Patrimoni, i ara què?

El 16 de novembre de 2010 serà una d’aquelles dates que passaran a la història del món casteller amb lletres d’or. Pocs minuts abans que toquessin els tres quarts de quatre de la tarda el comitè intergovernamental per a la salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la Humanitat (sí, molts ens hem hagut d’aprendre el nom complert per poder parlar-ne amb propietat) va aprovar la inclusió d’aquesta tradició catalana a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO posant fi a un camí que començà a forjar-se fa prop de tres anys.

Inici o final del camí?

patrimoni.JPG

Logo de la candidatura "Castells Patrimoni de la Humanitat"

Els companys Moixiganguers d’Igualada van aprofitar la proximitat de la decisió per organitzar, el 5 de novembre, una taula rodona amb dos temes candents que acabarien per fusionar-se durant la decisiva jornada, la “Candidatura dels Castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat” i “El 2.0 al món casteller”. D’aquella jornada se’n van extreure conclusions però també qüestions d’aquelles complicades de respondre. Una paraula d’en Carles Esteve em va captivar resumint, alhora, molts dels temes que s’havien posat sobre la taula, “responsabilitat”. D’aconseguir el reconeixement de la UNESCO el camí no arribaria a la seva fi sinó a un nou inici. Caldria explotar aquest esdeveniment des de la responsabilitat de les colles castelleres i de la Coordinadora en la seva representació, però caldria sobretot cercar el nou camí d’entre la bosquina.

El paper de la premsa

Aquell dimarts 16 de novembre, molts seguírem l’actualitat des de les nostres feines mitjançant el Twitter, per exemple. Les 2.0 ens van permetre estar al corrent de l’esdeveniment, informar-nos i rebre respostes en els moments més complicats però a Nairobi (Kenya), entre cognoms il·lustres com Benach, Tresserras o Fontdevilla, hi trobàvem un personatge desconegut per a molts, l’editor de la revista ‘Castells’ Jordi Rogé. Tres anys enrere, va ser la premsa, i en aquest cas la revista ‘Castells’, qui en promogué la candidatura. Després d’un gran ‘bom’ que col·lapsà els mitjans durant tres o quatre dies, els castells han recuperat el seu lloc habitual.

Enguany hem vist com els castells feien el salt del Canal 33 a la TV3, hem vist torres humanes a la BBC i, trencant fronteres per dur la nostra cultura a l’Àsia, hem llegit successos del món casteller en un diari estrany per a molts com el Shangai Daily. També l’estat espanyol ha mostrat puntualment el seu interès pels castells però a Catalunya només dues ràdios generalistes (Catalunya Ràdio i COM ràdio) inclouen un programa especialitzat a les seves graelles, tant sols dues televisions nacionals (TVC i XTVL) segueixen les jornades castelleres  setmanalment i alguns diaris ja fa anys que han deixat de banda aquesta pràctica.

Els mitjans de comunicació son el mirall de l’actualitat però molts cops s’han d’encarregar d’una feina que no els hi és pròpia, qui mourà fitxa primer, els castellers o la premsa?

S’acaba la temporada i és ara quan toca seguir treballant. Ara la pilota és a la teulada de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya o, el que és el mateix, dels milers de castellers representats en la decisió de la UNESCO. De la seva habilitat dependrà que el reconeixement de l’activitat castellera no caigui en l’oblit que han patit per exemple els organitzadors i seguidors de la Patum de Berga, condecorada al 2005.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús