a nivell de dedicació dels seus territoris i els seus equips. Aquí a Catalunya també hi ha gent que passa la mà per la cara. Són alguns dirigents de mitjans de comunicació, que la passen amb to burleta sobre la cara dels seus empleats de futbol català. Ep! I encara sort que els companys aguanten, pressionen i fan una feina admirable, que si per alguns de dalt fos, potser ni la farien. L’amic Gastó em deia a Cerceda que el periodisme fet per autèntics amants del futbol català s’està morint i que en quedem quatre que podem parlar àmpliament del joc més bell als nostres mitjans. Jo li vaig afegir que en l’àmbit general de país els nostres propis ‘prohoms’ estan matant el seu futbol, el de casa. Trist fratricidi.

La llei 10/1990, de 15 d’octubre, va significar un abans i un després per tots els equips de futbol. A partir de l’any 1992, totes les entitats que havien de militar al futbol professional -sigui Primera o Segona A- sota les competicions de la LFP (Lliga de Futbol Professional) s’havien de convertir en SAE (Societat Anònima Esportiva), amb un màxim accionista ja sigui individual  o com a grup de paquet accionarial. Des de llavors, havien de funcionar com una empresa. En van quedar històricament lliurats de fer-ho el Barça, el Madrid, l’Athletic Club i l’Osasuna.

Aquella llei pretenia resoldre els problemes de deute monetari dels clubs i garantir una solvència econòmica. Durant uns anys així va ser i la LFP es va convertir en la famosa “lliga de les estrelles”, més encara amb l’aprovació d’una altra llei, la llei Bosman de 15 de desembre de 1995 i amb ella l’arribada de molts estrangers de renom. La bola dels clubs es va anar fent gran i gran en proporció a l’economia de l’estat i, tal com ara ha esclatat la crisi, també ha afectat aquest tipus de clubs esportius amb deliris de grandesa i presidits per breus temporades per rics que volien jugar al seu ‘PC Fútbol’ particular (inimitable joc de gran record pels que tenim una edat, per cert).

Moltes entitats al llarg de la història han hagut de fer desaparèixer la SAE, donant a la vegada enterrament a la història dels clubs i les seves pàgines de lluita esportiva. Alguns van refundar-se per així seguir amb el nom de l’entitat i unes sigles diferents (canviar ‘CD’ per ‘FC’, per exemple) i tot i ser una entitat nova, han conservat colors, estadi i afició, fins i tot per arribar a competir de nou a Primera com és el cas d’Almeria o Màlaga.

Finalment, s’ha demostrat que la mala gestió i el deute econòmic es generen igual com a SAE que sense ser-ho. No obstant, no ser-ho té, al meu entendre, un punt fonamental: el soci decideix. El soci és l’amo real del seu club i vota quina vol que sigui la seva junta directiva. Un simple gest democràtic que, no obstant, ens hauria estalviat personatges singulars de dubtosa reputació presidint alguns clubs (com el Ràcing de Santander per partida doble amb Piterman primer i Ali Syed després) o intents d’esborrar del mapa valors, nom, sentiments i història com el més que possible futur ‘Getafe Team Dubai’.

El cas del Lleida, d’actualitat encara calenta, em fa pensar i molt en aquest tema. Només la simple possibilitat de la desaparició del club després de 72 anys i una llarga història o bé el resorgir des de la més baixa de les categories del futbol, em fa creure que la llei de l’any 1990 hauria de ser revisada i permetre que, militi l’entitat de torn a Primera, Segona A o la darrera divisió de totes, e l club segueixi rebent aquest nom, el de club, perquè veritablement manen els socis, els únics preocupats per la seva identitat i la seva història. Des d’aquest modest blog, molts ànims a tots els aficionats del Lleida que ho són de cor. Com diu l’himne:  “jugadors i afició senten els colors”. De ben segur, són els únics.

No sóc gens amant de fer referències al futbol d’alt nivell per parlar del Futbol Català (així, en majúscules). Crec que no ens cal fer comparatives per explicar bé les nostres pròpies històries. No obstant, faré una excepció en aquest article d’opinió.

Des de fa uns anys, un parell d’entrenadors de l’elit d’aquest esport s’han convertit en referents antagònics l’un de l’altre. Són el més clar exemple de dues maneres d’entendre el futbol, de dibuixar-lo sobre el camp i de gestionar-lo fora de la gespa. Són Josep Guardiola i Jose Mourinho. Amb l’explosió de les darreres declaracions de tots dos tècnics, prèvies a l’anada de les semifinals de la Lliga de Campions, la posició radicalment diferent de les seves formes de ser han arribat a la màxima expressió. Agafant-los com a mostra, giro la vista cap a casa nostra,  on segurament molts dels entrenadors que ara comencen, que dirigeixen equips de base o tenen les primeres experiències en equips sèniors amateurs, somien amb arribar als més alts nivells del futbol. Com gairebé tothom, aquests entrenadors tindran referents i models a seguir, tret dels que es facin a sí mateixos (pocs, malauradament).

A nivell personal, fa un parell o tres d’anys que m’entra curiositat per saber les preferències dels entrenadors del nostre futbol. M’interessa saber si, posats  a triar entre Guardiola i Mourinho, entre ‘A’ i ‘B’, entre blanc o negre, per quin cantó acabarien apostant, amb qui voldrien tenir, en un hipotètic futur d’èxit, més semblances com a tècnics. Personalment, fa temps que he començat a desconfiar dels que em responen Mourinho com opció.  Em podreu dir de tot, que tinc prejudicis, que sóc excloent o que redueixo massa tot a la mínima expressió, però desconfio d’ells perquè em transmeten, entre línies i sense entrar en matèria, que volen ser arrogants, desafiants, fins i tot malcarats. Em demostren que volen guanyar a qualsevol preu sense valorar com ni per damunt de qui. Sense valors, sense educació.

Tampoc diré que Guardiola és perfecte (que no ho és), però sí que com a exemple em sembla molt més adient ja no només a la manera de ser dels catalans del ‘seny i rauxa’ sinó també per la tonalitat del seu discurs, per la reflexió dels arguments, per l’aposta pel futbol al marge dels resultats, per morir al camp amb uns ideals. Amb tots els seus defectes (sí, els té) la tria em sembla clara.

És per això que m’agradaria que els futurs entrenadors de Catalunya no tinguessin com a mirall el mal exemple de Mourinho. Tampoc cal quedar-se només amb Guardiola. Si mirem a casa, em serveix com a primer exemple Lluís Carreras, l’entrenador d’un Sabadell que tornarà a tastar la glòria d’un títol de lliga i que practica un futbol estètic al tercer esglaó dels nivells futbolístics al marge de guanyar una copa a cada roda de premsa, plenes elles de respostes coherents.

A casa meva em van ensenyar que a la vida cal ser honest, sincer, respectuós al màxim de les possibilitats  i, sobretot que les coses cal fer-les amb bones formes i arguments, no només fer-les.  Evitant ser Mourinho, els propers tècnics del nostre futbol ja hauran aconseguit la primera gran victòria.

A Catalunya i concretament a Barcelona sempre s’ha sentit dir que ser del Barça és difícil, que aficionar-se als colors blau i grana és voler patir, perquè la força i el pes del Madrid (més abans que ara) tenia una ombra molt llarga. Històricament s’ha comentat que ser del Barça és ser patidor i alguns -poca gent, malauradament- ens preguntem on dimonis es troba aquest patiment.

El Barça és un club gegant, immens, ple de tots els diners que li facin falta provinents de tants patrocinadors com vulgui tenir. El Barça escull els patrocinadors, no surt a la seva recerca. El club que aglutina la majoria de sentiments esportius de Catalunya té una massa social darrere que no acaba mai i cíclicament, cada un nombre determinat de temporades, guanya tot el que es troba pel mig: la Lliga, la Copa del Rei, la Champions… seguida o alternament. Totes les estrelles mundials, un dia o altre, són susceptibles de vestir aquells colors. Els aficionats de clubs grans, com el Barça, no hauran de patir per si mai tenen el millor jugador del món. Si volen, el podran comprar. És per això que ser del Barça (com qui diu d’un altre gran de qualsevol lliga) no té gens de patidor ni tampoc de difícil. No parlo de sentiments, sinó de dificultat. Pujar-se dalt d’un carro guanyador és l’opció més fàcil i més comú entre els mortals, en l’esport i en altres aspectes de la vida.

Quan realment el mèrit és gran o més ben dit descomunal, és quan algú, des de l’infantesa, decideix no ser del Barça. És més, decideix no ser ni de l’Espanyol. Encara més, decideix abonar-se a patir la resta de la seva vida en categories de poc prestigi, en camps de poc aforament i contra clubs de zero renom. Ser d’aquests equips avui dia és motiu d’orgull, però no del mateix orgull que qui és del Barça, l’Espanyol, el Madrid o el Bayern. És un orgull més gran perquè la desproporció és sideral. Saber que aquest modest no guanyarà la lliga de Primera, no jugarà la Champions i no tindrà 90.000 persones animant-lo cada diumenge, i tot i així ser fidel als seus colors,  no té preu i identifica clarament com costa ser diferent en aquesta vida global on tots semblem destinats a ser iguals, fer les mateixes coses que tothom i seguir les mateixes tendències.

Ara, a les escoles, cal ensenyar l’orgull de ser diferent. Fins ara, un nen o nena diferents eren assenyalats pels companys i moltes vegades rebien també cruels burles infantils. Això en aquest segle s’ha d’acabar. Si un nen o nena enmig de classe salta i diu “no sóc de cap equip de Primera” i la resta de nens riuen, aquest nen podrà aixecar-se de la cadira i dir que ell és veritablement diferent, que ell , i no la resta, està fent realment un esforç sentimental. Quan un és d’un equip modest, del barri, del poble o d’una altra ciutat i riu i plora només per aquells colors, li omple la satisfacció de ser diferent en aquesta vida. Compensa tota absència de títols i demostra qui és veritablement patidor.

Una petita variació del reglament que controla les altes i baixes dels equips de futbol permet enguany incorporar qualsevol jugador rival, fins a finals de gener, encara que aquest militi en un equip de la mateixa lliga que el club interessat en els seus serveis. Ara ja no importa el total de partits en què hagi competit aquest jugador al campionat que disputa.

Fins ara, un futbolista amb més de cinc presències sobre el terreny de joc en cinc jornades diferents no podia moure’s dins la mateixa categoria a mitja temporada. Si posem per cas un jugador de Segona B, al mercat d’hivern aquest futbolista només podia fitxar cap a dalt (Segona A), cap a sota (Tercera) o en paral·lel (un altre grup de la divisió) però no per un altre Segona B del mateix grup. No fins arribar al següent mercat d’estiu amb la lliga ja finalitzada.

Ara tot això ha patit un canvi radical. Fins al tancament d’aquest mercat (ahir dia 31 de gener) tot valia. Jugadors titulars indiscutibles en els seus equips han passat a reforçar un rival de la mateixa lliga i han canviat uns colors per uns altres en una guerra de guerrilles que només pot provocar, al meu entendre, enemistat entre clubs. Fins ara, un equip que havia fet un bon projecte, podia gaudir d’aquest almenys tota una temporada. El mercat d’estiu ja és part d’una altra temporada i les lligues ja han finalitzat. Aquí entenc que pot passar de tot. Ara bé, aquest equip, si a la vegada és modest, veurà com amb la nova normativa qualsevol equip poderós amb urgències o amb una temporada on els resultats no acompanyin, podrà venir a “robar-li” el jugador que sigui al preu que sigui. Almenys fins ara tots els pretendents havien d’esperar a la següent temporada per endur-se els millors jugadors del seu rival.

Aquest canvi normatiu considero que perjudica enormement als clubs més modestos. Passarà a Primera i també a Tercera, anant d’un extrem a l’altre. Un bon jugador d’un equip modest pot ser una peça interessant per un equip gran al mercat d’estiu, però portar-lo al mercat d’hivern a competir dins la mateixa lliga i el mateix grup a mig camí de la temporada, només ajuda a qui tingui més diners per poder entrar en aquesta lluita ferotge d’altes i baixes.

M’agradaria tornar ràpidament al vell mercat. Deixar que els clubs facin les seves temporades, bones i dolentes, amb els projectes que han dissenyat a l’estiu i amb algunes incorporacions d’hivern que vinguin d’altres grups o divisions. Si aquesta nova reglamentació dura gaire temps, acabarem de matar els equips d’economia proporcionalment modesta de cada categoria. Uns equips que, tot sigui dit, són la majoria dels que competeixen a qualsevol divisió.

Fa molt temps que vinc sentint amb repetició cíclica una frase que podria considerar com a clàssica dins l’entorn del futbol modest barceloní. És una frase que es pot escoltar per molts terrenys de joc. Podriem dir que la sento des que em dedico a seguir el futbol català amb més profunditat i des que certs equips històrics de la ciutat van començar a perdre nivell competitiu a les seves primeres plantilles.

“A veure quan tornen els històrics de Barcelona a Tercera Divisió!”. La frase és clara i la referència és directa per equips com Sants, Horta, Martinenc, Júpiter o Poble Sec. Des que tots aquests equips van perdre la categoria, cap d’ells ha tornat a posar els peus a la primera divisió d’àmbit estatal. Alguns han tastat categories com la Preferent o la Primera Regional i, de fet, altres encara hi militen.

Mentre l’aficionat del futbol barceloní esperava i esperava pacientment veure aquests equips tornar a competir a cert nivell, un club també barceloní, sense llarga història però treballant en silenci, ha passat per davant de tots. És la Muntanyesa, l’equip de Nou Barris. El projecte del tècnic Miki Carrillo no s’ha caracteritzat, al llarg dels darrers anys, ni per un gran pressupost ni tampoc per grans noms a les plantilles. No obstant, la ‘Monta’ ha arribat a Tercera mentre els citats equips històrics encara esperen temps de glòria. No cal ni parlar ja de la gran temporada dels groc-i-negres, actualment segons en solitari en zona de play-off. La lliçò de la Muntanyesa és clara i és un missatge als més històrics. Els arguments de crisi i falta de diners comencen a perdre credibilitat veient què pot fer un equip modest amb els recursos justos. Sants, Horta, Martinenc, Júpiter i Poble Sec han de prendre bona nota de la metodologia.

Dins la meva passió pel futbol català, tinc una petita afició per col·leccionar himnes dels equips de casa nostra, des de Segona B fins la categoria més baixa que es pugui trobar.  N’hi ha de molts tipus, la majoria a l’estic clàssic, amb orquestra i lletres senzilles i populars. Acostumen a anar acompanyats de veus corals, tambors i, moltes vegades, un picar de mans. En aquest darrer aspecte, un mestre del  gènere que va sentar càtedra és Chano Montes, compositor de molts dels himnes del nostre futbol (Júpiter, Estartit, Mercantil, Cardedeu, Morell, el desaparegut Benavent…) i també de l’himne més famós del seu repertori, el del Joventut de Badalona.

Com en tots els aspectes de la vida, el pas de les dècades, les noves generacions i el canvi de segle porten també sota el braç canvis musicals. Alguns clubs s’han atrevit a donar un interessant i estimulant pas endavant deixant l’estil més clàssic per donar pas a un nou “rock català”, el dels himnes. El text més sagrat de tot equip de futbol està ara acompanyat, en algunes entitats, per guitarres, bateries i veus de solistes més joves.

Entre ells trobem alguns exemples clars com Blanes, Premià, Olot o Pobla de Mafumet (per citar-ne alguns). Aquests himnes del segle XXI tenen un punt a favor més enllà de suposar un salt musical endavant. En ser tots ells interpretats com una cançó rock/pop, poden passar per cançons “normals”, és a dir, que no semblen un himne. Algunes fins i tot es poden ballar o animarien a qualsevol grup d’aficionats desplaçant-se a veure el seu equip i posant l’himne al CD o MP3 del seu cotxe.  Ben aviat veurem molts clubs adaptant tots els seus himnes -o creant de nous- a ritme de ‘futrock’ català.

Un botó de mostra, l’himne de l’Olot:  http://www.youtube.com/watch?v=A_tyJu-7i3I

Fa anys que sento pels camps de futbol -i segurament amb molta raó- que el futbol català ha perdut molt a nivell de comunicació. La gent més veterana, la més fidel de cada club, aquella que passa gairebé totes les tardes de la setmana al camp del seu equip, sempre comenta que ara ja no és com abans, un abans que potser podriem situar als anys 60 i 70. Els diaris i revistes d’aquelles èpoques fins i tot obrien alguna portada amb partits de Tercera. Les cròniques eren grans. Les imatges també. Ara tot això s’ha perdut.

Com us dic, crec que tenen tota la raó. Els temps han canviat i algunes coses ja no són com a molts els/ens hauria agradat. L’era de l’oci -hi ha moltíssimes possibilitats d’entreteniment i diversió ara que no pas fa tres o quatre dècades- no ha afectat al futbol professional, que segueix com una de les principals opcions d’oci en sí mateix, sinó que s’ha menjat al futbol modest, que ha passat d’omplir camps territorials amb cinc mil persones a que avui dia hi assisteixin quatre gats.

Malgrat la part de “mea culpa” que es pugui adjudicar al periodisme esportiu català, que s’ha tornat servil d’una única marca futbolística -no descobreixo la sopa d’all-, també els propis clubs s’haurien de mirar per dins. Què fan els equips catalans per donar-se a conèixer? A falta de pàgines de diari, què fan els clubs per tenir els seus socis comunicativament informats? Quants clubs catalans tenen el seu lloc web actualitzat al dia i amb notícies del moment? Quants informen al detall dels partits pels socis i seguidors que no han pogut assistir aquell cap de setmana al camp?

De portals web creats en podem comptar desenes i desenes al nostre futbol. D’actualitzats com un petit mitjà de comunicació els podem comptar amb els dits de les mans… i potser ens sobrarien dits. El segle XXI ha obert una possibilitat única al futbol modest. El món web és molt econòmic, permet una informació textual i gràfica gairebé sense límits i el soci de cada club o l’aficionat general del futbol català que tafaneja pot arribar a conèixer al detall totes les activitats, notícies o esdeveniments que al club de torn li interessi fer arribar a la gent. És senzill i directe.

Sense voler caure en el ‘gremialisme’ tancat en defensa dels meus col·legues, fa anys que penso que un bon periodista de club o cap de premsa i una pàgina web al dia són, de vegades, tant o més importants que un davanter centre, almenys pels clubs de Segona B cap a sota. El món està canviant la manera de comunicar les coses però el futbol català segueix clavat als anys 70 en aquest aspecte. Una bona aposta per internet pot ser, per molts clubs, el millor gol de la temporada.

Quan ens referim al futbol no professional que es practica a casa nostra, l’anomenem popularment “futbol català”. Està format per aquelles categories que van de la Segona B -en un grup compartit amb altres territoris-, passant per Tercera Divisió -la primera formada únicament per catalans- fins la més baixa de les divisions de la Federació Catalana, on ja el cent per cent dels clubs són d’aquí, de Catalunya.

El passat dissabte, al grup V de Tercera (el grup català), va tenir lloc un dels dos duels avançats de la jornada. A Llagostera, l’equip local rebia al Manlleu. Oriol Alsina, tècnic del Llagostera, i Francesc Cargol, entrenador del Manlleu, es van dirigir com és habitual als seus jugadors en català. Sobre la gespa, també ho va fer Liarte Pérez, el col·legiat de l’encontre. Entre els jugadors, més d’un 90% demanava la pilota o feia comentaris als seus companys en la llengua pròpia de Catalunya.

Us preguntareu per quin motiu destaco un fet com aquest, oi? Doncs perquè tristament el que seria normal a qualsevol racó del món amb llengua pròpia, aquí no és normal, de fet més aviat és anecdòtic. En diem futbol català, però l’ús de la nostra llengua és gairebé residual a dins de casa. En tots aquests anys que segueixo el nostre futbol, moltes vegades, havent de fotografiar als capitans dels equips amb la tripleta arbitral, he estat testimoni directe del sorteig de camp al bell mig del rectangle de joc. Una immensa majoria d’àrbitres i capitans, alguns amb el català com a llengua materna, ja entren a saludar i parlar directament en castellà.

Evidentment, trobarem alguns derbis regionals o duels locals, sobretot de comarques interiors, on el català sigui la norma i el castellà l’excepció, però malauradament a les categories més altes això no passa. Tampoc vull dir amb tot això que estigui dient que sigui molest o dolent parlar en castellà al futbol català. Faltaria més! (tota llengua és cultura). Simplement constato, amb preocupació, una greu desproporció de la balança. Ara bé, si en el propi castellà encara no hem après a dir “árbitro” enlloc de dir “arbi”, potser que ara mateix m’estigui posant a demanar massa.