Els castellers es mouen

xics.JPG

Els Xics de Granollers caminant una pinya de 4d6a

Avui, durant la diada d’inici de temporada dels Castellers de Sabadell he viscut una d’aquelles situacions divertides, alhora que surrealistes, del món casteller. Hi ha figures més o menys espectaculars, colles més o menys organitzades i diades més o menys àgils però sempre hi ha situacions incontrolables, o no, que et fan sortir de plaça somrient.

Durant la tercera ronda, quan els Xics de Granollers es disposaven a bastir el quatre de sis amb agulla, quelcom ha fet canviar els plans dels bordeus. Amb tothom a lloc, preparats per tancar la pinya, una veu ha suggerit canviar l’emplaçament del castell. Coneixedors de l’esforç que suposa formar una soca, les prop de cent persones han format en rotllana per desplaçar-se tres o quatre metres a la dreta, cercant una de les columnes de la façana de l’Ajuntament com a punt de referència. Els castellers, fent petites i ràpides passetes, han desfilat com si  de l’exèrcit romà que lluitava contra els irreductibles gals d’Astèrix es tractés.

En altres casos, el desnivell d’una plaça pot fer que l’equip de pinyes decideixi passar les rengles més altes a la part inferior del lloc. Quan la pinya ja és gairebé tancada, la millor opció passa per girar-la, mantenint la situació de cada una de les rengles respecte a la resta i generant un quadre plàstic similar al de les nedadores sincronitzades voltant a una de les noies que, amb el cap sota l’aigua, fa tombar la seva cama a l’aire i en el sentit contrari al gir de les seves companyes. Sabeu què vull dir?

Però també hi ha moviments molt particulars. En aquelles grans diades en que desplaçar-se per plaça sembla una fita impossible, les colles se separen com el Mar Roig al pas de grans fileres d’aficionats que decideixen col·laborar en la formació de les seves soques.

Per últim, una pràctica cada cop més habitual és la que s’estableix al toc de les gralles en finalitzar una actuació. Com si d’una corneta es tractés, els grallers manen a formar a joves i valents a filera de a dos. Alhora, els castellers iniciaran un estrany ritual en forma polca. La que cada cop sembla una dansa més tradicional, ve d’una peça forana i es gesta en forma de ball impropi dels antics xiquets valencians. Si més no, atrau al públic i engresca la jovenalla, motius més que suficients per no criticar-la encarnitzadament.

2 comentaris

  • Sergi

    21/03/2011 2:17

    m’agrada el penúltim paràgraf, és il·lustratiu del que fan algunes colles, tot i que les que ho fan no acostumen a anar de roig…

  • Manu

    21/03/2011 12:13

    Jo aquest darrer paràgraf no m’acaba de fer el pes.

    Els castells son una tradició, i com a tal, per tal d’evitar que es converteixi en una peça de museu han d’estar vius i s’han de reeinventar. Fins aquí crec que tots hi estem d’acord.

    El problema és com s’ha de fer això.

    I ja em perdonaràs Efrem, però és ballar la polca és un ritual que comença a fer peneta.

    I fa peneta perquè és “cutre” (més que res per la música: les gralles que la toquen acostumen a ser les que ho fan pitjor) i desmereix el que s’ha fet uns moments abans, els castells.

    Som patrimoni immaterial de la humanitat, i no és precissament per ballar la polca al final de les actuacions!

    Si realment hi ha aquesta necessitat, de fer gresca i xerinola, busquem altres alternatives i més variades, però evitem que s’institucionalitzi això.

    La qualitat de l’espectacle casteller hauria d’anar desde el moment que s’entra a plaça fins al moment que es surt de plaça.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús