Opinió

El Centre d’Esports Sabadell es troba a les portes de signar una temporada històrica. Si res no fa variar la dinàmica dels arlequinats al capdavant del grup tercer de Segona B, l’equip entrenat per Lluís Carreras podria sumar el segon títol de la seva història a la divisió de bronze, després de l’aconseguit la temporada 1983/1984 . Aquell únic precedent va finalitzar amb un ascens a Segona A i, dues temporades més tard, amb l’èxit d’assolir la Primera Divisió, sumant en els exercicis 1986/1987 i 1987/1988 les darreres participacions a l’elit del tercer club de futbol més important de Catalunya a nivell de palmarès històric i també en l’aspecte social.

Serveixi la cita d’aquestes referències per ressaltar com és d’important, extraordinari i històric l’any que està signant l’equip de la Nova Creu Alta. Fins i tot, si tot això no és motiu suficient motiu per aplaudir l’equip sabadellenc, hi podem afegir el bon gust pel futbol que, en proporció a l’estètica que pot tenir un tercer nivell real del futbol peninsular, és digne d’admirar.

És per això que un servidor no pot entendre sota cap argument ni justificació els xiulets que un determinat sector de públic va dedicar als jugadors arlequinats durant el primer temps del partit disputat el passat cap de setmana contra l’Ontinyent i que van formar una petita banda sonora en els instants més fluixos de l’equip durant l’encontre.  L’equip és líder -i destacat-, practica en el global de la temporada un futbol estètic, ha tornat a revifar somnis d’una grandesa que mai ha perdut el club i aspira a tot aquesta temporada. Així doncs, què volen aquesta gent? Possiblement  els xiulets no van originar-se en boca d’aficionats ‘de tota la vida’, potser eren nouvinguts seduïts per la dinàmica guanyadora de l’equip. Fos com fos i malgrat que ‘el client sempre té la raó’ i que ‘el públic paga i pot fer el que vulgui’, des d’aquest humil blog d’opinió convido als xiuladors a reflexionar la seva acció.

Si uns petits instants de mal joc en un moment molt concret d’un partit aïllat de la temporada mereixen aquesta reacció, ni aquest públic estima al Sabadell ni, perdoneu que em posi dur, enten gens ni mica de futbol. Què volen aquesta gent? Samba a Segona B? Victòries per 5-0 cada tarda? Un liderat amb més de 100 punts a la taula? Canviar l’arlequinat per franges blaugranes? Reemplaçar Hiroshi per Messi?… Cada vegada tinc més clar que la societat, com espectadors de futbol, hauriem de ser una mica més britànics.

El Sant Andreu haurà de pagar 602 euros de multa per culpa del redactat arbitral de l’acta d’un partit on no va passar res que no passi a cada partit de lliga. El col·legiat canari Heriberto Ramos Rodríguez, de mal record per la parròquia andreuenca, va voler ser protagonista contra el conjunt quadribarrat per segona vegada a la seva vida. De forma voluntària o no (això no ho sabrem mai i mal fariem de donar-ho per fet), l’àrbitre va xiular un inexistent penal a favor del Barcelona B -llavors Barcelona Atlètic- que va ser determinant en el desenllaç final de la promoció d’ascens a Segona A del passat juny i on el filial blaugrana va obtenir el premi final de militar al futbol professional.

Diumenge, al Narcís Sala, el Sant Andreu rebia al Terol en partit de lliga i el comitè va designar Ramos Rodríguez. Un sector del públic local, el més jove i animat de l’estadi andreuenc, va rebre la tripleta arbitral amb una pancarta que deia “Àrbitres corruptes. La vergonya del futbol”. El redactat íntegre del text va ser citat pel col·legiat a l’acta, així com insults des de la graderia cap a la seva persona.

Està molt clar que no faig aquest escrit en defensa de la violència, dels insults, de la mala educació i de les tensions al món del futbol -no feia falta matisar, oi?-. Només considero que la multa al Sant Andreu és totalment injusta perquè és una multa hipòcrita. Molt hipòcrita. Malauradament, insults, ofenses i pancartes desagradables per alguns i “divertides” pels altres,  fa anys que es venen comentant i llegint a tots els camps de futbol, sigui quina sigui la categoria i el destinatari.  De fet, enrecordar-se de la família de l’àrbitre és, per desgràcia, part de la nostra trista manera de ser quan anem a viure futbol com a col·lectiu de gent. Insulten els seguidors del Sant Andreu però també els del Barça, l’Espanyol, el Girona, el Lleida… i així es podria anar baixant i seguir citant-los tots. Absolutament tots. Poc o molt, totes les aficions tenen cridaners ofensius, petits i grans, nens i avis.  En el tema que ens ocupa, no entro a discutir la base del cas. Ens podem preguntar si això és sancionable amb multa. Que resulta que ho és? D’acord, doncs toca sancionar tothom, no només un que pagui per tots.

És per això que considero injust multar al Sant Andreu per insultar l’àrbitre. Evidentment mai justificaré algú que insulti l’àrbitre, per motius que trobi per considerar injust allò que faci a toc de xiulet. Per la seva banda, el col·legiat Ramos Rodríguez té tot el dret individual com a persona a sentir-se ofès. Ara bé, la majoria de col·legiats interioritzen l’insult com part malaurada de la seva professió i no acostumen a recollir a l’acta aquests incidents, perquè no acabarien mai d’omplir fulls cada partit. Només ho fan quan això ha derivat en agressions físiques, invasió de camp o quelcom que ocupi un segon nivell a considerar. Està clar que l’àrbitre canari ho va escriure amb tota la intenció que el text tingués una conseqüència. Encara que fer-ho sigui just o no, legal o no, moralment acceptable o no.

Digui el que digui l’acta, però, és el comitè i la federació qui, en darrera instància, prenen les decisions conseqüents. Si el Sant Andreu ha de rebre una multa de 602 euros perquè en el seu estadi el públic va insultar l’àrbitre, que comencin a passar rebuts per tots els camps de Primera, Segona, Segona B, Tercera, etc. En aquest cas la sanció s’aplica com una arma de pura defensa corporativa entre estaments (arbitral i federatiu) per no deixar sense justificació el text oficial del partit. El problema d’aquesta multa està dins la seva arrel. Si el que va fer el Sant Andreu és per multar-lo, que ens multin a tots.

Moltes vegades els companys periodistes fem broma entre nosaltres sobre els tòpics del futbol. Mentre esperem que comenci un partit, en els instants previs a alguna roda de premsa o simplement quedant per fer un cafè. El dels tòpics és un tema que per matar les estones mortes resulta recurrent.

Normalment quan parlem de tòpics, aquests acostumen a ser exageracions. Tothom sap que els catalans no som uns “agarraos” (que diuen a Madrid) i bona mostra d’això podria ser la tradicional Marató de TV3 de cada desembre, que multiplica per cinc els diners recollits respecte altres televisions de fora de Catalunya i d’àmbit estatal. En canvi, al futbol el tòpic defineix molt bé la realitat. Quan un jugador o entrenador parla, acostuma a treure inconscientment el diccionari de frases habituals d’aquest esport per tal de justificar ja sigui un bon o un mal partit.

Cada cert temps, però, hi ha dies que la casualitat uneix en un mateix recinte de joc a dues persones poc amants del tòpic. Això va tenir lloc el passat cap de setmana a la Nova Creu Alta en el partit entre el Sabadell i el Badalona, els dos millors catalans de Segona B. Tant arlequinats com escapulats estrenen entrenador aquesta temporada: Lluís Carreras a Sabadell i Manolo Márquez a Badalona. Dues persones intel·ligents, de gran capacitat professional i també dialèctica que fan diferents qualsevol roda de premsa. No són amants de buscar excuses fàcils en mals partits ni a caure en l’elogi gratuït en les victòries. De fet, pot ser que et surtin amb nous tòpics elegants de collita pròpia com va ser el cas de Márquez quan li van preguntar per l’actuació del col·legiat. El tècnic badaloní va afirmar que “mai parlo dels àrbitres perquè tenen molt mèrit per dedicar-se a prendre decisions amb 22 tios intentant enganyar-los”. Sens dubte entrenadors així aporten una diferència intel·ligent i ens permeten als periodistes trencar amb la rutina de moltes estones de la nostra professió.