Arxiu del dijous, 10/02/2011

Esport o folklore?

dijous, 10/02/2011

L’activitat castellera és tan àmplia que disposa d’un lloc per a cada perfil de persona: els alts, els prims, els àgils, els forts, la gent gran i la canalla. De la mateixa manera, la implicació entre els diferents elements que formen una colla els col·locarà en un grup o altre. Sovint, la desconeixença fa que la gent se sorprengui al conèixer la preparació i periodicitat d’aquesta activitat; la major part de les formacions assagen dos cops per setmana i actuen gairebé tots els caps de setmana durant el més de mig any que dura la temporada. A l’hora de tancar una pinya, la tècnica situa en el taulell, un a un, tots els peons i figures al lloc indicat, la mala col·locació d’una sola peça pot fer perillar la partida. Per tot plegat, com més de prop coneixem els castells més complicat se’ns fa dibuixar una frontera entre esport i folklore.

Abans de seguir, m’agradaria deixar-vos unes quantes definicions extretes del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans amb la clara intenció de complicar-vos una mica més la resolució:

Esport: Exercici corporal d’agilitat, destresa o força, que es practica individualment o en grup, amb intencionalitat lúdica o competitiva i seguint unes regles establertes.

Competició: Manifestació esportiva consistent en l’enfrontament, individual o per equips, d’una sèrie d’adversaris, en una o més proves, per determinar-ne un guanyador.

Tradició: Transmissió oral de pares a fills de fets històrics, de creences, de doctrines religioses, etc. | Allò que és transmès oralment de pares a fills. | Costum que ha prevalgut de generació en generació.

Folklore: Conjunt de tradicions, de creences, de llegendes i de dites populars.

El principal lema del fet casteller diu que els castells s’han de fer amb “Força, Equilibri, Valor i Seny”, quatre mots fàcilment relacionables amb el món de l’esport però no oblidem que folklore, tradició i cultura son també tres paraules vinculades habitualment a la construcció de torres humanes. Quina és la clau doncs? Perquè una activitat esdevingui esportiva, cal que hi hagi unes regles establertes. Si bé no existeix cap manual casteller (amb permís del ‘Castells i Castellers’ del company Xavier Brotons), la transmissió oral (tradició) ha fet que tothom sàpiga com s’alcen els castells igual que qui surt a córrer als matins sap com ho ha de fer. El que no té lloc a discussió és l’agilitat, destresa i força necessàries. Així doncs m’atreviria a catalogar l’activitat castellera com a esport tradicional o esport folklòric.
 
En canvi, per norma general, al món dels castells no hi ha guanyadors ni vençuts. Tret de les classificacions emprades en els concursos que tenen lloc a Tarragona (els anys parells) i a Torredembarra (els anys senars), els castells només es poden comparar qualitativament degut a la gran quantitat de variables que en formen part. Els castells, fora de les dues diades esmentades, no compten amb una puntuació determinada però sí amb una dificultat definida. D’aquí que les actuacions es defineixin com a exhibicions i que les colles s’associïn en coordinadores i no pas en federacions. Per tant, podem concloure que la pràctica castellera no es veuria reflectida en l’esport de competició sinó en l’esport lúdic.